Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Reflexions post pandèmia

Twitter no és sols el safreig on fer la bugada del polèmic món polític, cultural o mediàtic

Reflexions post pandèmia

Reflexions post pandèmia

"Conèixer el passat per a comprendre el present i evitar els errors en el futur". Cal admetre que la frase, tot un clàssic, és un objectiu de gran volada. Els mesos de confinament han servit per a bussejar en el catàleg de Netflix, per a conèixer noves versions de Resistiré, o per engreixar sense remei a base de múltiples receptes de pans i coques dolces i/o salades. Emperò també hem aprofitat per llegir, per llegir Història adesiara, i per entendre la pandèmia a partir de la història de epidèmies passades.

Twitter no és sols el safareig on fer la bugada del polèmic món polític, cultural o mediàtic; també permet als historiadors divulgar la seva recerca entre un públic molt més ampli que el que accedeix a les revistes científique s. Així ho han fet Joana Maria Pujades-Mora (UB, Centre d'Estudis Demogràfics) i Pere Salas (UIB) amb un fil de tuits per a difondre la seva investigació sobre els efectes de la pesta, la febre groga i el còlera(1).

L'Estat liberal del s. XIX va permetre augmentar la vigilància i control social, potenciar la medicalització de la societat i racionalitzar els cordons sanitaris. A Mallorca (1787-1899) se n'alçaren 28 de litorals i de la importància de les mesures restrictives terrestres en deixen constància la Quarantena de Palma o el Llatzaret de Maó. Quarantenes, separació de sans i malalts i limitacions d'accés a escoles, funerals... foren mesures tradicionals al sud d'Europa, assumides i exigides per la població a pesar dels alts costos que suposaven; sense ser perfectes, minimitzaren el perill epidemiològic. La COVID-19 ens ha retornat aquestes formes d'aïllament, tot i que els escenaris mèdics, demogràfics, polítics, econòmics i de mobilitat siguin diferents.

(1) "Cordons Sanitaires and the Rationalisation Process in Southern Europe (Nineteenth-Century Majorca)". Medi-

cal History (2018), vol. 62(3), pp. 314-332.

Variacions sàviament confinades

Desconec si és cert que a tota generació li toca viure algun episodi dramàtic. Els meus padrins passaren els anys de la grip espanyola, els meus pares la guerra civil i el franquisme, i a nosaltres ens ha tocat la covid-19. S'hi poden afegir altres drames si voleu, com les grans crisis econòmiques (la del 1929, les crisis del petroli, la del 2008...), els desastres ideològics i polítics com el comunisme i el feixisme (i aquest últim està tornant...) o la guerra freda. Posant una mica d'humor a aquest fosc resum, s'ha d'esmentar sense cap dubte, l'explosió de la música reggaeton, que d'un temps ençà tortura orelles i oïdes de forma difícil de descriure. Humor havia dit?... veig que no gens.

La covid-19 ens ha duit, per ara, uns mesos de confinament efectiu però dramàtic i un reinici irresponsable per part de molts que deixa entreveure molts mesos complicats. Com que mentre no hi hagi un tractament efectiu i/o una vacuna segura i efectiva la cosa va per llarg, és molt recomanable la lectura de Sàpiens de Yuval Noah Harari (en Català a Edicions 62). És un magnífic resum de la història i evolució de la humanitat, on s'hi analitzen casos i situacions similars a la que ens ha tocat viure, i que d'una manera o altra, han anat marcant el camí de les diferents societats i cultures del planeta. La música que pot acompanyar millor aquest passeig hauria d'aportar calma i serenor; unes variacions Goldberg o alguna obra de Telemann, per exemple.

La dosi d'optimisme sempre necessària es llegeix entre línies: sempre fins ara, la humanitat se n'ha sortit. I en el llibre, un capítol clau: el de la revolució científica. M'agradaria que d'aquests anys (sí, anys) de covid-19 aprenguéssim que la cooperació en general, i la científica en particular, té més força que la competència. Pot ser sigui dur, però no deixa de ser fascinant viure una època en què, per una vegada, tota la humanitat ajunta esforços envers un mateix objectiu: sobreviure.

La música no m'ha acompanyat sempre

Llegeixo al bus quan vaig a treballar i al balcó quan tenc vacances. Escolto la ràdio quan vaig en cotxe i podcasts per anar-me'n a dormir. Vaig al cine i al teatre sempre que puc, i durant tot l'any, i estic enganxada a la sèrie d'advocats que té més temporades de netflix.

