Seria de doldre que qualque lector apressat, en acabar la lectura de La memòria de l'Oracle, es quedàs només amb la impressió que es tracta d'una altra, per dir-ho amb el títol d'una novel·la d'un prou interessant novel·lista espanyol, "maleïda novel·la" sobre la guerra del 1936-1939. La novel·la de Pere Joan Martorell, traspassa el marges del context sociohistòric en què està emmarcada. Els components onírics, irracionals, fantasiosos, hi tenen tant de pes i significació com aquell esdeveniment que va ser real.
La guerra plana sobre la novel·la com una ombra malèvola i terrible, que n'ha condicionat i capgirat la peripècia vital dels protagonistes; infesta de misèria moral l'entorn en què se situa, un petit poble mallorquí, que pot esser qualsevol, que podria ser (alguns esporàdics topònims i antropònims ho mig insinuen) el de naixença de l'autor, Lloseta, però això són dades menors. Alhora, Pere Joan Martorell no ha desaprofitat tipologies de personatges (un jutge, que juga el paper sinecdòquic del poder sinistre de la purrialla franquista; un mossèn també addicte al règim i pederasta; els perdedors mateixos, com la família del narrador), ni una ambientació espacial opressiva i ofegadora (en un nivell simbòlic el narrador testimonia que no recorda cap estiu; només hiverns; el fred, la foscor, la tenebra) per suggerir i fer encaixar les vivències, desgraciades, dels seus personatges en un temps d'una grisa i cruel postguerra. Dit sigui de passada, tot i que no és gaire aconsellable mesclar literatura i realitat, que és bo i més que necessari, a la vista de la indecent croada ideològica d'amplis sectors de la societat per passar de llis sobre la ferida, tergiversar-ne els orígens i situar en un mateix nivell guanyadors i vencedors, que la literatura adesiara aposti per una causa perduda.
La memòria de l'Oracle posseeix la mateixa vàlua narrativa al marge del context sociohistòric que l'agombola; les vivències del seus personatges poden ultrapassar segles i fronteres. La seva tragèdia humana té molts de parents en la història de la novel·la; La memòria de l'Oracle s'arrenglera vora les novel·les de llarg abast, en què els protagonistes afronten un destí i en surten, al final, derrotats, expulsats sense compassió del paradís a què varen aspirar: totes les experiències vitals els menen cap a la desgràcia, sense cap oasi de treva ni de pietat.
Pere Joan Martorell, amb voluntat potser de guiar el lector en el laberint oracular que ha bastit, recorre al recurs narratiu del "manuscrit trobat"; en efecte, un fill del narrador (ens abstendrem ara de dir qui n'és la mare i com ha estat concebut), edita, amb l'ajuda d'un editor amic, un seguit de manuscrits que el pare, de nom Jacob, li ha deixat en herència. A la Coda que epiloga la novel·la hi ha les claus de la composició de la novel·la, almenys externa; s'hi encadenen de dos tipus de text; uns de caire més clàssicament narratius i uns altres de més liricoreflexius. No són dos mons diferents; són part del mateix drama.
La novel·la adopta la forma d'un extens flashback; l'envitricollat exercici de memòria que emprèn el narrador-protagonista, Jacob, germà bessó de Jeremies, un cop va ser internat al sanatori, un dels espais de la novel·la, (un espai tancat, que remet a patiment i a dolor, que no dissimula esser un homenatge a El mar de Blai Bonet), indeslligable del destí dels protagonistes. La narració de Jacob no flueix de manera lineal; com a correlat de les vides dissortades que descriu (ell és l'Oracle desplaçat i esgarrat) és una descàrrega esbiaixada de vivències en què s'hi barregen passat i present, somnis i realitats. No importa la lògica de la narració; n'importa la intensitat, apunta el narrador.
El relat de Jacob s'explica per una absència forçada que trastoca l'ordre familiar; la del pare (un altre homenatge literari reconegut: Pedro Páramo de Juan Rulfo), un mestre d'escola, model de les virtuts i actituds que, per norma general, s'ha atribuït a la moral republicana, un home d'una enorme cultura, que va deixar escrits un seguit de papers que el fill va descobrint, que, al començament de la guerra, és detingut i ja no se'n va saber res més. La recerca del pare (la mare, un dels protagonistes centrals de la novel·la, a causa d'aquest fet s'immergeix en un procés de degradació personal i psíquic que la marcarà fins a la mort) és un desfici familiar continuat, de l'oncle i de la tia, que els condicionarà tota la vida. Tanmateix, en una avinentesa, el fill Jacob descobrirà una taca negra en el pare; una aventura fora de matrimoni, amb la dona més indesitjable possible. Hi ha altres "desapareguts", el padrí, que abandona la família i acaba vivint a Sud-amèrica, només algunes cartes certifiquen que és viu. I, per damunt de tot, la del germà bessó, Jeremies, pacient també del sanatori, un al·lot malaltís des del naixement.
S'ha dit més amunt que la novel·la està amarada per la presència d'uns elements onírics, irracionals, o, si es vol, estranys (el protagonista comença la narració abans de néixer, no es crema amb el foc, ha pogut caminar damunt les aigües, un fosser que llegeix llibres als morts). Somnis, sobretot, que, si se'n fa una lectura ordinària, podríem dir que són la via de fugida d'una realitat insuportable, com s'insinua al primer capítol. Per altra banda, ens podríem plantejar si tot el relat de Jacob no és, en el fons un gran somni, un somni trencat; i doncs, el germà bessó Jeremies (es deixa entendre en moments de la novel·la) pot ben bé ser un somni més de Jacob.
La perícia narrativa per encastar cada peça de la trama al seu lloc es complementa amb un aliat potent: l'estil. Pere Joan Martorell ha armat una prosa complexa, hipotàctica, recargolada, trufada d'una notòria riquesa lèxica, qui sap si amb voluntat de salvar algunes paraules de l'oblit. Els seus lectors habituals no estranyaran ensopegar-hi recursos retòrics més aviat propis de la poesia, dotant-la d'una atmosfera lírica inhabitual a les novel·les; una proposta arriscada més de l'autor.
