Són moltes les raons que em fan dir que aquesta reedició és oportuna. Tal volta la darrera és la preciositat de publicació que AdiA ens ha posat a les mans. A una de les seves recents col·leccions de narrativa, Foramida, ocupa aquesta petita meravella el número 7. El paper, la coberta de cartró, el gofrat amb l’estampació de les lletres sense color, la tipografia, la presentació de les fotografies, el seu negre contrastant amb el marró del cartró i el beix del paper. Un aspecte rústic encisador pel primor de la presentació en què res s’ha improvisat. L’entrada, a manera de guarda, amb la fotografia d’un Damià Huguet jove, massa jove, malgrat era l’aspecte que tenia als seus darrers temps, tan curta fou la seva vida. En vida, que no en producció. El colofó, a manera de tancament del llibre com a objecte, que ho és: qualque cosa que sonaria així com Aquest llibre s’acabà de fer a “Terra de call vermell, tot rostoll”; es a dir, a “Campos sempre aspriu” per “Jo, home de call vermell i damià de sang que vessa, / som qui dic terra, país, Mallorca”. De Campos a Calonge, sempre terra de call vermell, aquella terra que sura i sua als textos de Damià Huguet.
Als textos d’un poeta que també fou periodista, avantguardista en tot el que deia i en com ho deia. Aquests textos que Andreu Manresa ens presenta en un pròleg en què les fites, el net de l’escriptura i també, com dirà, les paraules fitades ens duen a aquestes fites netes, tot un encert d’aplec de les proses que Damià Huguet anà publicant a la revista local Ressò, i que encara en vida s’aplegà en forma de llibre ja amb aquest títol (Moll, 1995).
Però que adés de present, semblen uns materials acabats d’escriure, amb la vigència d’allò tan real ara que ens sentim nostàlgics en veure com anem perdent aqueixes fites que el llibre atresora. I una cosa més, una lectura que em fa pensar amb l’avinentesa de què aquestes paraules s’han escrit per aquest mitjà d’ara com és la internet, malgrat tot just trontollava en el moment de la seva redacció. Tenen el to just, la manera exacta, l’estructura adient per a que aquest aplec fos un quadern de bitàcola.
Records d’un temps era temps, semblances moltes del present d’aquells anys en què Huguet escrivia: tots els textos manco dos pertanyen a la dècada dels 90. Només dos corresponen als vuitanta. Malgrat molts d’aquests textos es troben plens de referències al que lla vors ni tan sols era: “mantenc ben fresc el record dels carrers sense asfaltar”, dirà en Damià Huguet, i així, viurem i reviurem amb ell què en foren les tertúlies de barberia, tot abans de que tornessin a establir-se, de bell nou, les barberies. Premonitori, tal volta; capdavanter pot ser. “La barberia és un lloc on es ventilen totes les notícies quotidianes amb una puntualitat considerable”. Com els petits plaers quotidians, aquells que són “el sabor més espès de la vida: allò més irrenunciable i, a la vegada, el testimoni més viu del nostre sentiment encarat a estimar allò que tenim com a propi.” Flors que no fan estiu com sentir dir pizza a la coca de verdura o entendre com no sabem vendre’ns. Viure amb presses o fer-ho plenament. La televisió que només veien una vintena, o el cinema com a forma de vida. Les fotografies que, del seu propi i extens arxiu, acompanyen aquesta publicació que fa entendre Campos com aquell lloc -terra, país, Mallorca- pel qual “ens mantenim fidels als nostres orígens i, per tant, no hem perdut la nostra identitat”. Una identitat que també s’avança a les recerques de la memòria històrica tot recordant els morts incívics del 36. O la renovació comercial que duu tants d’anys fent notícia el tancament de botigues.
I els viatges. La passió viatgera que, juntament amb el cinema, va fer anar al nostre autor a Perpinyà a veure aquella maleïda pel·lícula que mostra al cartell. Una foto que ho diu tot. Ah, la censura. Això i la referència a la força pictòrica de Joan Miró són tal volta els dos records que ens fan tenir present que aquests no són escrits d’ara i avui. Impensable l’anada a França a veure una pel·lícula, innecessari partir a Barcelona per a copsar la força de l’obra de Joan Miró que ara tenim al nostre abast. Damià Huguet escrivia aquestes cròniques de la vida a la Mallorca de Campos fa més de trenta anys.