A la dutxa faig llistes mentals de coses que he de fer. I quan hi ha futbol, poso la transmissió del partit, enganxo el mòbil a l'elàstic de la cintura dels calçons del pijama i em faig el dinar per al tupper de l'endemà escoltant les opinions de comentaristes amb el so ambient d'un Estadi.

L'11 d'abril d'enguany vaig descarregar-me l'spotify al mòbil, només tenia l'aplicació a l'ordinador però ja no recordava des de quan no l'actualitzava. Vaig crear-me un usuari nou amb el compte de gmail per no haver de restaurar la contrasenya que havia oblidat i vaig començar a escoltar artistes que l'aplicació em recomanava. Vaig fer una llista de poques cançons perquè les volia sentir moltes vegades. Algunes feia temps que no les escoltava, i altres, de noves, m'agradaven massa perquè no es repetissin aviat.

He passat moltes estones escoltant música aquests darrers mesos i és ara, quan ja torn ser en una rutina similar a la d'abans del confinament, que he reflexionat sobre com les cançons varen acompanyar-me en moments en què no hi encaixaven ni un llibre, ni una sèrie, ni una pel·lícula. Tot era tan diferent a la rutina de la meva normalitat anterior, que tot i sentir-me bé i acompanyada a casa, no podia associar a aquells dies les coses que m'acompanyaven quan anava a treballar a l'oficina i els diumenges hi havia gent als camps de futbol.

A la llista hi vaig posar Abril 2020. Hi he afegit cançons i ara ja m'acompanya fora de casa. I tot i que he tornat a llegir al bus i escoltar podcasts a les nits, he trobat un espai per a la música.

- Faig la compra amb més ritme que mai ;) -

El confinament

Durant l'estat d'alarma o confinament vaig procurar continuar amb les meves activitats habituals per tenir el cap ocupat, mantenir la forma física i no caure en estats depressius. En aquest aspecte vaig trobar important exigir-me un horari o rutina el més semblant a la normalitat.

Una de les meves avantatges va ser que vaig poder realitzar la meva tasca docent a distància des de ca meva, allò que diuen teletreball: reunions virtuals, contacte amb els alumnes, preparació i correcció d'exàmens telemàtics.

La resta del temps el vaig dedicar a visitar la meva mare, pujar i davallar escales, a fer un programa de ràdio per telèfon, a la lectura, a escoltar bona música i a mirar pel·lícules de ciència-ficció i sèries policíaques de televisió. Encara vaig tenir temps de publicar una ressenya sobre Baltasar Samper i el jazz a una revista musical digital.

De lectures n'hi ha hagut de tot: llibres de divulgació històrica, algunes novel·les i dues biografies de Mahoma. Per Setmana Santa, per exemple, vaig llegir La agonía de Cristo, l'obra que Thomas More va escriure mentre esperava la mort a la Torre de Londres el 1535.

Com ja he indicat abans, vaig visitar Mart i la Lluna unes quantes vegades. I he seguit sèries com Better call Saul, Ley y Orden i coses per l'estil. No van faltar les biografies de Tolkien i de Salinger, aquesta darrera m'obligà a tornar a llegir El guardián entre el centeno, una de les millors obres literàries del segle XX.

Un entreteniment bàsic han estat les xarxes socials, que em varen suggerir penjar els vint discs de vinil i les deu pel·lícules que més m'han impactat, cosa que vaig fer de gust, i així no trencar aquestes cadenes que circulen per Facebook. Encapçalaven les llistes The Wall i Tiburón, respectivament.

Quant a música em vaig proposar escoltar dos cicles sencers de música clàssica, com són la Tetralogia de Wagner (catorze dies) y les simfonies de Mahler (deu dies), a més del visionat d'algunes òperes subtitulades: Parsifal, Fidelio i Salomé.

D'allò que vaig passar completament és de fer mamballetes al balcó. El vertader aplaudiment cap a la defensa de la sanitat pública es fa davant les urnes. Això no vol dir que no tengui admiració per la tasca del personal sanitari.

Molta gent es queixava d'avorrir-se durant la quarantena, jo crec que això era un problema menor, com anar pentinat com el Doctor Simón, que no m'ha costat gaire.

