Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Capgirament amb incerteses

Simona Škrabec.

Simona Škrabec.

COM SI NO RES

El filòsof Xavier Rubert de Ventós en una de les seves classes a la Universitat de Barcelona fa molts d’anys va dir unes paraules alades que he retrobat en un antic quadern de notes. “Tots estam en un escaló més amunt d’allà on es toca.” He pensat que aquesta afirmació no havia perdut ni gota de la seva veritat fonda. Els que no saben llegir, escriuen, els escrivents van de literats, i així es podria detallar, fins i tot amb noms i llinatges, els professionals (metges, missers, arquitectes, professors, periodistes, etc.) que bufen molt més del que són. Un pensament de canvi d’estació. Tardoral.

LLEGESC PETER HANDKE AMB RÀBIA

Primer de tot no el volia llegir. Em resistia per mor de les seves opinions en la guerra de Bòsnia i les seves animalades sobre la Sèrbia suposada víctima de guerra i tot de posicions insuportables arreu de les seves declaracions salvatges. Ho vaig discutir amb un amic que em va dir: “no llegiré mai un home tan reaccionari i sense ètica, que sempre es troba al costat del poder, un home que sempre està amb els guanyadors. Un home que és mamballetejat per les altes institucions polítiques, acadèmiques, culturals europees i que per afegitó li donen el premi Nobel de literatura.” Li vaig contestar que això no eren bons motius i raons per no passar-se la seva obra pels ulls. Que calia separar literatura i ideologia. Per què havia llegit l’antisemita Céline? O el dretanós i filofalangista Llorenç Villalonga? O l’espia de Franco que nomia Josep Pla?

I em vaig llançar dins el llibre Infelicitat perfecta (L’accent / L’Avenç). Mentida. Abans de començar amb Handke havia llegit l’epíleg de Simona Škrabec que em va il·luminar amb paraules sàvies i que em mostraven els camins plens de dolentia que fa servir el fill Handke per contar la vida de la seva mare, que se suïcidà a 51 anys. Aquesta guia de Simona em va obrir els ulls perquè no caigués en el parany d’allò que vol Handke quan basteix la vida de la seva mare. Un relat estremidor i complex de la vida desolada d’una dona pagesa eslovena sacsejada per un dels esdeveniments polítics més forts del segle XX: el nazisme. Fa feredat adonar-se que l’èxit del nacionalsocialme no es pot atribuir només al terror, a la por i a la coacció. Com va subratllar el finíssim i dur crític literari Reich-Ranicki el 1972: “L’annexió de 1938 va portar una mica de color a la seva trista vida”. La mare de Handke queda enlluernada pel fet de sentir-se realitzada perquè forma part d’un relat poderós i prodigiós, per la seducció amarada de perversitat que aquella dona no havia experimentat mai en la seva família o en la comunitat de Caríntia d’on procedia. Handke juga brut en els moments que ha triat per definir la vida d’una dona insignificant i vulgar. Un fill que s’avergonyeix de la seva mare li posa a la boca frases d’un autoodi terrible. Un fill que sent fàstic i s’empegueeix de tot allò que la mare representa. La Škrabec ens dona una lent justíssima perquè puguem enfocar amb precisió aquesta vida de la mare “inventada” i plena de tota casta d’impostures. Escoltau com el desemmascara: “Aquest relat és el crit d’auxili d’un autor que és plenament conscient de la decisió que ha de prendre. Handke va veure la fondària de l’abisme, va comprendre el buit incommensurable que s’obre sota els peus d’aquells que s’atreveixen a dubtar de la seva pròpia identitat. I va optar, decididament, per no deixar-se atrapar mai més al bàndol dels que són fràgils, que sucumbeixen, que viuen en el perill de desaparèixer. Des d’aquesta novel·la acabada el febrer de 1972 fins al discurs del premi Nobel en novembre de 2019, Peter Handke sempre es troba al costat del poder i de la força. El dia de l’enterrament de la seva mare, mentre observava com queia la neu, no va decidir només escriure aquesta novel·la. Va decidir que ell no seria un d’aquells que han passat la vida en un poble petit i oblidat, va decidir que no apostaria mai pel bàndol dels perdedors, va decidir posar distància amb la infelicitat perfecta.” Si sou un lector arriscat, curiós, amador de les relectures, us aconsell aquesta obra que fa pensera de la bona de temes candents d’ara mateix, humaníssims i clàssics. 

Compartir el artículo

stats