Segons s'ha dit alguna vegada, el jazz no és un estil de música, sinó una manera de tocar música. Qualsevol cosa pot ser jazz: cançons pop i folk, melodies de musical de Broadway i composicions clàssiques. J. S. Bach, per exemple, pot ser jazz; com ho pot ser Mozart, Debussy, Satie, Schumann i Ravel. La fórmula per convertir qualsevol música en jazz és tan senzilla com difícil: hi ha d'haver síncope o accents irregulars que sorprenen l'oient creant allò que s'anomena swing; però sobretot hi ha d'haver improvisació, notes inventades en aquell precís moment que es desvien com més millor de l'original, però sense fer-se'n massa lluny.
Jacques Loussier, compositor i pianista mort fa escasses setmanes, va fer de tot durant la seva llarga i prodigiosa carrera musical. Va tocar a tavernes i restaurants i va fer música per pel·lícules, sèries i anuncis de TV. Va ser pianista acompanyant de Charles Aznavour i Leo Ferré, entre molts altres. Durant una etapa mística, es va enfilar en la composició d'una gran missa en la tradició de Beethoven i, naturalment, de Bach. A més, el seu estudi de gravació, situat al château Marival a Provença (propietat, ara, del matrimoni Pitt/Jolie i la seva multinacional xicalla), va acollir Pink Floyd, AC/DC, Sting, Elton John i Sade. I ja dins el segon mil·lenni, gràcies a un plagi dels rapers Eminem i Dr. Dre va guanyar prop de deu milions d'euros quan Pulsion de Loussier va ser incorporada a Kill You d'Eminem.
Com si hagués viscut set vides de mil anys cadascuna, Loussier va ser musicalment molt prolífic però, a pesar de tot, avui en dia se'l recorda principalment -i possiblement únicament- per les seves versions jazzístiques de J. S. Bach. El 1959, segons ell mateix va contar moltes vegades, un executiu de la discogràfica Decca el va sentir "jugant" al teclat amb la música de Bach, com a una broma, afegint notes aquí, canviant l'harmonia allà, creant xocs rítmics inesperats aquí i allà. D'aquí sorgiria la idea de tocar Bach amb swing, síncopes, improvisacions i instrumentació de jazz (piano, contrabaix i bateria). Aquell mateix any va treure un LP titulat Play Bach i després un altre i un altre i un altre i un altre, fins a un total de cinc que arribarien a vendre milions i milions de discs que el catapultarien a la fama mundial.
Durant anys, la bella melodia de l'Ària de la Suite en Sol en Bach en versió de Loussier va atorgar als bons aficionats un capital cultural increïble: escoltar aquesta música era proclamar la fe en l'art més elevat (Bach) i la modernitat més recent i més hip (el jazz). I qui no ha volgut ser mai clàssic i modern al mateix temps? La coberta del disc -moderna, urbana, cosmopolita, agressiva- acompanyava la imatge de Loussier amb aquella emblemàtica barba progre, estil Lincoln, de clares ressonàncies bohèmies, garantia absoluta de la seva filiació amb la rive gauche. Després de l'"Ària" de Bach, vindrien els seus Concerts de Brandenburg, el Preludi en Do Major, Les Quatre Estacions de Ja-Sabeu-Qui, i moltes versions de Satie i Ravel.
Com se sap l'èxit no perdona. Els detractors de Loussier eren -i encara són- molts. Pels amants del jazz, les versions de Loussier pequen de massa netes i perfectes, com a de música de còctel a un hotel cosmopolita i impersonal, però sense les nafres que hauria de revelar i transmetre el jazz hot. Per una altra banda, els aficionats a la música clàssica també va expressar queixes: Bach, Satie i Ravel sonen bé així com sonen, no hi ha cap necessitat d'afegir bateria, contrabaix i swing a aquestes obres clàssiques. A pesar de les crítiques, Loussier va continuar actuant a tots els festivals musicals importants d'arreu el món. (Resident a Andratx durant anys, el 2005, per exemple, va actuar a les Serenates d'Estiu de Cala Ratjada).
Estrictament parlant, Loussier no va ser pioner en això de tocar clàssics (Bach i altres) en registre de jazz. A principis del s. XX, Django Reinhard, Stéphane Grappelli i Benny Goodman ja van veure el potencial del contrapunt de Bach, la imbricació de diferents melodies simultànies, que en el fons és l'essència del jazz de Nova Orleans. El virtuós Bud Powell també va incorporar Bach al seu repertori, sobretot la velocitat vertiginosa i hipnòtica d'algunes de les seves obres per a teclat, que fa pensar en una màquina de repuntar Singer pedalejada per una cosidora anfetaminada. John Lewis i el Modern Jazz Quartet van ser la inspiració directa de Loussier, segons va reconèixer moltes vegades; el seu Bach és elegant, digne i respectuós amb l'original . I ja en temps moderns els pianistes Fred Hersh i Brad Melhdau han creat obres d'admirable complexitat que unten el seu Bach amb l'harmonia de Debussy i Ravel. En tot cas, no hi ha dubte que el nom de Bach en clau de jazz -molt a pesar d'alguns detractors- quedarà per sempre més lligat a Jacques Loussier.