Dibuixant un futur incert des d'un passat en blanc i negre

La vida gira i fa tombs, i aquest 2020 n'és un exemple. La majoria dels anys transcorren amb un cert hàbit a repetir-se com un fil conductor que pareix no s'hagi de rompre mai: feina, caps de setmana, vacances... La vida va passant, més o menys, amb els inevitables cops de les pèrdues emocionals. Però aquest any és diferent. El confinament ens ha fet canviar aquells hàbits sovint solidificats.

Fa anys vaig deixar de viure al poble de forma permanent, la qual cosa m'ha fet viure'l de passada, sense aprofundir en els seus esdeveniments. Això no vol dir que n'hagi perdut les arrels i el deler.

La tornada a la llar els caps de setmana era, és, una alenada d'aire que passa pel canal d'unes hores o d'uns dies de retrobament amb amics, de recordar vivències, de viure amb tranquil·litat i sense presses... i de tornar a veure el paisatge del Llevant Mallorquí. El període de confinament ha romput el camí de tornada (o anada segons es miri).

Gràcies al regal d'un bon amic he tengut a les mans un llibre, ple de sensibilitat envers un poble, Cala Rajada, d'enyorança cap a un temps que no tornarà. Celistre m'ha acompanyat en aquests mesos que no m'ha estat permès tornar a Capdepera. M'ha retornat, en alguns moments, a la meva infància. M'ha recordat personatges que, potser, havien fugit de la meva memòria, i m'ha fet reflexionar, encara molt més, sobre tot el que hem perdut amb l'arribada del turisme massificat. El Moll, els costums, els oficis, fins i tot els malnoms tan característics de la nostra contrada formen part d'una Mallorca que ens ha deixat.

Jaume Fuster reviu, de manera exquisida, moments de la seva infància i adolescència que ens apropen a una Cala Rajada desconeguda avui en dia. Crec que no ho fa d'una manera idíl·lica. Escriu i descriu moments que no poden tornar. Ho fa amb tacte, tendresa i afectivitat a un entorn i amb un gran coneixement de la transformació que ha sofert els darrers cinquanta anys. Una mirada retrospectiva i emotiva que ens fa mirar un avenir mal de veure en aquests moments. Celistre és una carícia a l'estimació per un poble.

Com he viscut el confinament?

La meva petita crònica d'allò que he viscut, directe o indirectament, durant els mesos de confinament domiciliari de l'estat d'alarma decretat a partir de la pandèmia del Covid-19 que, malauradament encara patim, es pot resumir de la següent manera:

Supòs que com la majoria de gent adulta, he viscut amb preocupació, incertesa, ignorància, estones amb un excés d'informació, la qual cosa em saturava i sobrepassava.

En un intent de molta responsabilitat vaig decidir deixar d'anar a la feina amb transport públic i agafar el cotxe particular.

Treball a la tercera planta de Can Alcover a la Ràdio Ona Mediterrània. Aprofitava per aparcar just davant l'edifici de Diario de Mallorca al polígon de Llevant i me'n anava caminant fins la barriada de la Calatrava, així m'assegurava els meus tres quilòmetres més o menys de caminada.

Han estat mesos de solitud, l'estudi buit, una sola cadira, un sol micròfon i allà darrere el vidre el tècnic de so. Totes les entrevistes i anàlisis les hem fetes per telèfon, avesat a tenir l'estudi ple cada dia amb les convidades, les tertulianes, etc m'he hagut d'anar acostumant a la buidor de l'estudi.

He tingut la sort, ho he de dir, que justament pel fet d'esser una activitat essencial com és la comunicació, informatius... m'ha ajudat molt a mantenir aquesta certa normalitat laboral. Però no negaré que he tingut dies d'angoixa, dies de tristesa, dies de molta eufòria, dies alegres, setmanes d'optimisme i algunes de pessimisme. Aquest estat d'alts i baixos m'han duit a recórrer a la lectura, si bé, per la meva feina sempre tenc algun llibre o publicació que haver de llegir per preparar les entrevistes, em costava molt però concentrar-me en les lectures no obligatòries. Quant a les músiques he de dir que gràcies a l'amic i col.lega Pere Estelrich he tingut l'oportunitat d'escoltar bones peçes de Beethoven, enguany és l'any d'aquest mestre, i d'altres compositors també. La sort que tenim els que fem ràdio és que la música forma part molt important dels nostres programes.

