UNA FILÒSOFA DEL CADA DIA: MARINA GARCÉS. A Barcelona, aquest vespre de dijous, 13 de desembre de 2018, he tingut una alegria extraordinària. Conèixer Marina Garcés sota la cúpula del Teatre Lliure del Mercat de les Flors mentre brindàvem després de l'estrena d'una funció meravellosa: La neta del senyor Linh.
No som molt de conèixer les persones que m'agraden en la lletra. La majoria de vegades em deceben, sobretot si en som un fan, quan les conec in person. Però aquest cop tot ha passat com si fos una seqüència de comèdia alegre i intel·ligent. Em trobava amb Salvador Sunyer, un amic gironí que dirigeix aquesta meravella que és el cicle de teatre anual Temporada Alta, i duia l'eufòria de veure una hora i quart de monòleg amb aquest actoràs que és Lluís Homar. Comentava que aquesta funció que ell coproduïa, La neta del senyor Linh, em semblava una festa per a la tendresa. I en aquest moment he vist que allà, amb ell, al seu costat, hi havia una dona que he llegit amb fruïció i que s'assemblava a la Marina Garcés de les fotos. I li he demanat si era ella. I quan m'ha dit que sí li he donat dues besades fortes amb un gràcies efusiu per tota la seva obra. Ella ha quedat un poc sorpresa d'aquella endemesa i m'ha contestat que estava contenta de conèixer-me. I ens hem posat a parlar de la funció amb entusiasme. En un moment determinat li he subratllat que el seu llibre darrer, Ciutat Princesa (Galàxia Gutenberg), m'havia entusiasmat i que havia llegit amb molta d'atenció el pregó que va fer a les festes de la Mercè que m'havia donat marxa per al meu pregó de la Festa de l'Estendard. No se'n podia avenir. Finalment li he demanat si podria venir a fer una conferència per al Servei d'Activitats Culturals de la UIB i m'ha contestat que amb una demanda tan efusiva no podia negar-s'hi. Li he donat dues besades més. Tot semblava un bell somni. He acabat recordant una frase que tenc al meu estudi i que m'acompanya sempre que cap dels dos no sabia: Cal endurir-se sense perdre mai la tendresa. Han quedat flipats.
I jo estava flipat amb aquest monòleg, La neta del senyor Linh, basat en una novel·la de Philippe Claudel i dirigit per Guy Cassiers i interpretat per Lluís Homar. Cassiers és un director belga que ha muntat espectacles que prenen explícitament de punt de partida moments de la història europea. Sang et roses. Le chant de Jeanne et Gilles parla del poder de l'Església a l'edat mitjana, Coeur ténébreux parla del colonialisme, L'Homme sans qualités, de l'esclat d'Europa el 1914, Mefisto forever i Les Bienveillants, de l'ascens del nazisme i de la Shoah. En aquesta obra, La neta del senyor Linh, toca un dels temes més crus, delicats i humans a què s'enfronta Europa ara mateix: els refugiats. El senyor Linh és un refugiat que escapa amb una neta perquè al seu país hi ha guerra i han assassinat el pare i la mare de la petita. L'odissea difícil del viatge del refugiat és l'inici d'una contarella que té totes les ressonàncies de l'actualitat més viva. I quan el senyor Linh és recollit en un centre per a refugiats comença una altra odissea que té el centre ple d'incandescències en la intimitat del personatge i la comunicació amb l'altre. L'altre és el senyor Bark, que coneix el senyor Linh en un parc prop del centre on viu. Aquí comença l'espectacle paradoxal sobre els límits i les barreres de la comunicació verbal que constitueix una oda a la riquesa i singularitat dels diversos relats europeus. Singularitat que només té valor i sentit en la diferència.
Lluís Homar fa els papers complexos i significatius d'aquesta auca contemporània amb la sensibilitat i la delicadesa d'un savi narrador que matisa tots els intents de les aventures d'aquests personatges humaníssims amb zones d'una lluminositat encegadora i d'altres d'una foscor tenebrosa. Ell sap que té entre les cordes vocals un material trencadís, fràgil i ben viu que umpl d'entonacions, de ritmes, de ressons i d'ecos a cada revolt de la contarella. Dura una hora i quart i hauria volgut que s'hagués perllongat tota la nit i que al final m'hagués condormit bressolat per aquella bellesa verbal sense voreres.
Es farà del 13 al 30 de desembre al Lliure de Barcelona, i esperam que pugui arribar a Mallorca.
LA MORT D'UNA MARE. M'he trobat, abans d'entrar a la funció de La neta del senyor Linh, amb una amiga molt estimada de la Universitat de Barcelona dels anys seixanta, L. G., que m'ha contat que estava molt trista perquè la seva mare havia mort aquesta setmana passada. La mare tenia cent quatre anys i era una de les donasses, sàvies i valentes, del temps de la República, que entre moltes d'altres coses havia traduït obres de Plató i Virgili per a la Fundació Bernat Metge. L'amiga, que és directora de cinema, m'ha dit que faria un documental sobre la seva mare i l'he animada molt a fer-lo en aquests temps de dol quan els records són tendres i vius per poder rescatar-los de la memòria i aconseguir mesclar-los amb la poètica de les coses invisibles. M'ha regalat un escrit que havia fet un d'aquests dies i que ja podria ser una seqüència de la seva pel·lícula i m'ha dit que el podia reproduir.
Escoltau-lo com a exemple del treball consolador que té l'escriptura per a tota casta d'humans i com a bàlsam de la lletra vertadera: "La sopera. Hi ha records que són molt visuals i breus, i que, a causa de la seva comicitat, gairebé podríem anomenar gags. Es consoliden de per vida en la memòria de la infantesa. Davant l'ascensor de servei, en el llarg passadís de casa els pares, hi ha la cuina. Jo no sé on estic situada, però veig la mamà d'esquena que surt portant la sopera i dirigint-se cap al menjador, alhora que sento els crits dels germans que juguen a la galeria. La mamà diu en veu alta: Nens! Compte, que porto la sopera, i la sopa crema, compte, compte que pesa, a dinar! Arriba a taula, amb molta de cura, deixa la sopera de porcellana blanca sobre les estovalles i, a poc a poc, obre la tapa per repartir-ne el caldo. I, oh, no hi ha contingut: ha oblidat de posar qualsevol líquid calent de l'olla a la sopera... Devia estar pensant en Plató o en Virgili! Ara que la conec molt més, no m'estranya gens que això passés, i, sobretot, confesso que jo m'hi assemblo una mica, amb la diferència que jo no penso en els clàssics, sinó en les musaranyes!" Gràcies, L. G.!
Un consell final: els amadors de Freddie Mercury i de Queen, els amadors del bon cinema, no podeu deixar de veure Bohemian Rhapsody de Dexter Fletcher. En sor tireu refets, resetejats, ressuscitats. Un joia!
