GRÀCIES, LECTORES I AMIGUES DELS MIL I UN SEXES DE L’ESPERIT. El passat 10 de setembre de MMXX, devers les set i mitja de l’horabaixa, un jurat format per Vinyet Panyella, Caterina Riba, Glòria Soler, Rosa Ardid i Vicenç Altaió em telefonaren per comunicar-me que m’havien donat el 25è Premi Quima Jaume de reconeixement literari i personal d’un escriptor. Vaig quedar sorprès, tocat, commocionat i vaig escoltar aquelles veus. No me’n podia avenir. Em va semblar un miracle. Perquè en aquests temps tan convulsos, d’incertesa i de dolor, de malaltia i de mort, que em considerassin una petita lluerna, un far que serveix per orientar-se, era un prodigi.
Que un poble tan bell i cultural com Cadaqués, amb un jurat tan savi i reconegut, hagi premiat la meva trajectòria, m’ha fet molt de bé. Els vaig dir que em considerava un escriptor ultralocal, i que el premi m’arribava d’un punt ultralocal amb irradiació cultural mundial. I duia el nom d’una poeta cadaquesenca, Quima Jaume, ben ultralocal i amb una projecció europea i universal. Els vaig assegurar que l’ultralocalisme (fer la feina amb una llengua catalana minoritària i minoritzada com si fos normal, parlar d’una natura i d’uns personatges del nostre redol propi, lligar-se a una tradició mil·lenària, etc.) era la saba i la sal de la terra i allò que ens fa universals. Em sentia com un petit Nobel de Cadaqués. I el premi m’ha fet escriguera, tan necessària sempre.I des d’aquí vull donar les gràcies a totes les persones que per terra, mar i aire m’han felicitat amb paraules plenes de joia, d’estimació i de tendresa.
PER MOR DE LA PANDÈMIA NO VAIG A CADAQUÉS. I he escrit aquesta carta a Quima Jaume, que us oferesc amb tot el meu entusiasme i agraïment.
Molt estimada poeta Quima Jaume i com a íntima, no et puc escriure la joia de no dir que m’amarà cop en sec quan em comunicaren que havia guanyat el premi cadaquesenc que duu el teu nom. La feta era un prodigi i una festa. Un prodigi perquè arribava com una aparició sobtada en uns temps difícils que em va deixar transfigurat. Festa, perquè m’omplia d’una satisfacció, d’un gaudi i d’una felicitat tan alegre com inesperada. Les paraules fervoroses i entusiastes dels membres del jurat en què em felicitaven per la meva trajectòria literària per un cantó i pel meu activisme cultural civil per l’altre estaven plenes d’humanitat i catalanitat, dues qualitats essencials i fonamentals d’aquest Cadaqués que tu visqueres i estimares. Un espai local bellíssim carregat de cultura que irradia una potència mundial de civilització. Vaig tornar a saber allò que ja sabem però que de vegades oblidam: l’estimada cultura catalana per la qual tu i jo hem lluitat tant és això, una forma de veure i viure el món ben ultralocal (els Països Catalans som una minoria europea) que ateny una energia universal. El poeta mestre Joan Alcover ja ens ho deia fa més de cent anys: “Voleu triomfar fora de Catalunya? Siau catalans. Voleu esser universals? Conservau l’aire de família.” Aquest “aire de família” és el que trobava en aquest guardó, Quima Jaume, que duu el teu nom, el signe identificatiu de la plena identitat nacional, l’encuny de la nació catalana. Quima desconeguda i pròxima, t’he cercat arreu arreu, t’he llegit i rellegit, t’he pensat, t’he vist, t’he escoltat, t’he fet un poc meva, t’he començat a estimar dins aquell temps privilegiat i tendríssim del principi d’una coneixença, de l’amistat abans de l’amistat. T’he sentit a prop, una fraternal presència poètica, una fraternal presència humana. Quina meravella que els teus versos em duguin amb intensitat tot el teu esser i tot el teu viure! Ens uneix, lluminosa Quima, el classicisme d’aquest mar Mediterrani on passàrem des del naixement a tota l’existència bressolats pel seu bategar remorós i fonamentats per les forces tel·lúriques; ens uneixen uns pares pescadors (el teu, Quima, que era de la mallorquina Alcúdia), que ens ensenyaren arts de pesca i de viure; ens uneix un amor apassionat a la llengua catalana, a les paraules estimades amb les quals bastim una poesia ben volgudament comunicativa, creactiva i musiquera amb voluntat de duració, que conta i canta els records fundadors de la infantesa, el diàleg inacabable amb la natura, l’ànsia i l’enyor d’un absolut tocat d’etern, l’adoració per la música, un vitalisme d’arrel i aquest tema infinit i ben clàssic del pas del temps, aquest temps comptat tan humà i tan fràgil, que ens fa i ens desfà sempre seguit. Amiga Quima, et sent dins el mar d’aquest Cadaqués teu tan estimat, tan viscut, tan cantat, quan llegeixes paraules alades: “Jo entenc la poesia com un capbussar-se dins l’ànima humana i les seves imatges interiors. Amb aquest procés recuperes els records de l’oblit. Et comuniques a través de la paraula i et serveix per conèixer-te millor. Amb tot considero la meva poesia com molt comunicativa, m’agrada que digui alguna cosa a qui la llegeix.” Amiga Quima, la teva petja escrita em mostra que has viscut la vida pròpia com un desxiframent continu. Als teus versos hi ha l’alè i la joia que caça al vol l’infinit de l’instant. Amiga Quima, excites en l’ànima del lector moltes sensacions al mateix temps, ets lletra de sensorialitat viva. Amiga Quima, has embolicat i desembolicat la mar de Cadaqués entre els teus dits plens de salabror perquè amarassin la teva escriptura dels ressons de la sal de la terra amb diccions clares i vibrants, precises i exactes. Amiga Quima, som davant el mar que ens confegeix vestits dels variats colors que tu tan bé saps, imagín el cap de Formentor i el puig Major mallorquins que es nuen amb el cap de Creus i el massís de Pení cadaquesencs, escolt el vaivé de les ones besant la platja en l’etern començar sense fallença que m’has musicat tants de cops i sé com tu que ni un dia s’escola sense que haguem viscut una transfiguració. I cant amb tu a tots els vents del món l’eficàcia salvadora del llenguatge poètic que s’aixeca damunt la pandèmia, la barbàrie, la vulgaritat, els caos, la immoralitat i la ignorància que ens volen anorrear. Amiga Quima, t’escric a l’alba densa a la vora del silenci del mar, alç el cap vers el cel quan es mostra amb dits de rosa l’aurora. Només queda una estrella entotsolada i la mir molt de temps i et sé allà, sencera, amb olor de marinada, dins l’instant etern.
