VÍCTOR BOCANEGRA ÉS LA MEVA BANDA SONORA. Em trob en un escenari que sembla inspirat en pintures rococó, com ara de Watteau o Boucher, amb un fons d'imatges d'un bosc emboirat precedit d'un camp amb lliris vermells i un estany tot envoltat de fressèlies o frèssies que m'acuben amb la seua olor enervant. I el cel es tenyeix amb una llum vinosa de capaltard que de tan malencònica em podria produir un devessall de llàgrimes. No trobes, Lectora impenitent, que aquest paisatge és un bon lloc per escoltar clàssics del jazz cantats en català per la veu d'un poeta de bon de veres?
Descobresc amb entusiasme el darrer disc que ha enregistrat l'amic, poeta, pianista i cantant Víctor Bocanegra: Poesies de Broadway. Cantautore Traditore (Quadrant Produccions). Són catorze cançons del Gran Cançoner Americà (Great American Songbook) que en Víctor Obiols ha adaptat amb una bella i justa traducció al català. Hi ha els compositors essencials d'aquesta cançó jazzística que ja és un clàssic: Fain-Brown, Jones-Khan, Cole Porter, George and Ira Gershwin, Mann-Hilliard, Richard-Leigh, Green-Haynman-Sour-Eyton... La feina d'en Víctor de passar els textos de l'anglès al català ha estat un repte reeixit. Ell ho diu ben clar en el pròleg que ha escrit: "Ja és un desafiament qualsevol traducció literària, però en el cas d'una cançó la dificultat es multiplica: es tracta de ser fidel sobretot al ritme verbal, a les cadències, als accents i, en la mesura del possible, al sistema vocàlic que estructura el text de la cançó; sense oblidar mai, naturalment —i no és una intenció menor— el sentit que volen expressar: cal transmetre un missatge molt concret que és la història que vehicula. (...) Crear una nova lletra que, tot recreant els valors de l'original, esdevingui una nova cançó autònoma amb tots els ets i uts, d'això es tracta." I ho ha aconseguit.
Aquest repertori va ser fet per a teatre musical i foren represes per músics de jazz que les convertiren en standards, temes clàssics del catàleg jazzístic mundial. Les refulgències dels temes originals han viatjat amb naturalitat i fan que cada tema sembli nounat, nou de trinca. Cal donar les gràcies també a l'enginyer de so, músic, savi de l'enregistrament i de les barreges de so organitzat Albert Moraleda, i als músics sensibles Horacio Fumero al contrabaix, Iannis Obiols al piano i David Xirgu a la bateria, que ens regalen una inspirada i acordada interpretació que sembla que es fa ara mateix davant les nostres orelles assedegades.
Una joia rara i sensacional! Bravo!
VALÈRIA GAILLARD TRADUEIX PROUST. Des d'un bell principi et recoman, Lectora amadora de la literatura, els tres volums dels set d'A la recerca del temps perdut de mestre Marcel Proust que ha traduït al català Valèria Gaillard. Pel cantó de Swan, A l'ombra de les noies en flor i El costat de Guermantes (Proa) ens arriben amb un català fresc i clàssic alhora. La Gaillard, amb una feina de brodaria finíssima encisada per la complexitat i la riquesa de la frase proustiana ha sabut traslladar-la amb tota la seva sinuositat i aquest ressò de l'oralitat que el narrador posseeix mentre recorda. La Recerca caça el temps amb les xarxes dels records. Ha hagut de superar molts de reptes: la manca d'una societat paral·lela a la proustiana, l'argot d'alguns personatges, l'atmosfera i els detalls d'un món que s'esbucava.
I se n'ha sortit filant un estil que conserva aquella música especial que constitueix una de les fites proustianes i que se sol perdre en les traduccions. Caça al vol la sonoritat de la frase que restitueix tota la potència d'un instant passat, la capacitat memorística d'una olor, la força del record d'un tint, la singularitat d'un moment de gràcia: ens dona la veritat de la literatura.
Llegim el laberint infinit de la interioritat i de la intimitat més fonda, els llocs de la felicitat. Potser el més impressionant de Proust és que ens fa veure que l'eternitat apareix en el cor mateix del temps. L'eternitat en el present. Aquesta és la funció de l'art, la seva força i el seu misteri.
Hi ha molt de treball d'escriptura en la traducció gaillardiana. El detall més petit és enfocat. El vellut de la carn, el color de la llum, els sons vibrants, la textura de la matèria, tot un present eternitzat per la força de la lletra.
La Gaillard ha dit i repetit que Proust li ha canviat la vida, i això ho demostra en aquests llibres que s'assaboreixen amb el gust d'una troballa. Valèria diu a les clares: "La prosa de Proust és com una filosofia de la vida, una religió. Ell defensava que s'havia de llegir molt però que per crear s'havien de matar els grans autors, que tots som creadors en potència. Proust creia que si a la vida no vols perdre el temps has de crear, superar el temps, esdevenir immortal a través de l'art. Avui vivim a un ritme accelerat i l'escriptura és totalment oposada a la de Proust. Potser costa entrar-hi, però atrapa. A mi em va absorbir totalment. Hi ha un abans i un després, perquè Proust sabia mirar, era un gran observador de les relacions humanes, sabia discernir el que era important a la vida. Si et deixes portar per Proust pots veure el món amb més profunditat, tenir una nova mirada. Proust ho enriqueix tot."
Proust escriu un misteri perquè sigui visible i quedi un enigma. Tres textos de capçalera!
