Suscríbete BLACK WEEK

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Des del retorn

La joia de viure el confinament

Amb la reclusió vaig recuperar el moviment allunyat de la paraula, una dimensió oblidada de la nostra, en aquest cas la meva, corporalitat

La joia de viure el confinament

La joia de viure el confinament

Com neu en ple estiu o una sorpresa del tot inesperada, sense encara haver-nos-en fet una idea, ens va arribar el confinament. No estàvem preparats per gaire bé tres mesos d'aturada i ens va calar ben endins. Superat l'estrès inicial d'ofertes i oportunitats per cuinar, fer dissabte, fer exercici, estar al dia i connectats, aplaudir i no sé quantes coses més, es va imposar la reflexió i la lògica: aprofitem per fer bones lectures, retrobar la bona música i gaudir d'aquestes vacances inesperades. La cultura, l'art, va esdevenir essencial, gairebé tant com la sanitat i tota la gent que hi ha al darrere, superant cada dia les seves pors, la feina feixuga i gropelluda que els va venir a sobre; o tan necessària com la implicació de les escoles i les ajudes que des de casa seva i amb tots els mitjans possibles els mestres van donar als seus alumnes per fer el confinament molt més fàcil. No és nou ni curiós, més ben dit és patètic, però no ens podem cansar mai de remarcar que allò essencial rau sempre en els paràmetres on més es retalla: cultura, educació i sanitat. Semblava que amb aquesta aturada havíem d'aprendre d'una vegada la lliçó, però veient el que es cou cada dia, no ha estat així. Seguim prioritzant el manteniment d'un sistema econòmic caduc i nefast per al nostre planeta a la protecció de l'ésser humà pel seu valor intrínsec, com una part més, que ho és, de la natura. Però tornem al confinament, els tres mesos d'aturada i quan la lectura, la música i la pintura, totes les arts, foren balses salvavides en el mar de la incertesa quotidiana.

La primera lectura escollida fou una novel·la que he llegit i rellegit moltes vegades, per la força vital de la seva protagonista, per la capacitat de reinventar-se i aprofitar cada circumstància, per la seva sensualitat i perquè no abandonà mai l'esperit de lluita. "L'ART DE VIURE", de Goliarda Sapienza, és un cant a la vida, a la superació i a més ens convida a fer un petit viatge pels moviments polítics que van sacsejar el segle XX. Una joia. La segona lectura va ser "EL PETIT ÉS BELL" (Small is Beautiful) de Ernst F Schumacher, i va ser aquest llibre perquè quan la tecnologia es va convertir en el principal canal de comunicació i de feina, estava molt bé fer una reflexió sobre l'ús adequat de la tecnologia aplicada a la bellesa, a la salut i a la vegada recordar-nos de no perdre de vista les petites coses, el caminar pas a pas. Una lectura que es podria imbricar amb les teories de Gilbert Simondon , unes reflexions també molt adient de repassar amb la digitalització actual, la individualització del ser i la relació amb la tecnologia, per no parlar de la necessitat d'adaptar-se a cada canvi, cada circumstància i ho diu des del punt de vista de qui ha patit un exili amb tot el que això comporta d'adaptació.

A més de la lectura, amb el confinament, hi va haver una segona troballa. Tot i que Enric Casasses ens deia a "La manera més salvatge" que:

"(...)el moviment del cos més

insultant de tots i , sí,

si vol, el més amorós

és la paraula i parlar"

Amb la reclusió vaig recuperar el moviment allunyat de la paraula, una dimensió oblidada de la nostra, en aquest cas la meva, corporalitat, el gest lliure, obert, l'expressió de cada segment, la parla del cos, una eina de canalització d'emocions que s'havia perdut encrostonada pel ritme del dia a dia, per les hores de cadira, cotxe, feina... I vaig tornar ballar amb la música per dins, no hi havia barreres, no hi havia presses, només deixar fluir, i quin plaer més gran quan són les notes que flueixen per les venes i els porus, i et provoquen un moviment lliure, catàrtic. Gosaria dir que el ventall de músiques pel qual vàrem transitar a casa va ser del més variat, des de Pink Floid, passant pel violí d' Ara Malikian, el Pau Riba de sempre, Elvis, Beatles, Lluís Llach, Leonard Cohen, Billie Eilish, Biel Majoral, Asher Quinn, Vangelis... cada moment es va trobar amb la seva banda sonora i el moviment fou l'eix vertebrador de la catarsi regeneradora i agraïda.

El tercer encontre sobtat d'aquest període, si es pot dir així, fou per la pintura, retrobar l'aquarel·la, la seva senzillesa en la complexitat, el traç lliure, el color... i un llibre: "Notebook SKETCHING" de Sergi Càmara, però en lloc de caminar per carrers i carrerons per perdre's i observar i dibuixar, com convida a fer-ho el llibre, per limitacions evidents, ho vam adaptar a passejos per dins casa nostra, descobrint racons, detalls, animalons, caires i punts de vista diferents dels mobles de cada dia.

Després de veure un matí els lloms platejats dels dofins jugant dins la mar davant casa nostra, de despertar cada dia amb el cant dels ocells, olorant i escoltant la natura que desplegava tot el seu potencial i la retrobada amb les arts, des de l'agricultura a la pintura, la dansa i l'escriptura, la literatura i la cuina, a la vegada que tornava el plaer de les converses pausades i del silenci, seria injust no admetre que el confinament, malalties i contagis a part, fou una redescoberta de l'art i la joia de viure.

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats