L´actriu anglesa Alma Reville -mà dreta, guionista i esposa d´Alfred Hitchcock- mai es cansà de repetir al seu obès company la necessitat de moderar-se si no volia posar més en risc la seva salut, sempre precària. Dieta sana, exercici habitual i -per què no- oblidar un poc la seva malaltissa fixació per les rosses espectaculars -rosses naturals o de perruqueria-. Rosses de la talla de Kim Novak, Janet Leigh, Tippi Hedren o Grace Kelly, autèntiques atletes de l´erotisme glamurós. Tanmateix, el grassonet autor de Vertigo, Notorius i Rebecca mai va fer massa cas a la seva abnegada i fidel col·laboradora i és ben sabut que el geni anglès era dels que pensen que, en efecte, l´exerci físic mata massa neurones per tal de ser pres en consideració. Les seves preocupacions eren unes altres i segurament percebia l´esport més com un perill per a la decència i l´intel·lecte que no pas com una virtut per al benestar del cos. Tot i així, les referències que fa Hitchcock a l´esport al llarg de la seva filmografia no són, per escasses, menys sucoses.
Per una banda, tocà el món del tennis a la seva perversa Estranys en un tren (1951) de la mà de la pèrfida Patrícia Highsmith -el Match Point de Woody Allen en podria ser un homenatge- o, sense anar més lluny, qui no recorda James Stewart convertit en l´inquiet i obsessiu periodista esportiu a La finestra indiscreta (1954), obligat a guardar repòs -amb una mà la càmera, amb l´altra Grace Kelly-, després de patir un accident professional relacionat amb les curses de cotxes de competició. Memorable i excepcional hem de considerar, per això, aquella imatge que ens mostra l´autor de North by Northwest colcant una bicicleta al Festival de Cannes, l´any 1972, on el mestre del suspens presentà fora de concurs la seva gens esportiva però sí molt nihilista i crepuscular Frenesí.
Tanmateix, ni l´esport en general ni la bicicleta en particular han estat massa habituals a les trames cinematogràfiques o novel·lesques del noir o del thriller i ens costaria molt imaginar colcant a dues rodes personatges com Martin Beck, John Rebus, Harry Hole, Kurt Wallander o el pirinenc Jean-Baptiste Adamsberg, per no parlar dels clàssics herois de Dashiell Hammet, Raymond Chandler o Jim Thompson. Algú es capaç de pensar en l´inoblidable Pepe Carvalho vestit de curt per fer esport, tot i el seu nom d´inevitables i paradoxals reminiscències futbolístico-madrilufes? Podriem, però, trobar alguna excepció, perquè d´excepcions sempre n´hi ha. És el cas de l´escriptor extremeny Eugenio Fuentes, autor d´una molt interessant sèrie de novel·les negres i que tenen per protagonista l´inspector Ricardo Cupido, autèntic fan del cicloturisme més compromès, urbanita i militant. Deu ser per això que Fuentes situà no fa massa temps una de les seves negríssimes trames argumentals al Tour de França (Contrarreloj, 2009), amb l´inefable Cupido com a protagonista, en una història que ens situa al mític Tourmalet i que ens mostra les foscors del dopatge, dels mànagers i dels sempre menysvalorats gregaris del pedal.
Ara és un altre especialista en trames criminals i thrillers qui s´endinsa també en els secrets del ciclisme de competició -qui podia pensar que la policromia de l´anomenada serp multicolor casàs tant amb la foscor del gènere negre- i ens proposa una atractiva trama d´assassinats amb l´inevitable i mediàtic Tour de França com a rerefons. És la que ara ens ocupa una obra del mexicà Jorge Zepeda Patterson, periodista, sociòleg i analista, autor també d´una sèrie molt interessant de novel·les que podriem qualificar de thrillers polítics i que ens presenta aquesta Muerte contrarreloj -sembla que la referencia a l´especialitatat contra el rellotge lliga ben bé amb les exigències de la mort-, editada per Planeta i presentada en ple estiu, precisament quan el Tour de França passa a formar part de les nostres vides. Interessant autor aquest Zepeda Patterson, pare d´una trilogia ben destacable de thrillers que han tengut gran ressó internacional i que s´inicià fa un lustre amb Los corruptores (2013), seguí amb la premiada Milena o el fémur más bello del mundo (amb ella guanyà l´edició del 2014 dels Planeta) i continuà amb la magnífica Los usurpadores (2016), totes elles publicades per la mateixa editorial barcelonina. Cal observar la sorprenent tirada que demostra Zepeda Patterson per la cosa esportiva, perquè la trepidant trama de l´esmentada Los usurpadores té per protagonista secundari, però fonamental, un tennista d´elit, embarcat en un irresistible complot polític que té per escenari el Mèxic dels càrtels, del narcotràfic i dels militars colpistes i nostàlgics, que per tots els hemisferis n´hi ha, com per aquí sabem perfectament. I ja que ens posam en clau local, es pot imaginar algú, aquí, entre nosaltres, una negra trama criminal relacionada amb la corrupció policial, els interessos especulatius, el món de la nit i de la droga i que tingués un tennista professional de renom mundial com a protagonista? Humm. Bé, tanmateix el ciclisme també té a veure amb els velòdroms, no ho passem per alt. Tot plegat, i si és que encara no ho han fet, aprofitin que les bicicletes són per a l´estiu i tanquin aquest setembre amb la lectura de Muerte contrarreloj, del mexicà Jorge Zepeda Patterson. Veuran com de cool pot ser el noir...
