Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCCXIV)

Al vent

Juliette Greco. Viquipèdia

PRIMAVERA D’HIVERN. Som meteoropàtic? Es deu dir així. No ho cerc a l’Optimot. M’és igual. Som molt sensible als canvis de temps. I avui escric dins un venteguer que toma papers, plantes i fins i tot llibres. I canta. El vent canta, com l’estimadíssima Juliette Gréco, que va partir fa alguns dies i ara em canta su-aquí “La chanson des vieux amants”, que m’entusiasma. “Oh, mon amour, mon doux, mon tendre, mon merveilleux amour, je t’aime encore.” Quin guster. Escolt les seves interpretacions clàssiques (“Sous le ciel de Paris”, “Ne me quitte pas”, “Doux oiseau de jeunesse”, “Bonjour tristesse”, “Les feuilles mortes”, “Le temps de cerises”) i em qued embambat, estormiat, somniador, amb el cap tot ple de records de totes les èpoques de la meva vida. Sí, és una dona que m’ha acompanyat des dels meus primers viatges a París quan la vaig conèixer cantant al Bobino, un cabaret a prop dels Camps Elisis on també vaig assaborir en viu i en directe una altra gran cantant: Barbara. Són com dues germanes txekhovianes, totes vestides de negre, totes mig recitant i mig cantant lletres dels grans mestres (Brel, Ferré, Trenet, Gainsbourg, Brassens, Reggiani, Vian, Béart, Moustaki) i les seves pròpies paraules que et deixen el cos ple de calfreds i els pèls arreveixinats.

Una dona lluitadora que, de joveneta, educada per una mare forta i lluitadora contra el nazis assassins, és empresonada. La seva família és deportada al camp de concentració de Ravensbrück. Se salven de miracle. I tot això ha quedat opacat per aquest glamur que envoltava la seva vida.

La Gréco tenia, i això em feia molta de gràcia, perquè era una feminista pràctica, homes importantíssims als seus peus. Ara em ve al cap el filòsof Jean-Paul Sartre (a ella a les notícies li deien “icona de l’existencialisme”), el productor de Hollywood Darryl Zanuck, el gran trompetista Miles Davis, el director de cinema de poesia Orson Welles.

Però sobretot la Gréco és una gran intèrpret. De cinema, amb nombrosos directors tan essencials com John Huston, Jean Pierre Melville i Richard Fleicher o Jules Duvivier.

I una intèrpret de cançó, com ella mateixa repetia a tot aquell que volgués escoltar-la: “En tot el que canto i en la meva vida, hi sóc en alguna part. […] Les paraules, són molt importants, per a mi. […] no puc posar a la meva boca paraules que no m'agraden. […] jo hi sóc per servir. Hi ha una bonica frase a la Bíblia que diu: «Sóc la serventa del Senyor, que es faci segons la teva paraula. » I jo..., els meus Senyors són els escriptors i els músics. Sóc aquí per servir, sóc intèrpret. […] La cançó és un art particular, extremadament difícil (quan es fa bé), contràriament al que es pot creure. Cal escriure una obra teatral o una novel·la en dos minuts i mig o tres, i això és un exercici extraordinari. És important, una cançó. Va a les orelles de tothom, es passeja pel carrer, travessa el mar; per això és important, acompanya la vostra vida… […] Els poetes, els músics, necessiten intèrprets. Ells mateixos no són sempre els millors intèrprets de les seves obres, no és veritat. A vegades, nosaltres, els intèrprets, trobem coses que no han entès…”.

Acabaré aquests records esfilagarsats amb unes frases de Sartre, un dels homes que més la va estimar i admirar, que diuen el bessó de la veritat greconiana: “Gréco té milions a la gola: milions de poemes que no han estat encara escrits; alguns sí que s'escriuran. Es fan obres per a certs actors, per què no s’haurien de fer poemes per a una veu? Critica els prosistes, els fa tenir remordiments. El treballador de la ploma que traça sobre el paper signes apagats i negres acaba oblidant que les paraules tenen una bellesa sensual. La veu de Gréco els ho recorda. Dolça llum càlida, les frega encenent els seus focs. És gràcies a ella, i per veure les meves paraules convertir-se en pedres precioses, que he escrit cançons. És veritat que no les canta, però n'hi ha prou, per tenir dret a la meva gratitud i a la de tots, que canti les cançons dels altres.” Sartre va escriure per a Gréco dos textos de cançons que són definitivament perduts: Ne faites pas suer le marin i La Perle de Passy. 

M’he quedat amb un neguit. M’hauria entusiasmat que la Gréco cantàs un dels meus poemes: “Cançó dels amors llargs”. Vaig estar a punt d’aconseguir-ho. Però, com diu l’amic poeta Labordeta (pare del cantant), “El azar no existe al azar.”

Mots perduts en l’aire d’una cançó inexistent.

LLIBRES RECOMANADÍSSIMS. El desert malva (Lleonard Muntaner Editor), de la dilectíssima poeta quebequesa Nicole Brossard, traduït per un altre poeta excel·lent, Toni Clapés. Una joia d’imaginació i de llenguatges. Las pequeñas cosas (Ático de los Libros), de Marc Augé. Cal caçar cada dia l’instant de bellesa que arriba quan menys ho esperam. Pinyols d’albercoc (L’Accent / L’Avenç), d’Emili Manzano. Una capsa de records d’infantesa mallorquins i saborosos escrits amb la bellesa i la tendresa d’un home bo i savi. Ciao!

Compartir el artículo

stats