No ha estat fàcil, gens fàcil, quedar-se tancats a casa i assimilar que no era un mal son: hem hagut d'adquirir i crear noves pautes de treball, nous hàbits i viure i conviure en un escenari amarat d'incertesa, angoixa i molts d'interrogants ara com ara pendents de resposta.
Malauradament he fet del "passar pena" el meu leitmotiv del confinament: una filla infermera arrebossada de bosses de fems treballant a les trinxeres de la Covid i un fill treballant i vivint al Regne Unit han estat entre d'altres els ingredients primordials dels meus pensaments.
M'encantaria dir-vos que vaig escoltar òperes, vist musicals, sèries de Netflix, llegit bons llibres o que he fet pa, panades, rubiols i coques, però no ha estat aquest el meu cas.
Vaig repartir les hores del dia entre la tasca docent, fer menjar, pujar i baixar escales com exercici, descansar i dormir; senzill i simple: la jornada no donava per més.
La pregunta que avui em faig és: Què has après Catalina?
Diria que a valorar i ser agraïda per tot el que tenc i no tenc , a viure i assaborir intensament els bons moments, a ser feliç amb poc, molt poc, a gaudir del silenci i manco del soroll, però SOBRE TOT he aprés que són les petites coses que per ventura abans no considerava rellevants les que avui tenen per mi la categoria de privilegis:
És un privilegi estar sa i no intubat a un hospital.
És un privilegi viure a la idíl·lica terra on visc.
És un privilegi poder passejar cada matí vorera de mar blava i més encara nedar dins ella.
És un privilegi i una bogeria haver pres el darrer bany de lluna plena de les precioses nits d'estiu.
És un privilegi llegir un bon llibre asseguda a un balancí enrevoltada de verds cossiols.
És un privilegi tenir feina, però més encara tenir bons companys.
És un privilegi aquella mirada que sense dir res m'ho diu tot.
És un privilegi topar amb un somriure dolç i encisador.
És un privilegi poder tenir temps per escoltar Música.
És un privilegi que m'abracin, m'aferrin i em besin: amb perdó per una bona aferrada!!
I és que sóc aferradissa, sóc dona de pell, de la calidesa del tacte, d'abraçades llargues i de besades a tot temps.
Ja m'ho va dir un senyor que em coneix molt bé: "Catalina, t'hauràs d'aferrar als arbres".
Confesso que ho he fet.
