LLETRA A UN AMIC POETA. Benvolgut i car amic Dols, he trescat molt pel teu llibre de poemes Feliç, m'hi he passejat a voler per cadascun del seus tres territoris, l'he sobrevolat amb la mirada discernidora de l'ocell que s'entreté en els petits detalls, m'hi he submergit en les fondàries d'un enjòlit verbal que m'empenyia cap als descobriments, l'he dansat amb ardor com una partitura en què les construccions estròfiques em donaven uns ritmes que s'acordaven a la perfecció amb els meus estats d'ànim, l'he recitat sense moure els llavis i en veu alta, l'he après de cor.
Per a mi hi ha una prova primera de l'excel·lència d'un escriptura: que em creï un llampec, una verga de foc fent ziga-zaga per l'espinada que em deixa tremolant com una fulla de pàmpol. Feliç funciona amb la tècnica d'aquesta màquina artística que has creat amb la mestria de l'enginyer del poema que ha sabut bastir un treball formal, un artefacte de versos en que tot va llatí: la sintaxi, el lèxic, els ginys de les estrofes, la rima i el ritme, la mètrica exacta, els efectes sonors i tota la riquesa de les metàfores i de les imatges d'una retòrica sensible i intel·ligent.
Sempre hem coincidit en què tot en l'art poètica (i en la literatura) és forma. I en Feliç hi ha la demostració, la mostra d'aquesta definició tan oblidada aquests temps que corren en què es publiquen, i fins i tot són reconeguts per l'acriticisme dominant que ens envaeix, llibres i textos on una espècie d'escriptura salvatge campa a les totes fent estralls de mala manera amb resultats catastròfics.
A Feliç hi ha una concepció del llibre molt pensada que em contares davant les meves preguntes impertinents. Em confessares que el primer que fas és l'estructura, després els elements estètics que apareixerien a cada part i fins i tot la gradació de l'argument, que també n'hi ha. I afegires: "La meva poesia és bàsicament perlocutiva. Vol dir que no vol ser una poesia del jo, sinó del tu. gairebé tots els meus poemes estan escrits en segona persona. No cerc mostrar-hi la meva intimitat, sinó provocar la intimitat d'un destinatari que ni tan sols no em puc imaginar." Vaig veure a les clares que a Feliç has fet una art poètica en el sentit que diuen els clàssics: una preceptiva.
Els "Sapiencials", amb les seves tonalitats i atmosferes de tractat de savieses, amb aquest horitzó de l'epicureisme de Lucreci i la repetició del beatus ille a cada poema, que avança en progressió des del naixement a la mort, em van atrapar com una lletania en què el do de dir d'una forma emocionant i torbadorament bella fa créixer una música silenciosa que no s'atura de fer companyia.
La paraula, on al mateix temps has combinat la fonamental col·locació adequada dels accents amb una estructura sintàctica potent, obri les portes d'ampit en ample a percepcions noves: és una densitat que es desplega per considerar una cosa, una idea, sota diversos angles al mateix temps.
Les xinoiseries amb to bíblic d'"El vent dins la pineda (lüshi)", que fa d'interludi, amb aquests decasíl·labs com pinzellades d'un pintor-poeta oriental que t'has muntat per dir la contenció davant les coses que passen i la vida viscuda de dedins, em mostraren que fas el teu treball amb una precisió lapidària que s'expressa a través de l'artifici d'una atmosfera de delicadesa que acull el lector des de les primeres notes del primer vers.
"Els set dies de Serena" és un love story on Petrarca és el guia. Em digueres que aquests sonets els vares escriure en una època en què traduïes Petrarca. Al principi hi ha un sonet de Petrarca en italià i acaba amb la traducció al català. M'assegurares que tot el treball es pot veure com un procés d'immersió en aquell sonet.
Aquí hi he sentit tota una meditació molt fonda sobre dos temes clàssics petrarquians i ben d'ara: l'amort (neologisme que combina amor i mort) i la vida.
El poeta ha encomanat als accents del sonet, a les pauses al final de cada vers la missió d'impulsar i peraltar el seu discurs. Metre i sintaxi van del bracet o se separen. Ritme i melodia juguen plegats. Per un cantó van les pauses rítmiques del vers i per l'altre les pauses sintàctiques del sentit. Sap fer les diferències de so, les quatre entonacions diferents entre el punt, els dos punts, el punt i coma i la coma. Hi ha un luxe metafòric i una suculència verbal que són elements essencials en el gaudi del lector.
Per què vaig llegir aquest poemes com exercicis d'irrealitat i ahora els vaig sentir tan pròxims, tan meus, tan endins?
El treball obscur del desig mina els sonets de la imantadora Serena. Llegesc els sonets ben fort un darrera l'altra i són com a fonts ufanes plenes de vols i de vertígens, de foscors i d'incandescències. De músiques. Aprenc que la música és l'aliment de l'amort. Com l'aede antic crec que l'oralitat és la prova de vertadera vida del poema. I els teus són d'una oralitat d'alta fidelitat.
El fet que en la progressió de la història t'emparassis dels elements estètics de cada dia de la creació segons el relat del Gènesi no em va fer cap nosa sinó ben al contrari, em va donar força per reblar el clau d'un via crucis amorós on cada estació augmentava la riquesa dels esdeveniments, m'ajudava a entendre el sentit en què es produïen i m'incitava a continuar.
I a rellegir. Feliç és un llibre per rellegir. En la relectura trob una altra veritat petita i amagada: la poesia de Feliç sempre està en dansa, com el foc.
Així amb les exploracions i els gusts de les relectures vaig arribar a una conclusió que havia tengut sense témer-me'n des de la primera lectura. Nicolau Dols, amic poeta, has sabut crear una prodigiosa coincidència: la coincidència entre una art poètica i un art de viure. Gràcies! Una aferrada forta. BMA
Post scriptum. Estimats Lectors, dilluns dia 2 de març de 2020, a les 19 hores recitaré Feliç, de Nicolau Dols a CaixaForum amb reflexions i converses sobre poesia i recitació. Us hi esper!