El que sí he de dir és que he tingut l'oportunitat, amb l'ajuda de l'amic i comentarista de cinema a la Ràdio Toni Bestard, de descobrir el cinema europeu de postguerra: , cinema italià, Passolini, i alguns altres... mira això si que ho he aprofitat.

El més important per mi és que hem seguit fent directe, directíssim cada dia al matinal Bon dia! a Ona Mediterrània. S'han incorporat noves seccions que en la propera temporada tendran continuació com ara "Pedagogia musical", "Reconet de l'Art" o "Curiositats de la Història" Això ens ha permès seguir la línia d'informació que ens marcàrem quan vam començar la temporada el mes de setembre de 2019. Amb un elenc d'analistes de l'actualitat que ens han permès tenir una audiència molt respectable ja i que hem de saber mantenir i augmentar la propera temporada que començarem el 7 de setembre. Gràcies als col·laboradors i analistes, sense elles i ells seria impossible fer realitat la meravellosa bogeria de la Ràdio.

Ànims a tothom. Ens en sortirem!!! Segur.

Bach, un bàlsam

Desclous una porta, entres dins la cambra on t'has de vestir: polaines, guants, granota, visera, mascareta, doble guant. Veus els altres —et semblen uns astronautes— com et miren. M'escriuen el nom a l'alçada del pit, a l'esquena. S'obre la segona porta. Estic dins la UCI COVID. Em sento com respiro, fort. La mascareta em tiba la pell de la cara, s'assembla a les de la Primera Guerra Mundial per evitar gasos tòxics. Encara que en la nostra lluita ens protegeix d'un miasma microscòpic. Una alarma de monitor pita, es mescla amb al pip-pip digital dels batecs dels altres pacients que encara s'aferren a la vida. Avanço, no conec a ningú, i cerco els noms escrits a la roba. Las ulleres es van entelant per moments.

La meva pacient primera fa dies que segueix connectada al respirador, no avança, per sort, tampoc no recula. S'obren les portes. Acaben d'ingressar-ne un altre. «Prepareu el tub», algú avisa amb la boca tapada. Maleïda frase que el durà a la connexió, inevitable, al respirador. Giro un altre pacient, també adormit i assistit amb oxigen mecànicament. Bocaterrosa respira millor, un altre més que restarà hores d'esquenes enlaire. Xiula l'enèsima bomba d'infusió de fàrmacs; quatre, cinc o més màquines diferents per a pacient. Assegut davant l'ordinador per a fer el resum mèdic, miro pel forat lateral en el plàstic de la mascareta que resta eixut i sense entelar. Suo, ullo el rellotge de la paret. Encara em queden seixanta minuts més abans que em substitueixin. Seguim. Arriba l'hora de l'avís telefònic als familiars. «Sobretot, siguis puntual», em dic cada vegada. La trucada que és l'únic fil d'esperança que uneix el familiar amb el pacient intubat. Queden hores de guàrdia, continuem...

Arribo a casa. Em despullo al portal. «No vos acosteu». Els meus a casa, ho saben. Alguns esperen a dins la seva habitació a que el perill passi. Però els hi recordo, cada vegada, que no em poden tocar. Deso la roba. Va directe a la rentadora per a un programa d'alta temperatura. Em dutxo. Sabó i més sabó, posat de manera compulsiva. Derrotat, m'estiro al sofà, davant la pantalla plana només vull veure sèries amb poc sentit argumental. No vull escoltar notícies, no puc ni amb les meves com per aguantar xifres de contagiats, d'ingressos hospitalaris, de morts d'altres latituds. Voldria llegir, però no em sé concentrar. Voldria escriure, però no em surten les paraules. Escolto a Bach, un altre cop el violoncel em fa volar, és un bàlsam. Tanco els ulls i és l'única manera de no sentir els pip-pip dels monitors amb els cors dels qui lluiten per viure —que he deixat a l'hospital— o l'avís metàl·lic i estrident d'una alarma de monitor.

Aviat seran les vuit de l'horabaixa, però avui no tinc coratge de sortir al balcó. Dematí la Parca s'ha endut un padrí, era el pacient més ancià, feia setmanes que ningú el visitava. Avui, els dos fills, un rere l'altre, guarnits com uns astronautes han passant uns minuts amb ell, els darrers.

Maleït SARS-CoV-2 t'odio, per tot. Però sobretot per la solitud que provoques: la del pacient, la dels familiars, la dels sanitaris tancats dins el seu vestit, la de l'angoixa que no pots compartir —tothom té la seva— i la que em desperta aquesta absència d'abraçades.

