Suscríbete 1,5 €/mes

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Da ponte i altres

De l’exili al confinament

Sis mesos d'òpera i consol des del Metropolitan de Nova York

Lorenzo Da Ponte.

Lorenzo Da Ponte.

“Del confinament venim” i, com ens diuen les Sagrades Escriptures, “al confinament anam”. Davant aquesta terrible veritat apocalíptica, poques coses ens poden seguir oferint més consol que les emissions en obert de produccions operístiques des d’aquest temple de l’òpera mundial que és el Metropolitan de Nova York, situat a l’immens espai escènic del Lincol Center, al bell mig de Manhattan. 

A l’hora d’escriure aquestes línies, ja anam per la setmana número vint-i-cinc d’emissions gratuïtes de produccions operístiques del màxim nivell, amb una desfilada estel·lar de cantants, directors orquestrals –el justament denostat James Levine, en primer lloc– i directors artístics responsables dels muntatges de major qualitat que hom pugui imaginar d’entre els que han vist la llum durant els darrers vint o trenta anys, tot i que la majoria són recents. Entre el confinament i l’exili hi ha alguns evidents punts de contacte i, per això, bo seria recordar aquí un nom que té molt a veure amb l’arribada ara fa dos segles de l’òpera europea –l’òpera italiana, principalment– a la costa est dels Estats Units, quan el nou país no tenia encara ni mig segle d’existència. Ens referim al gran llibertí, llibretista i poeta venecià Lorenzo Da Ponte –autor d’unes Memòries que tothom adult hauria de llegir–, il·lustre exiliat de l’Europa de l’Antic Règim, col·laborador habitual de Mozart i autor dels textos d’òperes tan importants com Don Giovanni, Les noces de Figaro i Cosi fan tutte. Fou un Da Ponte ja en el crepuscle de la seva vida qui, instal·lat a Nova York després d’un periple que el portà a ciutats com Londres durant uns anys –entre 1792 i 1805, per ser més precisos–, influí molt perquè algunes companyies d’òpera de l’altre costat de l’Atlàntic arribassin a la jove ciutat nord-americana. Da Ponte havia hagut de fugir de Viena quan se li acabà el “paraigües” de l’emperador il·lustrat Josep II, mort el febrer de 1790 –un tendre Beethoven va escriure encara a Bonn una bellíssima Cantata en honor seu, mai estrenada en vida del compositor– i quan, per això, s’acabà la paciència dels sectors més conservadors i retrògrades de l’església i de la noblesa de la cort austríaca, animats pel despotisme sense llums del nou emperador entrant. S’inicià aleshores una autèntica cacera de bruixes amb l’ull posat en aquells que s’havien atrevit a ridiculitzar un Antic Règim que agonitzava, mentre la Revolució a França feia encendre totes les alarmes entre els defensors de l’absolutisme. Després d’una estada a Trieste i d’un intent fracassat d’establir-se a Paris –mal moment per fer valer la seva antiga amistat amb Josep II davant la seva germana, Maria Antonieta–, Da Ponte arribà a Londres on coincidí amb una bona part del que algú ha anomenat amb encert “la internacional de l’òpera”.

La majoria eren italians, tant músics com intèrprets, però també topà amb el seu gran amic, el valencià Antoni Martín i Soler –amics fins que un afer amorós els separà per sempre més, després de col·laborar a quatre o cinc òperes que s’estrenaren al londinenc King’s Theatre–. Fou, de fet, el propi Da Ponte qui el va convèncer de deixar Sant Petersburg per establir-se a la capital anglesa i, fins i tot, estigué a punt de fer el mateix amb Mozart, que s’estimà més acabar La flauta màgica i morir a Viena, per la qual cosa rebutjà la invitació que el venecià li havia cursat a finals de l’estiu de 1791. Tanmateix, l’estada de Da Ponte i la seva esposa per Londres no suposà l’estabilitat emocional, professional i financera desitjables i vet aquí el nostre llibretista –tan assetjat pels creditors com ho estava Wagner quan fugí de Riga a la corre cuita– posant tot l’oceà Atlàntic pel mig i establint-se a Nova York, una ciutat en principi gens propícia, ben aliena a la cultura italiana –de fet, Da Ponte sempre reivindicava haver estat ell el primer en introduir els estudis italians a Amèrica– i amb un molt escàs ambient cultural i musical. No és gens d’estranyar que el venecià es refugiàs en les seves lectures i miràs de sobreviure amb un comerç d’adrogueria que alternava amb classes particulars als pocs alumnes que podia captar –començà la seva etapa com a professor el 1807, poc després d’alguns fracassos comercials ben sonats–, tot i que arribà a obrir amb la seva dona una acadèmia estable a Manhattan. A la fi, l’èxit de l’empresa l’animà, ja vell, a reprendre les seves inquietuds culturals i operístiques, encara entre cercles molt minoritaris. El moment se presentà, però, amb l’arribada a la capital americana d’un personatge amb una biografia tan apassionant com la del propi Da Ponte, pendent encara de novel·lar: l’andalús Manuel del Pópulo Vicente Garcia, tenor, compositor, empresari i pare de la mítica soprano Maria Malibrán, qui l’any 1825 arribà amb la seva companyia a Nova York convidat per un ric comerciant vinater, amb l’objectiu llampant d’oferir al públic novaiorquès una adaptació de El barber de Sevilla, de Rossini, al popular Park Theather –prop de l’actual Columbus Circus–. Allò fou tot una novetat, perquè només a la “sudista” ciutat de Nova Orleans hi havia llavors una certa tradició d’òpera europea, més aviat del repertori francès. L’èxit de la producció de l’inefable Garcia animà Da Ponte a proposar-li enllestir una representació del “seu” Don Giovanni, que el venecià no havit pogut veure des de la seva estrena a Viena, l’octubre de 1787, poc abans de caure en desgràcia i iniciar el seu pelegrinatge. Foren aquells, de fet, els inicis de l’òpera a la ciutat que després seria dels gratacels.

Durant els anys trenta i quaranta quallaren una sèrie d’iniciatives pioneres –el propi Da Ponte, poc abans de morir, participà activament en el projecte de dotar Nova York amb un teatre permanent d’òpera italiana, inaugurat el 1833–, fins arribar a l’establiment a Broadway de l’originari Metropolitan, l’abril de 1880. Fou precisament des d’allà que –com la pizza–, Enrico Caruso esdevingué mundialment conegut, durant les primeres dècades del segle XX i allà cantava i triomfava, mirau per on, mentre l’anomenada grip espanyola del 1918 feia estralls a mig món, especialment a Europa. D’aquell primer teatre no en queda res actualment, però de ben segur que el seu esperit es troba encara present a l’ànim dels afeccionats que hem gaudit durant aquests mesos d’aquest regal dels Déus, Wotan inclòs.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats