Només els més ignorants -i n'hi ha molts- o els més acèrrims i irreductibles partidaris de ves-te'n tu a saber quina teoria de la conspiració poden mantenir avui en dia que l'arribada dels americans a la Lluna, el juliol de 1969, tan sols fou un muntatge i, en definitiva, un frau. Resulta que Neil Armstrong i la seva colla de yankees de soca-rel hi arribaren, sí o sí. Aquesta no és la qüestió i l'únic que ens interessa deixar clar aquí és, en tot cas, que aquell no fou el primer cop que els humans férem peu al nostre desolat i desolador satèl·lit. Com tothom format hauria de saber, quasi vint anys abans hi havien arribat el jove reporter belga Tintín i els seus inefables amics i companys d'aventura, de la mà de la ploma i l'enginy del també belga Hergé -el seu nom vertader era Georges Remi- que, sigui dit de pas, no passava en aquells temps pel millor moment de la seva existència. Era la primavera de l'any 1950 quan s'inicià la publicació a les pàgines del setmanari il·lustrat Tintín del relat que ara ens ocupa i Hergé patia una de les seves habituals depressions nervioses. Ja un any abans, durant la publicació de Tintín en el país de l'or negre, el dibuixant s'havia sentit incapaç de seguir endavant i havia desaparegut durant uns mesos sense dir res, per a desesperació dels responsables del setmanari on es publicaven per lliuraments les aventures del jove reporter belga. L'estrès, l'autoexigència i els efectes emocionals de tots els atacs (merescuts) que havia patit a conseqüència de la seva ambigua actitud durant l'ocupació nazi de Bèlgica, foren un cúmul de circumstàncies que superaren l'atribolat Hergé. Tot i les dificultats, però, les aventures de Tintín per la Lluna anaren apareixent des de març de 1950 fins el desembre de 1953. La primera part del relat, Objectiu: la Lluna, va sortir en forma d'àlbum el 1953 i la segona, Hem caminat damunt la Lluna, l'any següent. La situació internacional no era pas millor que l'estat d'ànim del seu autor: en plena Guerra Freda, l'angoixa davant la possibilitat d'un enfrontament atòmic entre les potències era palesa i, tot plegat, l'espionatge que aquí pateix Sildàvia per part d'una amenaçadora potència estrangera no fa més que mostrar quina era la realitat del món en aquells moments. El professor Tornassol se'n fa ressò d'aquesta por nuclear quan afirma, amb motiu de l'energia que ha d'impulsar el coet que els ha de portar a la Lluna que "naturalment, les investigacions estan orientades en un sentit exclusivament humanitari, res de fabricar aquí bombes atòmiques". Tanmateix, cal recordar que el molt realista projecte enllestit a l'imaginari centre d'investigació de Sbradj, a les muntanyes de Sildàvia, és clarament deutor dels dissenys militars del nazi Wernher von Braun, responsable dels terribles coets V-2 que tant terror provocaren per Anglaterra a finals de la Segona Guerra Mundial. Un von Braun que, just després de la capitulació d'Alemanya, havia estat captat per les autoritats nord-americanes per tal de tenir un paper cabdal en el seu programa Apollo com a dissenyador del coet Saturn V. Coses del destí, von Braun morí un 16 de juliol de 1977, exactament quan feia vuit anys del llançament d'aquell enginy seu i que acabaria com tots sabem, quatre dies més tard. Paradoxalment, quan la Guerra Freda acabà, a principis dels anys noranta -i la cursa per l'espai de soviètics i nord-americans n'era reflex, lògicament-, molts de físics, de matemàtics i d'enginyers aeronàutics en nòmina de la NASA, ara a l'atur, es posaren -per tancar el cercle- al servei d'un altre projecte, tan terrorífic com el de von Braun: el disseny de derivats financers, d'hedge funds, de CDO's i d'altres herbes de l'enginyeria especulativa i destructora, a major glòria de Lehman Brothers i la seva implosió, el diable confongui als seus responsables. Ens falta encara un Tintín als inferns de Wall Street...