Aprendizajes inesperados

Confinamiento. Palabra en desuso y normalizada a partir del 14 de marzo, además de inesperada, como las cosas importantes de la vida. Mi recuerdo de esos días es el de focalizarme en el momento presente. Debo reconocer que no seguí la corriente imperante de elaborar cupcakes, practicar yoga on line, abusar de las plataformas digitales o disfrutar de aperitivos virtuales. En mi caso, estoy muy agradecida por haber estado ocupada teletrabajando, lo que me ayudó a reflexionar sobre la capacidad de adaptación de la que ya nos hablaba Darwin. Leí poco, curiosamente la época de mi vida en la que menos he leído, aunque ahora me he desquitado disfrutando de una joya titulada El infinito en un junco y también escuché pocos podcasts, a los que últimamente me había aficionado. Estamos en una sociedad líquida, donde todos nos sentimos vulnerables, pero no debemos verlo como algo negativo. Considero que es importante seguir la secuencia de desaprender aquello que ya no es útil, aprender de la situación novedosa y reaprender lo que ya sabíamos, pero que con frecuencia olvidábamos. Deberíamos sentirnos como un aprendiz continuo. El futuro no está escrito, depende de nosotros. Seguro que "ningún tiempo pasado fue mejor". Mis aprendizajes o reaprendizajes serían: darle la importancia a la salud que ya le dio Hipócrates, valorar a la familia y a los amigos, ser prudentes, encontrar el término medio aristotélico y fomentar la curiosidad, ser responsables, olvidarnos del hedonismo imperante y fomentar muchísimo más el altruismo, considerar al otro un cooperador y no un competidor, seguir como máxima el imperativo kantiano, activar el pensamiento crítico para poder detectar las "fake news", informarnos pero no infoxicarnos. En fin, volver a los orígenes de la Filosofía y valorar la Ciencia, la Educación, la Cultura y el Arte.

Entre Parsifal y Astro Bot: mi cuarentena en un mundo virtual

Mallorca, en marzo, era uno de los lugares buenos para pasar la primera oleada de la pandemia. El confinamiento ya dependía más de las condiciones y recursos de cada uno. Yo no me puedo quejar: sin niños, sin ningún afectado próximo, con los plazos administrativos y judiciales suspendidos, sin vecinos ruidosos, con buenas vistas, lecturas pendientes, horas para estudiar al piano, un televisor grande, la plataforma Met Opera on Demand y la PlayStation con el casco de realidad virtual, he sido un privilegiado. Restringidos por salud mental los informativos, la única obligación era la videoconferencia familiar a la hora de la merienda, que empezó como algo necesario para estar en contacto con mi madre y se convirtió en una actividad muy entretenida.

Destaco como lectura Esto no estaba en mi libro de Historia de la Ópera, de Pedro González Mira (Ed. Almuzara, 2019), y lo recomiendo tanto a aficionados avanzados como a curiosos que quieran iniciarse en el mundo de la lírica porque tiene varios niveles de profundidad y es muy ameno. Estoy en desacuerdo con bastantes afirmaciones del autor, excesivamente mozartiano, pero lamenté acabarlo.

De las casi treinta óperas que vi gratuitamente desde la Metropolitan Opera House me quedo con el Viernes Santo dedicado a Parsifal, en una producción actual perfecta con un reparto insuperable y retransmitida en HD. Los chats paralelos a estas retransmisiones las hicieron exponencialmente mejores. Pero el momento más esperado del día era entrar por la noche en el mundo de la realidad virtual. Me inició en él mi amigo Víctor Navarro, doctor en videojuegos, y todo lo que me ha recomendado es imprescindible para vivir unas experiencias indescriptibles. El horror infinito y la angustia extrema de Resident Evil VII, sentirte un detective en casa de Nicola Tesla (The Invisible Hours), viajar en el Apollo 11 y darte un paseo por la Luna (Apollo 11 VR Experience), disparar, jugar a los bolos o al pinball, sumergirte con tiburones o hasta el Titanic, montar en montañas rusas increíbles... Mil horas jugando al Tetris Effect. Todo vivido desde dentro. No se puede explicar. Ahora estoy entusiasmado con Astro Bot Rescue Mission. Es imposible divertirse más. Cada vez que salvo a uno de los robotitos soy un poco más feliz.

Compartir el artículo

stats