Quan era petita la vida era diferent, no vull caure en el tòpic de dir que era millor o pitjor, només diferent. Vaig créixer en un dels pobles més emblemàtics de la Serra de Tramuntana, Valldemossa, tampoc opinaré sobre si actualment està sobre-explotat turísticament o no, no és aquesta la finalitat d'aquest article. Una de les diferències era l'absència de noves tecnologies, això feia que la comunicació verbal, les xerrades, fossin molt més freqüents i formessin part de la cultura de l'entreteniment. A casa nostra hi havia cada dia gent que entrava i sortia, el meu avi era el metge del poble i en aquell temps no tenien horaris, això feu que en molts moments del dia sobretot els capvespres la gent es reunís i xerrés. Recordo les vetllades d'hivern al recés de la xemeneia i recordo també una de les converses recurrents, l'Arxiduc i na Catalina Homar, el record d'ells encara era fresc a la memòria de la gent gran del poble. Es precisament d'ella, de na Catalina, de qui vull parlar, perquè ella fou una dona treballadora i una dona emprenedora. Una dona intel·ligent que va saber aprofitar el que la vida li oferia per créixer en molts aspectes. Diuen que era de caràcter extravertit i alegre, fascinada per les històries de ciutats i països europeus que sentia contar al senyor de Son Moragues, on el seu pare treballava.
Catalina nasqué un 2 de febrer de 1868 en el que aleshores era un poblet petit i de difícil accés de la Serra, on la gent vivia del camp i on abundava la pobresa. Quan ella tenia 15 anys el seu pare morí i ella començà a fer feina a s'Estaca, que ja era propietat de l'Arxiduc, allà la feina mai hi mancava i era molta la gent de Valldemossa que hi treballava. El que determinà el canvi en la vida de Catalina fou la decisió que prengué un capvespre de primavera de no tornar al poble " digau a mu mare, que avui vespre romandré a s'Estaca" aquestes foren les paraules que digué a les seves companyes. Aquí començà la història de Catalina Homar, aquella al·lota humil, que com moltes altres baixava cada matí a treballar a s'Estaca, aquella pagesa que gràcies a l'Arxiduc i a la seva intel·ligència descobrí un món nou i desconegut. Amb aquesta decisió demostrà la seva rebel·lió contra la pobresa i la ignorància i el desig d'una vida diferent en un moment i una època molt difícil per a les dones i encara més per a les dones de la seva posició social. A partir d'aquell moment començaren els canvis a la finca, Catalina contractà més jornaleres i reorganitzà el seu treball, augmentà el sou a les dones i als homes i establí que els jornals dels dies que no es podia treballar degut a la pluja també s'abonessin. Gràcies a totes aquests millores Catalina fou estimada i respectada per tota la gent que treballava a s'Estaca i a la que sempre ajudava; en el seu poble fou també estimada, però al mateix temps criticada i envejada. Una dona com ella en aquella època era una raresa mala d'entendre, no es limità a ser l'amant de l'Arxiduc, ella fou qui l'ajudà, l'acompanyà, evolucionà, decidí i aprengué. Aprengué a llegir i a escriure, aprengué el francès i l'italià, aprengué a dur els comptes i a organitzar la finca i sobretot s'encarregà de les vinyes i viatjà pel món amb l'Arxiduc. Fou sa Madona de s'Estaca amb majúscules i l'Arxiduc sempre la respectà i tingué en compte la seva opinió. Catalina fou una dona avançada al seu temps. Una dona emprenedora, que es guanyà tot el que tingué gràcies al seu treball i al seu esperit lliure i ambiciós, ella ambicionà una vida millor i posà tota la seva passió en aconseguir-ho, aquesta fou la seva qualitat i també el motiu pel qual fou envejada, hi hagué altres treballadores de s'Estaca amb les mateixes oportunitats, però només Catalina tingué la intel·ligència de no deixar-la escapar.
Els darrers anys de la seva vida la relació entre ella i l'Arxiduc es refredà, ell s'envoltava d'altres dones i un altre personatge entra en la vida de Catalina, el capità Singala, que segons conten els que la conegueren fou el seu gran amor.... Després del viatge a Terra Santa l'any 1896 arribaren a Venècia i sembla que l'Arxiduc s'assabentà de les relacions de Catalina i el capità i sorgí el conflicte. Catalina tornà cap a Mallorca i de volta a s'Estaca començà a escriuré a l'Arxiduc demanant-li el seu retorn, cosa que no succeí. Catalina emmalaltí, la seva malaltia encara ara no està clara, però fou dura i dolorosa i la dugué a la mort l'onze d'abril de 1905, tenia 37 anys.
Catalina Homar ha passat a la història no només perquè fou l'amant de l'Arxiduc, ell en tingué d'altres, sinó perquè fou la que es quedà a s'Estaca i estimà allò que ell també estimava, la natura, la finca, la vida. El 1905 l'Arxiduc escrigué el llibre Catalina Homar com a homenatge a la que fou la seva companya i madona de s'Estaca.
