Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dislocaciona

Claudi S. Grafulla o qui va inventar el jazz

La música de Claudi S. Grafulla (Menorca 1812-Nova York 1880), l’improbable inventor del jazz, continua essent tan popular ara com en el s. XIX

Retrat de Grafulla.

Retrat de Grafulla.

Jo, com tantíssims altres turistes, fa uns anys a Viena vaig voler anar al Cementiri Central per veure les tombes de Schubert, Beethoven i la família Strauss. I fa temps, a París, també vaig visitar el Père Lachaise per veure els sepulcres de Chopin, Bizet i Jim Morrison. Possiblement, els cementiris de Nova York no tenen les lluminàries musicals de Viena o París, però els agosarats qui visitin NY aquesta primavera farien bé d’aventurar-se fins al bellíssim Cementiri de Green-Wood, al barri de Brooklyn.

Un dels grans que hi descansa és Leonard Bernstein. Un altre –menys conegut, però de cabdal importància– és Claudi S. Grafulla. Nascut i format musicalment a Menorca, el 1838 va emigrar als EUA, com molts altres menorquins. Durant anys, l’armada nord-americana havia recalat al port de Maó i molts illencs, músics i no músics, van enrolar-se en la marina dels EUA. Ja des del final del s. XVIII, Jordi (George) i posteriorment el seu fill David Farragut havien obtingut els rangs més elevats en l’exèrcit nord-americà.  Grafulla, per una altra part, no va ser l’únic músic de Menorca que va embarcar-se. Als llistats de músics de la Banda del President dels EUA s’hi troben molts llinatges menorquins com Sintes, Taltavull i Carreras. Concretament, Antoni Pons i Rafael Triay van arribar a dirigir la banda de la Casa Blanca. Grafulla, en tot cas, va destacar ben aviat per les seves facultats extraordinàries com a intèrpret, director, arranjador i compositor. Així, durant prop de quaranta anys, a més de participar professionalment en desfilades i maniobres militars, va organitzar uns popularíssims concerts i balls a Nova York a on es tocava música seva, fragments d’òperes i sobretot tota classe de melodies ballables.

La seva música, sorprenentment, no just es continua tocant tant o més que fa gairebé dos-cents anys, i a Youtube trobareu centenars –ho heu entès bé– d’enregistraments actuals de les seves obres, sinó que ara, a més a més, fins i tot se’l considera un predecessor del jazz. Alguns, hiperbòlicament i erròniament, han arribat a dir que Grafulla va ser “l’inventor” del jazz. No serà tant, francament. El que sí que va fer aquest menorquí és posar de moda en els seus balls a NY el quick step: un arranjament sincopat, i per tant ballable, de melodies d’òpera. Escolteu, si no, la seva versió del Freischütz de Weber. La seva obra més popular, però, és Washington Grays (1861) i a Youtube se’n poden escoltar moltes versions (fins i tot hi ha un frikki que la siula de començament a fi).

El títol fa referència a l’uniforme gris d’un regiment de NY partidari del president Washington. L’obra destaca per la seva gran dificultat, especialment pels clarinets i cornetes (o trompetes). Grafulla, a més, és un sagaç innovador en l’estructura musical de marxa. Aquest gènere musical, per ser principalment per a ús militar, sol seguir un motlle molt estricte a fi que els soldats que desfilen no es confonguin, travelin o esgarronin ningú en un moment de fatal distracció. A Washington Grays, emperò, es rompen moltes normes: no hi ha introducció, ni stinger (un acord final en uníson i en temps dèbil per crear sorpresa), ni break strain (un interludi en forte per crear contrast). El miracle és que totes aquestes desviacions de l’estructura de la marxa militar han acabat essent el model a seguir. L’excepció ha acabat essent la norma. Bravo Grafulla!

 Grafulla no va inventar el jazz, naturalment, però va transformar el repertori de les bandes de música dels EUA. No crec que ningú vulgui fer tot el camí fins al cementeri Green-Wood a Brooklyn just per veure la modestíssima tomba d’aquest músic menorquí, però, a pesar que avui en dia ningú no recorda el seu nom –és cert–, la seva música continua essent interpretada per pràcticament totes les bandes de música dels EUA. I això, crec jo, no és poc

Partitura amb retrat de Grafulla.

Compartir el artículo

stats