Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCCLXX)

La cultura rima bé amb literatura

Francesc Pi de la Serra.

Francesc Pi de la Serra.

QUICO PI DE LA SERRA, MON AMI. La frase que titula aquesta "Plagueta de notes" és d'una cançó esmolada i irònica i també ben didàctica i divertida, d'en Quico que diu coses així: "Cultura és una paraula delicada, / Tan perillosa com la dinamita, / Generalment en manca més que en sobre, / Generalment tothom en necessita.(...) No cal que us capfiqueu, us repeteixo, / Que abans s'ha de menjar, jeure i pair, / Després ja en parlarem si en teniu ganes / Que ningú s'ha ferit per no llegir. (...) La cultura és usada pels dos bàndols, / Els que la van desfent sense manies, / Perquè fa raonar i no és rendible, / Els campanuts tibats que se la guarden. (...) Jo em faig la meva cuina i si tens gana / I m'ho demanes bé, te'n donaré. / En fi, per un preu que crec raonable / Podràs mastegar un Sol, La, Si, Do, Re."

El motiu de pensar amb en Quico no ha estat llegir Jo ni hi era però me'n recordo (Comanegra), un excel·lent llibre de converses autobiogràfiques fetes amb Alejandro Crimi, o escoltar l'edició a Enderrock del disc que recopila vint-i-tres temes seus per al programa "T'agrada el blues?" de Catalunya Ràdio. I tampoc no he vist l'exposició de cent quinze guitarres seves que hi ha ara mateix fins el vint-i-vuit d'abril de 2019 al Museu de la Música de Barcelona.

Aquest matí amb un sol que crema el cul a les llebres, un sol massa fort per aquesta primavera d'hivern que és el mes de febrer d'enguany, he agafat la revista L'Avenç (número 453, gener 2019)i m'he trobat de morros amb la magnífica entrevista que Josep M. Muñoz ha fet a un Quico que espurneja vitalitat, força, poesia i aquesta saliva crítica perfumada d'una ironia plena d'humor sec que és la marca de la casa.

Estim en Quico des que el vaig conèixer devers el final dels anys seixanta en aquella Barcelona eufòrica, lluitadora, antifranquista i plena d'energia creativa. Crec que me'l va presentar na Maria del Mar Bonet, que és molt amiga seva. L'any 1979 varen fer un disc plegats Quico i Maria del Mar i aquest 2018 passat han fet concert junts. Per a mi aquell bergant cinc anys més vell que jo (va néixer a Barcelona el 1942), era un cantant amb l'emoció càlida de George Brassens, la radicalitat fresca de Bob Dylan, la sensualitat embolicadora de Caetano Veloso i tot això envoltat d'una atmosfera apassionant de blues que no l'ha deixat mai. I va militar en el Partit Socialista Unificat (PSUC) fins a la mort del Franco.

Des d'un bell principi en Quico carrega contra aquesta cosa terrible del turistes que han fet malbé la Ciutat Vella de Barcelona i han posat la gent que hi viu de molt mala hòstia. "Com deia Brassens, jo reivindico la meva llibertat per explicar coses, per desvetllar, alertar, denunciar, i per inventar." I en Quico amb aquesta paraula lleugera i viva conta com va començar, és una autodidacta pur, després acompanyava l'Espinàs, el Delfí Abella, el Miquel Porter i entra als Setze Jutges, parla de la Nova Cançó, de les seves quaranta detencions per uns policies cruels que el consideraven trotskista i el matxacaven a preguntes, de la mili que va fer a Ceuta i es va escapar, del blues que l'enamora, de les putes discogràfiques i del seu amor a la lectura i a la composició de cançons: "Mal m'està el dir-ho, però jo escric cada dia. Som molt lector, molt, malaltís. Estic en aquella època de la vida que em poso a plorar cada vegada que penso que no podré llegir tots els llibres que voldria llegir. En Brassens explicava que en veure que no era tan bo com es pensava, se'n va anar a París, a aprendre, i allà durant anys, es va llegir dues biblioteques municipals senceres, i llavors va tornar a fer cançons." Un entrevista molt informativa i entendridora. Gràcies!

MÉS MATERIAL DE PRIMERA. Però a L'Avenç, núm. 453 també hi ha tot un conjunt de textos que valen l'alegria. M'ha entusiasmat un reportatge dels investigadors de l'Institut Català de Recerca en Patrimoni Cultural, Joaquim Nadal i Gemma Domènech, titulat "Febrer del 1939. Art en retirada" on condensen d'una forma clara i entretinguda l'odissea de les peces més emblemàtiques de l'art català que foren traslladades per mor de l'avanç de la guerra incivil a dipòsits artístics arreu del país per defensar-les de la destrucció.

El crític i escriptor Vicenç Pagès Jordà, fa una lectura d'aquest últim llibre de l'escriptor i acadèmic alemany W. G. Sebald, Austerlitz (Flâneur), traduïda al català per Anna Soler Horta, en què aquest autor ens descriu les característiques sebaldianes d'una lletra lleugera amb un referent significatiu, unes frases llargues i arborescents i uns paràgrafs amb digressions de desenes de pàgines, una meravella.

El enginyós i intel·ligent Joan Todó s'enfronta amb El futur. Poesia de la inexperiència (AdiA Edicions), de Jaume Munar, un pamflet que carrega contra el que Munar anomena "poesia de l'experiència", per assegurar que "la part més valuosa d'El futur es una mena d'observació costumista del petit món de la poesia, un univers de recitals excèntrics i llibres quasi clandestins, on els premis literaris funcionen com una mena de butlletins oficials i els homenatges pòstums oculten una "autopromoció per persona interposada". I Todó enfonsa el pamflet amb un conclusió dura que cal llegir amb atenció.

Imma Merino, en una extensa crònica moral i estètica, "Què podem rescatar de Bertolucci?", dedicada al cineasta italià mort als 77 anys el 26 de novembre de 2018, comença amb una entrevista que li va fer a la directora de cinema Agnès Varda on la penetració anal amb mantega de Maria Schneider, que Bertolucci i Brando varen acordar d'esquena a l'actriu, ocupa el principi. Després analitza des dels seus primers films dels anys seixanta de filiació neorealista fins analitzar les grans superproduccions com Novecento, L'últim emperador, La lluna i El cel protector. I acaba amb una crítica brutal d'aquell film, Els somniadors, d'un jovenets tancats en un pis de París en el Mai-68.

Jordi Puntí a "L'última" ens parla de tres sèries singulars, Patrick Melrose, I Love Dick i La Ciutat i la Ciutat que per a ell són les millors de 2018.

Llegiu L'Avenç, gener 2019, una revista que conjuga saber i sabor. I això és molt difícil.

Compartir el artículo

stats