Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCXCVIII)

En el començament fou l'emoció

En el començament fou l'emoció

En el començament fou l'emoció

LLEGIR A GRAN VELOCITAT I A POC A POC: VET AQUÍ EL PROBLEMA. Se m'ha ocorregut aques­ta entrada perquè crec que moltes de vegades, lectora curiosa i serena, no t'has plantejat la velocitat de la teva lectura. No em referesc a aquests sistemes de lectura ràpida que degueren néixer per devers els Estats Units i ens arribaren com una solució d'un problema inexistent fa anys i panys. Et parl de la velocitat que fas servir en la teva lectura. I crec que per a això no hi ha mètode ni preceptiva ni res que s'hi assembli. Ets tu mateixa que davant cada obra, davant l'escriptura que l'autor t'ha col·locat, pots triar aquesta acomodació de la velocitat perquè puguis trobar el màxim gaudi, el suc i el bruc d'aquelles planes que et passes pel cervell a través de la mirada.

Sí, cada lectura és sobirana i ha de saber trobar aquesta velocitat justa en funció del llibre. Hi ha regles fonamentals segons les obres. Per exemple, si llegeixes un llibre de poemes ja saps que hauràs d'anar a poc a poc, millor si la lectura és en veu alta, fent les indicacions de la mètrica, les cesures, els accents, els ritmes, les pauses. Ara he acabat la primera lectura d'Ictiosaure (Edicions 62) de Dolors Miquel i sé que l'hauré de rellegir per copsar els tres itineraris que em proposa l'obra. El camí de les roses, el del cor i el dels ossos. Hi ha proses i aquí puc dur un ritme més viu, hi ha versos i aquí la veu s'alenteix. Amb una o altra velocitat m'amar d'una lletra d'una textura dolorosa per un cantó i tendra per l'altre. La poeta ens indica el lloc on va fer cadascun dels poemes. I aquesta geografia dona al text una coloració especial. A la invocació a un petit germà seu mort l'escenografia és la clínica del Perpetuo Socorro de Lleida i això augmenta el clímax dur i patètic en què naufraga la protagonista. Els poemes del cor són encara més reveladors d'una dona que comença amb la "Mudesa" ("Tornàvem cap a l'abisme estel·lar, a la deriva, muts, parlàvem muts. No dèiem, no dèiem."), i ens mostra que ha sofert maltractaments ("Al cor del maltractador" és un dels títols. "Però ara i aquí, la donzella i el drac soc jo.") i ens conta el mal i les ferides. "Ara Déu s'aixeca del sofà. Hi ha estat assegut mentre em violava. Era de nit. Quatre parets. Era tenebra. Totes les coses que eren Déu i no eren Déu hi eren en tant que. Empenyia. Marit empenyia." Aquest poema titulat "Marit" ja és un rien ne va plus del fal·locratisme patriarcal que destrueix la poeta en aquests camins terrorífics d'un viacrucis inacabable. La tercera part, "Ossos", comença amb "Ictiosaure", l'animal prehistòric en què la mare es podria convertir, i agafa unes tonalitats simbòliques entre les quals cal sedassar bé per trobar els ossos fossilitzats. "Ja no escric per les ànimes humanes" és el poema final que duu tota la pena dels segles fins que es fa un harakiri terrible. Un llibre que ens diu, ens interpel·la, ens fa pensar. Un llibre per rellegir.

I he trobat un altre llibre que he llegit a tota, que s'ha de llegir a tota: Me llamo Vila-Matas como todo el mundo (Acantilado) d'A. G. Porta. D'aquest autor coneixia Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce, seguit de Diario de Bar (amb Roberto Bolaño) i Hormigas salvajes y suicidas, també publicats per Acantilado, que vaig trobar ben entretinguts. Ara fa un divertiment a partir del seu amic Enrique Vila-Matas en forma de diàleg en què Vila-Matas ha de participar com a actor en un teatre alternatiu de Broadway. Però la creadora del projecte, Allison, ha desaparegut i ni Vila-Matas ni el seu amic novaiorquès Eduardo Lago aconsegueixen trobar-la, malgrat que vagin als llocs més inversemblants. En setanta pàgines que duen un ritme accelerat de carrera de bòlits de Le Mans, amb uns diàlegs que voregen l'absurd i la malenconia, amb un enfolliment que potser té com a fruits l'escriptura de Buscando a Allison i Off Off Off Broadway. Porta ha bastit un peça que es llegeix molt aviat, que va llatina i que et diu tantes de coses dels sabers i sabors de Vila-Matas sense témer-nos-en. La recoman efusivament.

Aquest llibre s'ha de llegir molt a poc a poc i en diferents tongades perquè és fort, molt fort: Entre dos silencis (Club Editor) d'Aurora Bertrana. L'any 1938 l'escriptora s'exilià a Ginebra. I, com ella mateixa ens conta en una excel·lent introducció, després de l'Armistici va anar amb una missió d'ajuda als països devastats. Aquest és el bessó d'una novel·la que recrea el poble i les vides dels personatges on va passar uns mesos. La Bertrana, amb un llenguatge que llisca admirablement, ens fa un quadre animat de com la Segona Guerra Mundial va ser viscuda a França dins la pagesia. Les converses de cada dia amb aquelles dones atupades per la convivència amb les tropes d'ocupació alemanyes i els nombrosos assassinats d'homes que feren sempre seguit, ens mostra uns fets reals i un més enllà: la complexitat de sentiments que es crea en la relació amb els enemics carnissers, per un cantó, i la varietat de fronteres que separen les persones. Un apèndix amb una nota editorial llarga i matisada ens detalla les vicissituds d'un llibre tan accidentat com la història que conta. Un postfaci bell i informatiu de Georgina Solà, la impulsora del llibre tanca l'obra. Molt recomanable per conèixer un poc més el nostre ser catalans i europeus, cosa difícil en aquests temps en què vivim. Gràcies, amiga i editora, Maria Bohigas per aquests regals de lletra!

Para continuar leyendo, suscríbete al acceso de contenidos web

¿Ya eres suscriptor? Inicia sesión aquí

Y para los que quieren más, nuestras otras opciones de suscripción

Compartir el artículo

stats