ENTOTSOLAMENT. Els tons torrats i els grisos clars s'acumulen dins la caiguda del vespre parets enllà. Faig fotos a pedres del sementer que semblen els fetitxes protectors dels avantpassats. Amb les imatges construesc formes que em fan la sensació d'exorcitzar les malignitats i els tòxics que empastifen aquests temps de foc i fum.
Una frase de Rumi apareix dins les meves cordes vocals, que diuen fort: "La vida eterna irradia sobre les fulles del jardí." Segur que quan el poeta va escriure això també hi havia una malignitat al seu voltant com la que ens infecta ara. El poeta podria dubtar com ara també de la realitat de la llum i de la legitimitat de la paraula. El poeta es podia empegueir de ser qualificat poeta.
Un creixent de lluna extremadament prima com la cella d'una princesa mora ha aparegut sense que em temés i m'ha donat una placidesa viva.
Pens en la ciència del mots, pens que l'humà rescatat del perill té necessitat de la paraula més clara, més cristal·lina. I vivim dins la desvaloració de la paraula, ai las!
Els arbres s'entinten amb els colors de la nit.
TARANTINO. Recoman a les totes Once Upon a Time... in Hollywood (un títol refulgent, neònic, calidoscòpic, poètic, on apareixen l'"Això era i no era" que comença tots els contes bons, i aquell nom de la ciutat dels somnis que ens ha dit molt d'allò que som: Hollywood), el film número deu d'aquest mestre que nom Quentin Tarantino. Un director que viu en el cinema —i el cinema viu en ell— ha entrat dins el 1969, el final de l'edat d'or hollywoodiana i la seva putrefacció, per regalar-nos una crònica que amb la seva energia retrospectiva té com a fonament un valor testamentari, on ens diu moltes de coses a través de panorames esbiaixats de si mateix.
Rick Dalton (brodat per un Leonardo DiCaprio multifacètic) és un actor de sèrie B que només fa papers de dolent en fulletons tirats i viu en una vil·la de Beverly Hills (comprada segur en temps d'esplendor), on és veïnat de Sharon Tate i de Roman Polanski. Al saló d'aquest xalet Rick passa el temps revisant les seves aparicions a la televisió (cal recordar que la indústria hollywoodiana està tocada per la crisi dels grans estudis i la competència cada vegada més gran de la tevé), amb el seu amic i majordom per-a-tot, Cliff Booth (un Brad Pitt que reflecteix el pas dels anys i dels desenganys en un paper divertit fins al dolor, un Brad Pitt que presenta la impassibilitat d'aquell que està de tornada de tot).
Aquests dos personatges són l'eix sobre el qual volarà amb grans cavalls, i una banda sonora brutal i justa com sempre, un Tarantino que filma amb una mescla de saviesa, de tendror i de la crueltat coneguda aquells bulevards esllanguits que Cliff recorre com a xofer i com a ajudant en un Cadillac sensacional, aquells estudis on ara es fan pel·lícules de spaghetti western, aquell barri on viuen la parella mundana i glamurosa de na Sharon i en Roman i un actor de sèrie B que les passa morades.
Una pel·lícula tota amarada de detalls singulars, de visions personals i de sensacions noves que fins i tot en uns magnífics temps morts s'escriuen en l'espectador amb incandescència memorable.
L'aparició d'un Al Pacino que fa de Barnum, un productor espavilat, és ja un fet de culte. El contacte de Cliff amb un Bruce Lee de tebeo que acaba a pinyes diu molt més que cap manifest teòric. I l'anada al desert californià on en unes cases velles d'antics sets viuen Charles Manson i les seves al·lotes i seguidors adquireix les coloracions sèpia d'una pel·lícula de l'oest molt retxada en què els zombis són els protagonistes, uns zombis que tenen la grandesa d'una atmosfera xecspiriana mesclada amb l'horror de la banalitat moral.
Margot Robbie, l'actriu que interpreta Sharon Tate, m'emocionà quan demana que la deixin entrar en un cine on projecten un film seu ben masclista on es mira a la pantalla amb la frescor i la humilitat d'una al·lota que està contenta de poder veure's. Tarantino també és ella que passa un guster davant aquests films de segona dolents i sexistes.
I a la darrera mitja hora (no passis pena, lectora fidel i hipòcrita, no faré cap espòiler) hi ha una reescriptura de la història que converteix la pel·lícula en una obra mestra. Així com sona. Així de mal de fer. Gràcies, Quentin!
MARC FERRAGUT: CINQUANTA ANYS DE L'AUDITÒRIUM. El 3 de setembre de 1969 s'inaugurava a Palma el primer Auditòrium de l'Estat espanyol gràcies a l'empenta, l'esforç, la lluita i la constància d'un mecenes i empresari singular, l'inquer Marc Ferragut Fluxà. Crec que és una feta que s'ha de celebrar, perquè aquesta catedral de la música i de l'art s'ha convertit en la nostra casa de la cultura quan des d'aquells temps del franquisme fins ara mateix hem pogut viure i gaudir uns catorze mil espectacles de tota casta i condició que ens han ajudat a ser més lliures i cultes, desvetllats i feliços. Ad hominem puc assegurar que he viscut dies feliços amb nombroses actuacions d'amics i coneguts i estimats com Josep Maria Flotats, La Fura, la Bonet, el Llach, Els Joglars, el Raimon, la Jeanne Moreau, el Victorio Gassman, el Jean Louis Trintignant, el Fo, la Sílvia Pérez Cruz, el Van Morrison, etc. I puc assegurar que quan he pujat a l'escenari per presentar o recitar m'he sentit protegit i estimulat per un espai magnífic i únic. Gràcies a la família Ferragut!
