S'HA ACABAT EL REPLÀ DE SILENCI. I tornam als escalons. De pujada, de baixada de biaix, cubistes, surrealistes, caòtics, plens d'incerteses com aquests temps on habitam. I per connectar-me amb tu, Lectora hipòcrita, dura, estimada, amiga i germana, no començaré amb res d'allò que et trobes cada dia als mitjans d'incomunicació, sinó amb un petit text íntim que amb la seva mateixa insignificança et pot dir moltes de coses del meu estat d'ànim.
Escolta: "Estava a la vorera del safareig rodó. Sobre la superfície maragda fort (algues i plànctons, tremolors de peixos de colors i les primeres fulles mortes) es reflectien ramats de núvols color de rosa seca. He tocat amb els dits de la mà dreta l'aigua plana i s'han començat a formar cercles d'onineues que s'eixamplaven en allunyar-se i es multiplicaven en topar amb les parets de vell ciment mallorquí. He pensat en un laberint: no en el grec de Teseu i el minotaure, ni tampoc en el manierista que és com un arbre amb estructura d'arrels i molts de culs de sac. El meu laberint era una xarxa, un rizoma, en què cada passadís podia entrar en connexió amb tots els altres passadissos, sense centre ni perifèria, potencialment infinit. I, en aquell moment, he recollit un fruit de l'atzar: un tros de vidre dins els solcs de la terra de call vermell m'ha enviat un làser fulgurant d'arcs iris que m'han enlluernat i m'han fet sentir la seda d'una carícia d'aquella mà estimada sobre la superfície de la meva pell. He tingut un calfred de gust. Els núvols sobre l'aigua havien desaparegut i la silueta de la lluna plena, illa de mel rodona dins el cercle del safareig, m'ha fet veure el pas del temps, l'espai d'uns instants: l'eternitat."
HE ESPIPELLAT MOLTES ESCRIPTURES. Això crec que és un bon consell: llegir sis o set coses diverses i de diferents llenguatges (poesia, novel·la, assaig, diaris, revistes, etc.). Una et descansa de l'altre, el cervell i el cos passen diversos gusts que els fan entrar en gana. Anem per feina. Ador Patti Smith, és una poeta, una dona polifacètica i polifònica, una llegenda del rock i del punk, venera Rimbaud i la bona literatura. Penja poemes a Instagram que comencen amb el vers "Això és", viu en un viatge continu. Ara, en la seves maduresa ha escrit L'Any del Mico (Club Editor), en què amb un prosa nítida i vellutada, magníficament traduïda de l'anglès nord-americà per l'amic poeta Martí Sales, ens conta un altre recorregut del món, físic i oníric, fet per entendre'l de nou. Va a cases d'amics o motels estimats a Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, DF de Mèxic i descobreix que les seves percepcions han canviat: allò que abans tenia importància ara no en té i noves interrogacions s'han obert pas dins el seu esperit. Un llibre emocionant fet per una artista curiosa, tendra, sàvia. I per afegitó unes fotos seves entre la instantània i la profunditat. Recomanadíssim!
L'amic escriptor Enrique Vila-Matas m'agrada molt en les distàncies curtes, aquelles de l'article de diari o de revista, de comentari biogràfic o d'impressions de lectura. Tot això i més ho he trobat en el llibre Impón tu suerte (Círculo de Tiza), on d'una forma lúcida i lúdica ens escriu d'una forma intel·ligentíssima allò que pensa sobre el misteriós procés de l'escriptura entrellaçada amb la seva vida d'escriptor que s'atreveix a tot. Bolaño, Coetzee, Melville, Joyce, Kafka, Rilke, Maupassant, Lichtenberg, Modiano, Auster, Borges, Capote, Celine i un llarg etcètera d'autors són vists, comentats, criticats i descrits per una ploma admirable i enamorada de la bellesa i la fondària de la literatura. Entretengudíssim!
Àngels Moreno és amiga, poeta i metgessa, i acaba de acaba de treure L'agulla (Pagès Editors) que és un llibre tan bell com inacabable lluny de les etiquetes dels gèneres literaris i de les cotilles de les classificacions professorals. Una escriptura, dura, rabiosa, ferma, apassionada, esquarterada, punyent, tendra, feridora, salvatge a moments, sempre plena d'una poesia fonda que lluita a fons contra l'esclavatge de la dona-silenci, que pesa com una llosa i atrapa com una llova les víctimes d'un masclisme convertit en silenci. Una fonètica creadora, una dicció epifànica, un devenir insondable, unes paraules confegides per la sensibilitat d'una pell que registra sismogràficament totes les etapes d'una renaixença interior. Com si un conjunt de resurreccions creuassin com llampecs aquestes planes que es llegeixen en estat d'èxtasi i d'enlluernament. Un megahomenatge a l'àvia i a la mare, dues dones del fil, dues cosidores de la vida i la mort com la Balanguera, Penèlope, Aracne o Ariadna. "A les dones de casa, el fil i l'agulla les cusen fins a tremolar de semblança" La Moreno reivindica el lloc d'on ve i ens mostra un paisatge moral de la seva educació afectiva de la qual no pot fugir. Text ple d'incandescències per llegir lentament i rellegir amb cura que ens donarà la memòria del dolor, el temps-agulla de la protagonista i una mirada compassiva i plena d'interrogants sobre l'altre. Una veu fonda que parla en el silenci de la nostra veu: un cos a cos ple d'excel·lències. Intimíssima!
