Antaviana no és el primer muntatge d´un grup escènic que pren inici l´any 1974 de la mà de Joan Oller. Malgrat sí es Antaviana una fita en el seu recorregut: parlam de Dagoll Dagom. També és una fita en el nostre recorregut. El setembre de 1978, ara en fa la futilesa de quaranta anys, s´estrenava aquest espectacle a la Sala Villarroel de Barcelona. Gran èxit de públic que els fa arribar fins un altre setembre, 2018, amb nova estrena i semblant actualitat. La gran fita de Dagoll Dagom és mantenir, quaranta anys després, l´ànim emocionat des d´aquelles primeres propostes.
Si d´Antaviana en fa quaranta, de Mar i Cel en fa només trenta; és clar que poden esser menys per alguns espectadors, perquè aquest espectacle estrenat l´any 1988, es va remuntar amb el mateix èxit en versions noves els anys 2004 i el 2014. Ara, doncs, un nou setembre, sempre acabat en 8, de nou el tema vigent i actual, ara i fa trenta anys amb Mar i Cel: la immigració, la hibridació, l´exili i les arrels, la globalització i la manca d´acceptació de que tots som uns i altres, només depèn del costat on ens trobem.
Antaviana obre el món al teatre musical adult, com l´any 1978 el teatre i la cultura tota s´obri a un món que vol esser adult. Encara, però, precisa el món màgic de la fuita d´un nin de l´avorriment dels deures escolars -en això es transmuta antaviana, la nova paraula es que es transforma el món-, per donar vida a una nova manera de fer teatre: el musical. L´autor, l´exiliat del franquisme Pere Calders dona vida en Antaviana al somni dels nins que tots duem dintre, a la intenció de capgirar el món, cosa que fa a partir de la fantasia. És el mateix any que La Claca presentarà l´agosarat Mori el Merma amb escenografia i titelles de Joan Miró però també l´any en que Comediants estrena el seu Sol Solet. Malgrat serà de nou Dagoll Dagom el grup que més vitalitat doni al musical, que deu anys més tard ens enfronta amb la realitat del moment, o no: ara ens farà fantasiejar amb Mar i Cel que, partint d´un text d´Angel Guimerà situa l´acció al segle XVII en què un vaixell pirata captiva una nau cristiana; el que passa es que el capità del vaixell cors és el morisc Saïd que patí de nin l´expulsió de València. Aquí, doncs, la metàfora del món en què habitem, fent-nos fora uns als altres, odiant-nos sense motiu i volent no acceptar-nos. La fantasia a aquesta obra consisteix tan sols en esbrinar la vigència de la lluita del segle XVII que és la mateixa que ens mostrarà el nou muntatge: un nou setembre.
Amb Antaviana troba Dagoll Dagom un lloc a un nou món cultural i teatral que només s´albira; Pere Calders i Jaume Sisa. Amb Mar i Cel assoleix l´èxit glamurós que una obra ben feta, intemporal, persuasiva, que pot fer pensar i que es destina a un públic intel·ligent, es mereix; Angel Guimerà i Albert Guinovart. Ara, doncs, un nou repte: Shakespeare i Lluís Llach. Com sempre, Josep Lluís Bozzo al capdavant. Això, però, serà altra història, o ben bé la continuació de la que veníem contant. La nau de Pericles ens endinsa de nou en el món d´acceptació de l´altre.
