La biomassa vegetal del planeta Terra és de l'ordre de 450 giga tones de carboni, quantitat que representa el 80% de la biosfera. Una lliçó d'humilitat: els humans acumulam sols 0,06 GT. Som menys del 0,015% de la vida al món! En altres paraules: les plantes són importants, molt importants. Els humans també, clar: especialment pels seus efectes sobre la resta de la biosfera des d'un punt de vista objectiu; i per motius obvis des del punt de vista subjectiu, però avui no és el tema.
La importància dels vegetals la coneix molt bé Aina S. Erice (autora anterior de La Invención del Reino Vegetal, Ariel 2015), que ha publicat recentment LAS PLANTAS OLVIDADAS, un acurat recull de dades biològiques, utilitats conegudes i curiositats de tot tipus, de cent dotze espècies botàniques que tenim en el nostre entorn més o menys proper, agrupades per ambients (Horts, camps, aigües, boscos i muntanyes). La selecció és encertada, i inclou tant espècies silvestres com cultivades. Tal vegada resulta una mica hiperbòlic considerar oblidades espècies com el xiprer, el garrofer o la figuera, certament, però cal reconèixer que s'ignora generalment molta de la informació que l'autora ha recopilat amb cura en aquest "herbari de la memòria", com ho qualifica ella mateixa.
De cada espècie, trobareu una ben comprensible descripció (sense els tecnicismes que ben sovint fan esquerps els texts botànics), si pertoca l'explicació del seu nom i nom científic i detalls d'on pot ser localitzada. En molts casos (no en tots, ai!), s'inclou la denominació en llengües estatals distintes del castellà. El gruix de la informació és refereix als seus usos (nutritius, medicinals, culturals, etc), i delicioses notes històriques i populars. Tot i que pot semblar que es tracta d'una obra de consulta (i ho és!), l'amenitat de la redacció convida a una lectura convencional, full a full i fulla a fulla. Hi trobareu detalls tant sorprenents com la desapareguda elaboració de pa amb farina de garrova, les set-centes varietats de gínjols cultivades pels xinesos, el valor de la murta per salar olives, o receptes domèstiques per usar com a tintòries diverses espècies. Excel·leixen les possibilitats del llibre com a eina educativa, el camí més eficaç per rescatar plantes de l'oblit en aquesta societat urbana que convé re connectar amb el món rural per bé de tots. Un món urbà que, explica l'autora, pateix de "ceguera verde" , és a dir, incapacitat per a copsar les plantes que ens envolten i que no formen part de l'ecosistema de supermercat, que no són als lineals de les grans superfícies. Ja he comentat en altres ocasions que la pitjor urbanització dels nostres temps no és la que afecta els espais naturals, sinó la de les mentalitats; cada vegada són més els que tenen asfaltada la sensibilitat i formigonat el coneixement del món viu que ens envolta. Coincideixo amb S.Erice, però, que no és pertinent enyorar "los viejos y buenos tiempos en que vivíamos en armonia con la naturaleza, adaptándanos con alegria a sus ciclos y aceptando humildemente sus limitaciones e incertidumbres", per l'excel·lent motiu que tal Arcàdia no va existir. L'únic valor del passat és que cada un de nosaltres tenia, aleshores, més futur. Això, tanmateix, no ens ha d'impedir aspirar a que la societat esmeni el seu desinterès cap a la natura i la biosfera, que per molts dels nostres conciutadans s'acosta, lamentablement, a la irrellevància, constata l'autora.
S. Erice continua una tradició secular: Fa quasi dos mil anys Dioscòrides va escriure sobre unes cinc-centes plantes medicinals, els andalusís ampliaren aquests compendis, Font i Quer va renovar l'obra del grec, i més recentment, el Ministeri de Medi Ambient ha publicat un immens tractat col·lectiu sobre l'etnobotànica de tot l'estat (Inventario Español de los Conocimientos Tradicionales relativos a la Biodiversidad), obra aquesta darrera reconeguda com a essencial per l'autora, en una extensa bibliografia que no és el menor mèrit del llibre.
El to del llibre és, per així dir-ho, alegre: l'autora sembla assumir que ha d'encomanar el seu entusiasme als lectors, que els coneixements sobre les plantes han de ser rescatats de l'oblit. El títol de l'epíleg no pot ser més explícit: Cualquier tiempo futuro puede ser mejor. I té, opinió meva, tota la raó: a la llarga, aquest tipus d'obres, allunyades del catastrofisme anguniós del qual s'abusa en la literatura ambientalista, acaben per ser més poderoses i fèrtils que les proclames apocalíptiques per a canviar actituds en favor del nostre entorn més immediat.
Aina S. Erice escriu amb prosa amable; demostra el seu entusiasme envers aquests organismes i els fa atractius al lector. Cada espècie està il·lustrada amb excel·lents dibuixos de Montse Moreta, amb els elements i els detalls que faciliten la identificació.
L'edició (tapa dura, composició estètica i acurada, tipografia clara) harmonitza amb l'interès del contingut. Un llibre bo i bell.
