1. UN VENTEGUER M’HA BRESSOLAT TOTA LA NIT. I quan em ficava al llit em varen venir imatges de l’extraordinari melodrama de Douglas Sirk Escrit en el vent, que és una joia d’una bellesa espaterrant d’imatges amb una intriga plena d’amors i desencontres, desigs, gelosies, ambicions, memòria, frustració vital i, sobretot, fracàs. És una meditació sobre el fracàs com a atmosfera de les nostres vides. Record que Sirk deia que aquest film era una crítica social dels rics, dels compromesos i de la família nord-americana. La interpretació del quartet protagonista (Rock Hudson, Lauren Bacall, Robert Stack i Dorothy Malone, que va rebre un Oscar) era molt bona. Sirk afegia també que va treballar el color amb molta d’atenció i inclús va organitzar escenes només en funció del color. Ell mateix dibuixava els quadres per a cada escena. És una pel·lícula operística i barroca de les que a mi sempre m’han agradat. Amb imatges sirkianes em vaig adormir mentre el vent xiulava per les retxilleres de la vida.
Ara escolt la música bruta i la veu rogallosa, única, de l’amic Tom Waits en el disc Real Gone (Epitaph Europe) i m’entendreix. «And I want to know / The same thing / Everyone wants to know / How it going to end?» Parla dels temes de sempre: d’ell mateix que vol anar al capcurucull del turó, dels fantasmes que l’envolten, de l’amor que necessita, de la guerra que odia, dels signes de son pare i de sa mare, dels records d’una al·lota de classe mitjana morta i enamorada, del circ amb orangutans i trapezistes, de besades més dolces que el vi amb una rosa al fons, del seu cor tirat damunt l’herbei, de la pluja que cau sense atur damunt la seva còrpora. Aquesta pluja es mescla amb el vent que no té aturall i corre pel jardí, pel sementer, per les cases de roter, per les possessions, per l’autopista i pel poble de Santa Maria del Camí. La veu de Tom Waits és la d’un amic de tota la vida que t’ajuda a dur la creu de les malenconies sobtades, dels ofecs incessants, d’aquest cansament que t’agafa, d’aquesta ràbia que et sacseja davant un any 2020 que segueix amb els mateixos assassinats i violacions de dones que comptabilitzam sense solució immediata, els mateixos atacs a la llengua i cultura catalanes per part dels enemics de sempre, ja sien un general, un president del Tribunal Suprem, un neofranquista qualsevol o nosaltres mateixos quan practicam l’autoodi (la baixada de l’ús social del català per manca de polítiques fermes per un cantó i per la mediocritat de molts ciutadans per l’altre), amb la destrucció del medi illenc amb autopistes i construccions il·legals i salvatges, amb les guerres de sempre (Síria, Iemen, Israel-Palestina, etc.), inacabables, amb els terrorismes de sempre, etc. Fa un venteguer que s’endú fins i tot els mals pensaments. Tots som escuts humans en aquest món de lluites econòmiques, nihilistes, bàrbares i sagnants.
2.DANILO KIŠ O EL FERVOR. Rellegesc Danilo Kiš amb el gust que et dona tornar a uns llibres que t’han fet molta de companyia i als quals no havies viatjat feia estona. Rellegir és la vertadera forma de llegir. En la relectura trob totes les polifonies oblidades, els sabors perduts, els paisatges que encara no havia descobert.
En Danilo el vaig conèixer a través d’una amiga, crítica i traductora eslovena, Simona Škrabek, i li estaré sempre molt agraït. Kiš va néixer l’any 1935 a Subotica (Sèrbia), de mare montenegrina i pare jueu. A set anys va veure el carnatge i assassinat de jueus i serbis a Novi Sad a mans dels feixistes hongaresos. A la Segona Guerra Mundial el seu pare i d’altres membres de la seva família foren assassinats al camp d’extermini d’Auschwitz. Va viure a Hongria i estudià Literatura a la Universitat de Belgrad. Més tard es va traslladar a França, on habità fins a la seva mort, el 1989. L’absència i la pèrdua del pare i el genocidi nazi es convertiren en les seves obsessions literàries, que fructificarien en una trilogia commovedora que publicà per separat i després reuní en un sol llibre: Circo familiar (Narrativa 128, Acantilado). Aquí hi ha Penas precoces, que és un àlbum de cal·ligrafies d’un nin que no perd calada i que ens mostra una col·lecció de petits detalls sense ordre cronològic que cartografien un univers propi extraordinari. És emocionant. Jardín, ceniza són quadres commovedors en què el seu pare, que era enciclopedista, màgic, psicòleg, recitador, joglar, etc., ocupa un lloc central, així com els esdeveniments terribles, amb ressons apocalíptics, de la repressió i de la guerra. El reloj de arena és un collage en què el pare agafa una dimensió tràgica i on a través d’una escriptura compacta, suculenta i estremidora assistim a les darreres crisis d’un home que esdevindrà un vertader màrtir. Circo familiar, llegit en les seves complexes trames que s’entrecreuen, és una vertadera novel·la de formació de les més significatives del segle XX. L’obra més coneguda de Kiš és Una tomba per a Boris Davidovich (en català a Angle Editorial i en castellà a Narrativa, 108, Acantilado); amb un pròleg aclaridor de Joseph Brodsky, pinta amb colors forts el funcionament del fanatisme i la intolerància a través d’una bigarrada galeria de personatges. Enciclopedia de los muertos (Narrativa, 127, Acantilado) són set relats que amb brodaries de miniaturista ens pinten un conjunt de personatges d’aquells que no veu ningú: els marginats dels marginats. Magnífic! La traducció espanyola de Nevenka Vasiljevic, extraordinària. Llegiu Danilo, tornareu més sensibles!
