Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Miró i Mompou. Dos artistes

Baix la volta de la soledat

Josep Pla a un dels seus Retrats de passaport es queixava dels pocs esdeveniments notables en la vida de Mompou

Frederic Mompou.

Frederic Mompou.

¿Hi ha cap compositor que, amb excepció de Chopin, sigui tan unànimement i universalment apreciat pel públic, els crítics i els propis músics com Frederic Mompou? ¿Quin va ser el seu secret? La seva obra pianística és un cant al silenci, a la soledat, a la nuesa del primitivisme formal, a la desmaterialització de la música. El seu pensament s´entronca amb l´ascetisme, la recerca de la veritat a partir la introspecció i de la interioritat. El seu ideal va ser "arribar a la màxima expressió amb els mitjans mínims".

La seva voluntat eremítica -de solitari del desert- la va reconèixer moltes vegades com quan va declarar que "el pensament només treballa en el silenci" o quan va afirmar que la seva refinada Música callada, inspirada per la poesia de San Juan de la Cruz, just podia tenir sentit "baix la freda volta de la nostra soledat". No sorprèn, per tant, que la icona que il·lustra totes les seves partitures sigui una ermita flanquejada per dos xiprers. El dibuix el va esbossar barroerament el seu germà Josep com si fos fet per un infant maldestre a pesar que ell era un gran pintor. I va ser a unes bohèmies golfes de Barcelona -que ells, amb tota intenció, anomenaven significament l´Ermita- a on el compositor i els seus amics artistes es refugiaven per xerrar d´art, llegir poesia i escoltar música.

Josep Pla a un dels seus Retrats de passaport es queixava dels pocs esdeveniments notables en la vida de Mompou. No és exactament ver: el compositor va viure a París quan aquesta era la capital cultural del món; va conèixer els Rothchild, els Polignac, Paul Valéry i tot aquell món proustià, que ja començava a apagar-se, de baronesses que es casaven amb ex-pats americans generalment rics o bohemis. Però ja de retorn a Barcelona, la seva vida -i aquí és on Pla té raó- és intencionalment ordinària i fins i tot rutinària. La gran tasca, que lògicament du una feinada, seria trobar la pau i el silenci. En una ocasió va revelar que per a ell "la millor paraula és la paraula no dita".

A Mallorca la seva música es va començar a apreciar als anys 30 de la mà de Joan Maria Thomàs. La seva revista Philarmonia va publicar algunes notícies i, posteriorment, la Capella Clàssica que ell dirigia va incloure algunes obres seves. Un altre advocat de la seva música en aquells temps va ser Jaume Mas Porcel. En els anys 50, 60 i 70, hi va haver concerts a l´Estudi General Lul·lià, el Círculo Mallorquín, l´Hotel Jaime I (aquí amb la primera audició de Música callada a càrrec de Carles Santos), i fins i tot al Centro de la Guitarra. Finalment el 1977, Mompou en persona va actuar a Palma amb la soprano Montserrat Alavedra. En els anys 80 i 90, Antoni Caimari, Joan Moll, Carles Ponsetí, Salvador Brotons (amb la Simfònica) i altres van organitzar diverses activitats musicals, una de les quals va comptar amb la participació de la vídua del compositor, la pianista Carmen Bravo.

A hores d´ara la música de Mompou se sent als cinc continents -i no és una exageració- però al principi va ser Arthur Rubinstein un dels seus més àvids defensors. Mompou li va dedicar una de les seves peces més exquisides, la "Cançó i dansa núm. 6". Arturo Benedetti Michelangeli, un dels grans mites del pianisme mundial, la toca amb absoluta perfecció a YouTube. En canvi Aldo Cicolini, un altre gran artista, l´esclafa cruelment. Alicia de Larrocha, va ser una altra intèrpret de volada que va ajudar a divulgar la música de Mompou en les seves nombroses gires internacionals. Durant anys, un dels bissos que oferia era "El secret", una altra joia senzillament indescriptible. Sobre "El secret", Mompou va declarar que el secret d´aquest "Secret" era que no hi havia secret... Coses seves, lògicament. Una altra fita important va ser fa uns anys l´enregistrament de l´obra completa a càrrec de Jordi Massó per a NAXOS. El futur d´aquesta música, per tant, no podria ser millor: a YouTube, el pianista hipster Daniil Trifonov toca a un lounge/chill out de Berlín per a un públic jove, en texans i espardenyes. Misteriosament Mompou continua trobant el seu públic.

Els erudits també li han fet molt de cas a Mompou. A més de diverses biografies com les de Santiago Kastner, Antonio Iglesias i Clara Janés, el filòsof francès Vladimir Jankélévitch i el musicòleg Wilfrid Mellers li han dedicat assaigs de gran ambició intel·lectual que indubtablement han consolidat la seva fama a l´estranger. Així mateix, en els anys 60, ja va sortir la primera tesi doctoral en els EUA i de llavors ençà, amb la recent fúria per les titulacions acadèmiques, n´han sortit tantes que seria difícil dir quantes exactament, però són moltes. Alguns treballs universitaris han aportat informació absolutament desconeguda que matisen la imatge d´un Mompou ascètic amb un altre més lúdic i sensual. Qui ho hagués dit mai que, de jove, amb el pseudònim de Hobby, Mompou va compondre amb el seu amic Manuel Blancafort, un parell de foxtrots i ragtimes. La "volta de la soledat" que protegia Mompou, com es veu, a vegades tenia cruis i deixava entreveure un món exterior frívol i despreocupat. Mompou també el va voler tastar.

Compartir el artículo

stats