COMENÇ AMB UNA JOIA VERBAL, LA MAR RODONA. No crec en les llistes de llibres d’èxit. Ni en els quaranta principals. Idò, en què creus? En la meva lectura personal i intransferible, pròpia i lligada a la meva autobiografia com l’empremta digital està lligada a la meva pell. Però assegur que feia molta d’estona que no passava tant de gust (gust lligat a l’atenció, a l’esforç, a la solitud) com amb la lectura de La mar rodona (Club Editor) de Sebastià Perelló. Com que avui, tu, hipòcrita lectora, amiga de l’ànima, m’has demanat que t’aconsellàs molts de llibres per poder tenir un bon rebost per si arriba un nou confinament al teu redol o perquè has redescobert que llegir fa tornar intel·ligents, no m’allargaré amb els meus comentaris de lector de La mar rodona. Però puc donar testimoni que he nedat en aquesta mar de lletres perelloniana, m’he enfonsat en les seves profunditats abissals, he viscut amb els cinc sentits les seves clarors negres i les seves fosques fulgurants, he mirat, he tocat, he escoltat, he sentit la força dels seus narradors i dels seus personatges corals, m’he amarat amb una illografia que m’ha sacsejat, m’ha fet cervelltremolar, m’ha deixat tocat i m’ha enriquit una cosa de no dir.
No en surts com hi havies entrat, de La mar rodona. Això és la força, el prodigi, la bellesa i la fascinació de la literatura. Amb aquesta novel·la tríptic, retaule de petites històries ultralocals que ens mostren la globalitat del mínim, del porós, de l’inarticulable i de l’exigu, en què Perelló ha teixit tres moments històrics (1936, la Transició i el principi del segle XXI), podem veure i sentir un panorama que explica Mallorca i que ens explica, sobretot, a nosaltres amb una universalitat incomparable. Cap text d’història contemporània pot donar aquesta qualitat d’harmònics, aquest clarobscur de fetes, aquest alè de veritat fonda com el que irradia La mar rodona. En poques paraules: La mar rodona ha fet avançar algunes passes —intenses i vertaderes— la literatura catalana contemporània i de rebot la literatura universal. Exageració? Realitat clara i llampant que cada lectora fervorosa dels mil i un sexes de l’esperit podrà comprovar
TAULA DESORDENADA. Dos llibres de poemes amb estranyes interseccions m’han arribat al moll de l’os: La mort de la mare em va fer més lliure (Pol·len Edicions), de Mari Luz Esteban, i Pare, què fem amb la mare morta? (Labreu Edicions), d’Antònia Vicens. Els títols ja són d’una força abassegadora, les escriptores són dues valentes dones que fan uns recorreguts corporals, emocionals i mentals ben diferents, però tenen una cosa en comú: són tractadores d’absències. I això és molt, molt engrescador.
La musa fingida (Males Herbes / Orciny Press), de Max Besora, és una novel·la en què el llenguatge arriba a uns límits d’incandescència, de metamorfosi i de passió extraordinàries per explicar coses tan diverses com un hàmster mutant, un calb que es converteix en King Kong, una femme fatale que cerca venjança després d’haver estat violada pel seu pare. Tots els personatges estan travessats per aquesta violència: o la sofreixen o l’exerceixen. Mandyjane Holofernes és una de les protagonistes que esdevé inoblidable com a venjadora de les dones cosificades pels novel·listes. Barroc, humor i amor!
La gola (Fragmenta Editorial), d’Adrià Pujol Cruells, és un llibre primet que no té ossos, tot és popa sobre la figura del golafre. La golafreria ha passat de ser un pecat capital a convertir-se en pecat social llevat dels dies assenyalats. Ser golafre és de mal gust per un cantó i és una malaltia per l’altre. Pujol, amb una prosa lleugera, ben erudita i expressivíssima fa un passeig molt singular per la tradició literària, artística, iconogràfica i cinematogràfica de la glotonia a Occident i ens deixa astorats de coses curioses i reals sobre alguna pràctica tan gustosa i plena de sabors.
El magraner (Cossetània Edicions), de Jordi Llavina, va guanyar el premi Marià Manent 2019, i és un llibre de poemes que t’atrapa i et sedueix des de la primera frase quan el protagonista, un passejant, ensopega amb una magrana que havia caigut al camí. El llibre està escrit amb una prosa lluminosa i fèrtil entremesclada amb versos com a lupes de precisió que t’enfoquen objectes o paisatges. El caminant que sembla ser un alter ego de l’escriptor passeja i llegeix i et duu per camins i viaranys plens de sorpreses: un rètol que indica un bosc, un dragó mort, coloms i abelles, una platja que fa aigües, una olivera mil·lenària, una guineu, una carena, un petit cementiri, un poble espectral... El passejant avança dins un conjunt d’escenografies oníriques, fantasmagòriques, quimèriques i irreals. Tot això presidit pel leitmotiv de la magrana plena de polifonies de significació mítica i poètica (Foix i Carner, Góngora i Joan de la Creu) i una història d’amor que seria el pal de paller secret al voltant del qual creix aquesta passejada de molts de dies i de molts de llocs que ens submergeix en la música i la bellesa d’unes paraules de poeta.
Que la lectura vagi de gust!
