Les Tesis de Feuerbach, l'Escola de Frankfurt i la Generació Beat comparteixen la bona disposició per canviar la realitat, però l'execució nul·la o gairebé nul·la de l'acció. En els tres moments històrics, els filòsofs no van pensar més que en interpretar el món, tot i que es tractava de transformar-lo. Aquesta idea, que subjau en el recorregut narratiu de la novel·la Hereus de la penombra de Josep Manuel Vidal-Illanes (Maó, 1961), tal vegada atormenta el seu protagonista i narrador, Leonard Garret (alter ego de Leonard Cohen), testimoni octogenari de la generació abatuda que el 2014 va tirar la vista enrere als darrers dies de disbauxa, vici i sobreexposició a la carn, d'una societat profundament solidària a pesar de tot; contada a mode de retalls visuals, i no com una autobiografia, entre alcohol i drogues i entre la sexualitat i l'alliberament de tots els conceptes anteriors; i poemes dels anys cinquanta del segle passat, quan el jove poeta d'aleshores era estudiant de filosofia.
Nascut el 1934 sota la presidència de Roosevelt i en el mític Hotel Chelsea de Nova York -que funciona com una espècie de torre de Babel, on s'uneixen literatura, cinema, art i música-, Garret es disculpa per haver passat per la vida com un aprensiu obcecat per la bellesa sense gaire voluntat d'arriscar. Aquesta covardia el fa sobreviure més anys que la resta de personatges que l'acompanyen en l'escena, amb un interès especial en Françoise Gauthier, mestissa canadenca amb sang inuit que arriba a Colúmbia per estudiar literatura; Isabelle -la seva vida manté curiosos paral·lelismes vitals amb la de Denise Levertov-, pragmàtica, lluita fins a assolir totes les metes que es fixa; i Leila -la seva vida s'assembla a la d'Elise Cowen-, autodestructiva i en constant insatisfacció, aconsegueix escriure ressenyes per al suplement de llibres del New York Times.
Estructurada en analepsi, la novel·la sembla estar escrita en un present continu. Està seqüenciada en capítols en forma de modes, en aquesta ocasió no de Coltrane, sinó en dues àries de Bach i quatre parts, com ocorr amb les Variacions Goldberg, composició de l'alemany que en el tom de Vidal-Illanes ressona sense cesar en les interpretacions de Glenn Gould de 1955 i 1981, les quals reverberen en les ciutats de Toronto -a l'Hotel Gladstone- París i Baltimore, on es produeix la desfasada acció. Amb un rerefons filosòfic i històric ampli (Coltrane, Kerouac, Ginsberg, Miles Davis, Charles Mingus, Thelonius Monk, l'assassinat de Kennedy, el somni americà versus la Guerra del Vietnam, el moviment hippie, el Maig de 1968 o la reflexió del concepte establishment) i una prosa poètica exquisida, l'escriptor triangula l'enyorança del passat en tres veus diferents: Leonard, el seu pare, i la de Vidal-Illanes, el teixit morfològic dels quals adoleix del pas del temps. La penombra que posa títol al tom és acció (mala vida) o bé és inacció (no es poden composar cançons completes per mor de l'òbit de la persona destinatària) o fins i tot és nit (els bons propòsits es dilueixen en la foscor).
Per últim, també s'haurà de fixar el lector en la llista de reproducció que acompanya en tot moment la narració i en els dos panegírics que fan avançar la història, així com en un últim fet, que tot i donar sentència al guió, obrirà un debat sobre el compromís dels éssers humans amb els seus coetanis. Una lectura i un exercici ben necessaris.
