Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Qui diria que faria goig rememorar el confinament

Dotze veus de l'escriptura han fet com ho farien sempre, com ho fan sempre: escriure des de casa

Autors i editors durant la presentació del llibre. MALLORCA LITERÀRIA

No podia triar altre títol que donàs compte del contingut d’aquest llibre. El confinament a Mallorca en relats, en no sé si totes però les millors veus que ho podien haver escrit. I pintat. I narrat (allò de locutat em sembla, uf, si més no, complicat). Llegit. Vull dir per una altra veu. Que el que tenim ara a les mans és el llibre, explicat per ell mateix: «va ser creat a Mallorca durant el confinament de la primavera de 2020. Tots els relats varen ser escrits, il·lustrats, locutats i publicats en forma de videorelat entre el 23 d’abril i el 9 de juliol. El llibre va ser imprès a Binissalem el dia 15 de juliol de 2020». Així diu el colofó de la publicació en paper. Tancant la roda, el dia 23 de juliol, el nou Dia del Llibre que enguany hem pogut celebrar, es presentava amb festa al carrer. I començà el seu viatge aquest mes darrer a la Setmana del Llibre en Català a Barcelona.

De llavors ençà corre per les llibreries, fent de la seva existència una cosa imprescindible. No m’ho pensava quan ho vaig obrir. Tanmateix, creia conèixer gran part dels relats. La seva presència setmanal a les xarxes ens conhortava. Però ara, en paper, aquest recull de relats dóna essència a un moment de la nostra existència (pot esser, com bé dona a entendre el colofó, el primer d’altres confinaments, aquest?).

La Fundació Mallorca Literària va comanar aquesta dotzena de propostes que es multiplica en ella mateixa: dotze escriptors, dotze il·lustradors, fins i tot dotze lectors, perquè encara ara, en paper, cada relat s’acomiada amb el codi que ens reenvia al videorelat que trobam en xarxa. Jo mateixa no he pogut estar de caure-hi, de nou.

Aquestes dotze veus de l’escriptura han fet com ho farien sempre, com ho fan sempre: escriure des de casa, malgrat que ara aquesta frase ha pres una significació prou especial. En què cada una de les plomes ens ofereix una manera de viure el confinament; el que hem pogut copsar nosaltres o el que hem imaginat en altres, aquell qui ballava dins casa, aquell qui guaitava la muntanya, aquell qui feia per anar i venir; aquell pel qui la bestiesa de tot plegat acabà provocant un alliberament. Constància del pitjor del tancament amb el nostre enemic, sí, i de com es pot aprofitar o deixar passar el temps, però sobretot, constància de la reflexió literària que ens explica el món.

Una conjunció d’escrits tan diferents que tots junts alhora donen sentit a un moment. Quina cosa bona haver donat amb els escriptors pertinents per a contar-ho; què bona la proposta de posar-ho en marxa. Potser quan un món s’ensorra, qualcú treu forces no sé d’on i diu: no només ho hem de contar; ho han de fer veus nostrades. I quines veus.

Se’ns proposa la lectura dels dotze relats per ordre alfabètica d’autors. Jo no resseguiré aquest ordre. Tal volta sembla dur començar per la Tenassa de la mort que ens plasma Sebastià Alzamora; quina meravella de diàleg en solitud compartida, quin magnífic ambient, si més no amb una il·lustració dual en negre bellíssima.

Evocació ens proposen Sebastià Bennàssar i Sebastià Portell, que envant i enrere, es prepara pel confinament amb l’evocació de la infància cíclicament repetida que sap copsar amb exquisidesa en el seu sentiment. Amb el seu ús habitual del simbolisme, també ho fa na Lucia Pietrelli amb tres generacions de dones i la seva llum. Amb aquest tarannà reflexiona sobre la identitat Llucia Ramis, que ens apropa el seu relat en forma de crònica, afegint-hi l’experimentació d’un joc. Diari de la pandèmia com a estat temporal front la realitat d’una malaltia crònica en què conviure ens proposa Neus Canyelles, il·lustrada en sèpia per Tonina Matamalas. Capgirat, com la situació viscuda, el personatge de Melcior Comes ens diu coses que tal volta un altre moment no gosaríem: la crua realitat. La més abstracta és Antònia Vicens, que vol, abans de tot, «escoltar la meva pròpia música, la meva memòria o silenci»; això és a Me’n vaig, en què ofereix un punt d’optimisme per a cloure l’aplec.

Les relacions de parella en la vulnerabilitat i precarietat del vincle les veu Laura Gost, mentre Pere Joan Martorell fa tot el contrari, aferrant-nos-en al verb infinit que és estimar. Excessiu però clarivident del pitjor de tot és Jaume C. Pons. A les relacions de parella o més enllà també es pot incloure el relat de Laia Malo, una autèntica delícia el seu ús del llenguatge: un conte especialment escrit per a esser escoltat en veu alta.

Compartir el artículo

stats