DTO ANUAL 25,99€/año

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Humanae vitae

De l´afonia a la polifonia del poble

Quan es cumpleixen quaranta anys de la mort de Pau VI, i la vinguda del fugaç Joan Pau I i el polonès Karol Wojtyla, l´autor reflexiona sobre una altra efemèride, els cinquanta anys de l´encíclica Humanae vitae de Pau VI

Papa Pau VI.

Papa Pau VI.

El maig del 68 té també un punt d´influència considerable en el moviment contestatari en el si de l´Església, com a vehicle d´acceleració i de radicalització, principalment després de l´encíclica Humanae vitae (HV) de Pau VI, el 25 de juliol de 1968, sobre el control de natalitat o els anticonceptius, per dir-ho tout court. Fou una sonora i sonada fractura entre el centre i les perifèries, el Vaticà i les esglésies locals, les consciències i el magisteri, que marcà l´inici de l´aïllament i la impopularitat de Pau VI i la desafecció respecte del papat.

Però Pau VI havia projectat i començat a recórrer una altra via, en la primera encíclica sobre els camins que l´Església catòlica havia de seguir per complir la seva missió, l´encíclica Ecclesiam suam (ES) (6 d´agost de 1964). El diàleg, camí de l´església per a la missió. El diàleg, amb totes les cultures i ètiques, mediació per a una moral evangèlica i evangelitzadora. Parlarà més endavant a l´Evangelii nuntiandi del sentit profund de la inculturació; també en moral?

Amb els informes contradictoris de comissions vàries damunt la taula, amb el resultat d´una mini enquesta a 200 bisbes reunits a Roma el 1967 en sínode (de 200 en contestaren 26, 19 a favor de l´obertura a l´us d´anticonceptius i 7 en contra, entre ells K. Wojtyla) i amb una possible, nonnata, encíclica dins el calaix (Cf Gilfredo Marengo, "La nascita di un´encíclica. "Humanae vitae" allà luce degli Archivi Vaticani", Libreria Editrice Vaticana 2018) foren anys per a Pau VI difícils, angoixants.

Es passà de l´anatema en el preconcili al diàleg en el concili, i d´aquest ràpidament al monòleg, al silenci i l´amen en el postconcili. En la recerca de la veritat moral de l´afonia del poble es passarà més tard a la polifonia i a la participació de tots, ja amb el papa Francesc.

Al mig del trajecte he de fer present l´encíclica de Joan Pau II Veritatis splendor (VS) ( 6 d´agost de 1993). El mateix dia i mes de l´ES, d´anys distints. En la festa de la Transfiguració de Nostre Senyor Jesucrist, com recorden els papes. A quasi trenta anys de distància i de diferència. Joan Pau II nega de fet i de dret el diàleg obert i sincer amb altres ètiques, puix la Veritat és una, la cristiana, posseïda i ensenyada per l´Església catòlica.

L´ES i la VS són dos textos ben significatius de dos tarannàs teològics, pastorals i morals, àdhuc filosòfics i culturals. Dos estils. Dues maneres d´entendre les relacions de l´Església i el món. Lògicament el mirall de l´esperit i la lletra del Concili Vaticà II (1962-1965), farà de jutge. Els seus documents principals atorguen o treuen "veritat conciliar", i per tant eclesial a les encícliques esmentades.

El diàleg de la salvació, afirma Pau VI, ha conegut normalment una gradualitat en desplegaments successius... que tendrà en compte les lentituds de la maduració psicològica i històrica. En Crist Déu assumeix la temporalitat, Déu "té temps" per als homes, diríem. L ´Església se sap en missió col.loquial amb l´home i en comissió samaritana de serveis a la humanitat.

Amb l´HV Pau VI clausura el camí del diàleg que ell mateix havia proclamat com a projecte i procés de la vida eclesial cristiana. Obri així pas al Joan Pau II de la VS i d´altres encícliques (no totes, és evident), que prescriu, adoctrina, qualifica, renya. No sembla la seva una amonestació amb patiment de part de qui la fa, sinó perquè pateixi aquell que la reb. Quan ens obri el regal d´un paràgraf amable ens trobam normalment amb el "però" de la correcció, del toc d´atenció o d´una condemna insinuada. La preocupació per la doctrina sana, a partir dels grans principis, és el seu objectiu. El tarannà conciliar dialògic i pastoral, obert i acollidor, sensible i en funció de les situacions de la vida de les persones ara enterrat, agreujà les tensions i l´oposició. Sabem que la veritat no s´imposa més que per la força de la veritat mateixa. I la veritat de l´amor és la forma suprema de la veritat.

Benet XVI escriurà "Caritas in veritate" (2009); fora millor una altra perspectiva "Veritas in caritate". ¿Aquest canvi desitjable seria fruit de mentalitats relativistes i sofistes, de demagogs i populistes? Alguna acusació s´ha llançat en aquest sentit. Per a un esbós anticipació dels documents de Jorge Bergoglio cfr. "Amoris splendor" de Bartomeu Bennàssar a "El futur de la teologia moral. Per una ètica actual, creient i creïble", Publicacions de l´Abadia de Montserrat 2003, 53 i ss.

En el camp de la veritat sempre aguaita un possible totalitarisme dictatorial o/i teocràtic perillós. Aleshores, amb un esperit de cacera, en comptes de fugir del relativisme es cau en un monoteisme atrinitari, que nega la relació i la comunitat.

La veritat atraient del Déu-Amor ens salva. El Déu legislador és sobrepassat, cap a l´origen, pel Déu creador i, cap a la fi, pel Déu salvador. "Han aparegut la benignitat i la bondat de Déu", "la humanitat de Déu", "la misericòrdia de Déu".

La HV (1968) no pot representar avui (2018) tota l´amplària i la riquesa de la doctrina catòlica. El papa Francesc en les exhortacions apostòliques "Evangelii gaudium" (2013) i "Amoris Laetitia" (2016), assenyala una sèrie de criteris i d´orientacions que són fonamentals i posa sordina al tema de l´anticoncepció artificial. Cinquanta anys després de la HV, la casa de l´Església s´ha fet més catòlica, més oberta, més universal, més sapiencial i integradora, més acollidora i respectuosa. (cf el llibre documentadíssim de Julio de la Torre, "Humanae vitae 14: Una propuesta desde Amoris Laetitia", Sal Terrae 2018, 677p )

El papa Francesc confessa que ens costa deixar espai a la consciència dels feels que responen moltes vegades de la manera millor possible a l´evangeli enmig de les limitacions i poden desenvolupar el seu propi discerniment en les seves situacions personals, familiars, socials. Estam cridats, diu, a formar les consciències, però no a pretendre sustituïr-les (AL 37), ni som tampoc cap duana.

Compren els qui prefereixen una pastoral més rígida i clara. Però preferesc, diu, una Església mare que ensenya, però que no renuncia al bé possible, encara que s´arrisqui a tacar-se amb el fang del camí (AL 308).

El poble cristià, amb el seu discerniment , pot escriure i cantar dins l´Església, sense amagar-se sotto voce ni amargar-se, la polifonia d´un amor feel, fecund, responsable, respectuós, compromès i gojós.

Compartir el artículo

stats