Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Societat

Mil·leurisme, el parany de la llibertat

Dues pel·lícules ben diferents, ara a les nostres cartelleres, ens poden ajudar a entendre millor el món que ens han cuinat i les causes i els efectes d'una societat malalta de capitalisme tòxic

Zygmund Bauman.

Zygmund Bauman.

El mil·lenarisme medieval era apocalíptic i anunciava la fi del món. El mil·leurisme post-industrial és inexorable i assegura, per això, la fi d'un món. Hem passat del Déu castigador i temible de la fosca Edat Mitjana i de l'Antic Testament, a una nova forma de divinitat, més terrible encara, pròpia del nostre temps: una concepció primitiva de la propietat privada, que tot ho justifica. Tanmateix és tan trepidant el nostre món globalitzat que allò que fa deu anys era una mena d'estigma social -els pobres mil·leuristes, fills de la crisi, ho saben bé-, avui és promesa de precària estabilitat i supervivència per a una nova generació de centennials que s'ho miren entre conformistes i incrèduls. Un emigrant i antic cosmonauta de la desapareguda Unió Soviètica afirmava a la premonitòria Los lunes al sol (Fernando León de Aranoa, 2002) que el més terrible no era que el comunisme hagués resultat un engany. El pitjor de tot era que, en efecte, el que els havien contat del capitalisme era ben cert. I és que el capitalisme és una perversió del liberalisme econòmic de la mateixa manera que l'estalinisme i les seves rèpliques ho foren del comunisme utòpic. Per això hem de revisar els conceptes de pobresa i marginalitat, des de sempre relacionats amb l'atur estructural. Ara són pobres molts que treballen de manera estable i descobrim amb passiva indignació quanta raó tenia aquella cantant portuguesa quan denunciava, fa uns anys, com de terrible és un món on per poder arribar a ser esclaus, els joves han d'estudiar.

De la precarietat laboral a la precarietat vital, aquest és l'escenari que ens espera, com ja ens advertia Zygmunt Bauman quan ens parlava d'una modernitat líquida que no ens acabàvem de creure, en plena bombolla especulativa. Una eufòria conjuntural que, mirau per on, ens ha portat a una ressaca estructural. Allò que els sociòlegs americans anomenaren en el seu moment "quart món" per referir-se a les bosses de pobresa i als col·lectius en risc d'exclusió a les societats avançades, ara s'ha instal·lat entre nosaltres sota l'eufemisme de "pobresa activa". Dues pel·lícules ben diferents, ara a les nostres cartelleres, ens poden ajudar a entendre millor el món que ens han cuinat: Joker (Todd Phillips) i @buelos (Santiago Requejo) ens mostren les causes i els efectes d'una societat malalta de capitalisme tòxic. La primera, amb aspiracions de trascendència i des de la ficció imaginativa i distòpica, ens explica com la insolidaritat social ens pot portar a la marginalitat i, des d'aquí, a la violència. L'altra, amb un discurs més costumista i domèstic, ens fa un retrat ben descarnat d'una societat que no deixa de fer malbé el valuós capital humà de l'experiència, mentres condemna amb impunitat els joves a la precarietat més embrutidora. Tal vegada haurem de recordar Josep Fontana quan afirmava que ben bé ens convindria que els poderosos tornassin a tenir por. Por física, vull dir.

Compartir el artículo

stats