ARRIBAREN LES PLUGES. L'estiu del MMXIX serà recordat per la sequedat extrema. Quan veia acopades les fulles de les troanes del passeig m'entrava un mal de cor de no dir. I no en parlem quan el sol havia cremat branques senceres d'arbres, arbusts i fins i tot cactus. Per això aquestes pluges, que per desgràcia han matat un parell de persones al País Valencià i Almeria, a Mallorca han fet molt de bé, perquè, per un cantó, ens han permès d'omplir les reserves hídriques que ja estaven al baix i, per l'altre cantó, han donat vida al camp, als parcs i jardins. Sentir l'olor de terra banyada i veure com tot reverdeix és un dels grans gusts que he viscut suara.
I per això m'he tirat als clàssics, que crec que m'acompanyaran tota aquesta tardor. Començaré amb l'Odissea (Editorial Proa) d'Homer, en la traducció de Joan F. Mira. Recordaré que Mira és antropòleg i professor de Grec i Cultura Clàssica, també té una obra pròpia magnífica i ha fet unes traduccions extraordinàries de textos clàssics tan diversos com els Evangelis i la Divina comèdia. En aquesta Odissea trobam els hexàmetres de l'original grec en un català esplèndid: els sis "peus", formats per una part forta i una de feble, brillen arreu arreu. A més a més, com a traductor bo, Mira no ha intentat ni embellir el text, ni millorar-lo, ni fer-lo més poètic. És fidel a l'obra i n'ha traslladat el to i el flux sense posar ni llevar res, sense alterar ni inventar. Ens dona també tota la força novel·lesca de les nombroses històries ben contades i travades que formen la trama amb un estil viu, un llenguatge saborós i la mà mestra d'un poeta de veres. El resultat és una obra que, si la llegeixes fort, en veu alta, hi descobreixes una riquesa de músiques i sentits que t'enlluernen i alhora et fan companyia. El mestre en lletres clàssiques i poeta Jordi Cornudella hi fa un pròleg ben informatiu del qual vull destacar aquest paràgraf: "Veure directament l'acció de l'Odissea, viure-la des de dins, deixar-s'hi endur, és la cosa més senzilla i més plaent del món: n'hi ha prou d'obrir el volum i començar pel primer vers; la força del poema fa la resta. No és en va que es tracti de l'epopeia que al llarg dels segles ha tingut més repercussió sobre la literatura universal. I encara la té. La recerca, el viatge, la fantasia; l'astúcia, el coratge, la lucidesa; la nostàlgia, el retorn, la venjança: l'Odissea és un compendi de tot això, i és també molt més que això." Gràcies, mestre Mira!
ADOR LEOPARDI. Giacomo Leopardi va ser un poeta petit, malgirbat, lletjot i poc aimat pels seus pares, especialment la seva mare, que va escriure alguns dels poemes més bells que conec. Els Cants (Edicions 62) leopardians foren traduïts per un poeta ben madur estilísticament i molt savi, Narcís Comadira, que n'ha privilegiat dues coses essencials: la fidelitat al sentit del text i la naturalitat i l'elegància del català emprat. Va tenir una relació molt llarga amb els Cants, uns vint anys, la qual cosa li va permetre treballar-ne en profunditat fins als més petits detalls, no ha quedat atrapat ni en l'encarcarament ni en l'artificiositat i, alhora, ha defugit les simplificacions i la laminació de les idees. Una visita de Comadira a Recanati fou el que li donà el darrer impuls per acabar la feina. Ho contava fil per randa: "La visió de Casa Leopardi no fa sinó corroborar allò que havíem llegit als poemes. No hi ha cap sorpresa, per cap costat (...). La Casa Leopardi, d'alguna manera, encara fa olor de gra i de vi. Alguna cosa així com aquella olor que feien —no sé si encara la fan— les velles sagristies barroques de les nostres parròquies importants. Olor de fustes encerades, de roba de lli emmidonada, de pa d'àngel, de canadella plena, d'encens esbravat. Olor de solemnitat una mica resclosida." Una traduccció magnífica. Per acabar, transcric un fragment del text de Comadira que fa parlar Leopardi en un moment emocionant: "La fortuna ha condemnat la meva vida a no tenir joventut: perquè de la infantesa he passat a la vellesa d'un salt, millor dit, a la decrepitud tant del cos com de l'esperit. No he experimentat mai, des que vaig néixer, ni un sol plaer; l'esperança, alguns anys; des de fa molt, ni aquesta. I la meva vida exterior i interior és tal que, només d'imaginar-la, deixaria glaçats de por els homes."
També em pos de tant en tant a llegir alguns fragments dels Cants en veu alta. I aquest és l'experimentum crucis d'un bon traductor: si allò sona bé, si el traductor ha sabut crear una melodia en la llengua on ha viatjat el text, és un èxit. I Comadira, amic i finíssim poeta, que ha escrit en la seva obra algunes de les músiques verbals pròpies millors de tota la poesia contemporània, ens dona un Leopardi que se sent en català amb una alta música nova que riu i plora i canta amb tota una riquesa de registres i ressonàncies com les del text italià. Aquell lost in translation, aquella pèrdua que se suposa al viatge traductor, no ha succeït gràcies a la tècnica i la sensibilitat creatives de Narcís Comadira i aquesta lentitud de la feina ben feta. Gràcies!
