Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

LITERATURA I CLIMA

Cli-Fi

A altres indrets, a Nord Amèrica molt especialment, hi ha precedents notables de literatura conservacionista, des de Thoreau i John Muir fins a Gary Snyder, passant per Rachel Carson

Cli-Fi

Cli-Fi

L'any 2005, Robert Macfarlane (Las montañas de la mente, Las viejas sendas) demanava: "¿On són les novel·les, les obres de teatre, els poemes, les cançons, sobre la nostra ansietat climàtica contemporània?". No sé d'on hem obtingut aquesta cita del tot encertada. Hi ha poca literatura sobre el tema en proporció a la dimensió que posa en evidència -una crisi global de molt difícil resolució-, i és cert que la crisi climàtica ens crea ansietat. Una ansietat que pot resultar paralitzant a molts de nivells, entre ells, el creatiu.

En altres llocs, a Nord Amèrica molt especialment, hi ha precedents notables de literatura conservacionista, des de Thoreau i John Muir fins a Gary Snyder, passant per Rachel Carson. Allà tenen ni que sigui en l'inconscient la influència dels pobles indígenes, la cultura dels quals està íntimament lligada a la Terra: Què és la vida? / L'espurneig / d'una lluerna a la nit.// L'alè / del búfal a l'hivern.// La petita ombra / que corre per l'herba / i es perd en el crepuscle (Crow Foot, peu negre, cap al 1880). Una influència, però, que no ha contingut enlloc els impactes devastadors de l'acció humana sobre el el món. Recordem Bob Dylan (License to kill, 1983): "L'home creu que perquè governa la terra / pot fer amb ella el que vulgui€ / Oh, l'home ha inventat la seva perdició€" És clar que arreu hi ha hagut en les darreres dècades literatura ambientalista, conservacionista i/o ecologista (no farem nominalisme, ara). També a ca-nostra. Recordem Pare (1973), d'en Joan Manuel Serrat (i podríem citar molts més autors i autores): "Pare / que estan matant la terra€". Ara tenim creacions referides dretament a la crisi climàtica: "S'han acabat / tardors i primaveres / i els tarongers / floreixen per febrer / i puja la mar / que trenca les barreres / i el temps que ens queda s'acaba, s'acaba, s'acaba€" (La Gossa Sorda, 2008).

La crisi climàtica és un problema de tan enorme i complexa magnitud que potser intimida els ciutadans, i entre ells, els creadors (amb poques excepcions). Pitjor: tothom sap que els nostres líders polítics són incapaços de sotmetre al bé comú les grans corporacions energètiques i financeres (ni les criminals) que dominen el sistema: un capitalisme insostenible, neoliberal, especulatiu, que regeix "el mercat", al qual ho subordina tot. El clima, si cal. I els drets humans. Oposar-s'hi és terrorisme i punt. Des de l'any 2005 han passat coses, per sort o per desgràcia. Entre elles, l'acceptació general de la crisi climàtica. Així, si limitam el nostre comentari a la ficció, hem de dir que ja existeix la "Cli-fi": clima-ficció o ficció climàtica, potser un subgènere de la Sci-Fi que prové de la preocupació pels efectes en el clima causats per l'acció humana, i pel que provoca. I com sempre en parlar de ciència ficció o derivades, Jules Verne.

En Sans dessus dessous (1889, El secreto de Maston o Sin arriba ni abajo), explica una compra del Pol Nord (que suposa amb terres) per explotar-ne recursos minerals, sobretot carbó. Cal eliminar per poder-ho fer la capa de gel. Com? Disparant un canó gegantesc, el retrocés del qual variarà la inclinació de l'eix terrestre, la insolació de la superfície del planeta, i causarà la fusió dels pols, inundacions feréstegues i canvis d'alçada de territoris habitats en relació amb el nou nivell de la mar. No menys clàssic és J.C. Ballard: El mundo sumergido (1962), on la Terra està inundada per la fusa dels gels polars, i La sequía (1964), on el cobriment de la mar per una capa de residus tòxics fa impossible la pluja.

Més actuals són el thriller finlandès d'Antti Tuomainen El sanador (2010) (un ecologista radical i assassí mata qui creu responsables de diluvis, epidèmies, refugiats climàtics, etc); Ian McEwan amb Solar (2011), que exposa de forma satírica la qüestió per mor de la qual la gent apareix en la novel.la absolutament desorientada; o Paolo Bacigalupi amb un altre thriller, Cuchillo de agua (2016). Potser la millor novel.la sobre la crisi climàtica, perquè no presenta un futur només apocalíptic, sinó esperançat malgrat tot, sigui a hores d'ara Nueva York, 2140 (2018) del premiat autor de ciencia-ficció Kim Stanley Robinson.

Cal esmentar Estado de Miedo (2004) de Michael Chrichton (Parc Juràssic): parlà d'eco-terroristes que feien ús pervers de les informacions científiques sobre els danys ambientals causats per l'activitat humana. Chrichton es mostrà escèptic sobre el canvi climàtic. Segons creia, les dades que ja evidenciaven l'escalfament global eren conjectures que creen un estat de por irracional. Hom ha acusat l'autor d'estar al servei dels "negacionistes del canvi climàtic". Potser, volia expressar que cal sempre distingir entre dada i inferència, veritat i mentida (fake, postveritat, etc.). Cli-fi. Ficció climàtica.

Compartir el artículo

stats