Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Clàssics

Mil i una i més nits

L´aparició als prestatges d´algunes llibreries d´un esplet d´edicions de ´Les mil i una nits´ en traducció castellana m´impulsa a dedicar unes notes a aquest llibre, que ha figurat entre els meus preferits des del moment en què el vaig descobrir

Adaptació per a la pantalla petita de les narracions de ´Les mil i una nits´.

­­Diu el catedràtic Joan Vernet, especialista en el tema, que aquest llibre no era valorat pels erudits de l´Islam. Anava de boca en boca des del segle IX com a mínim, havia aconseguit, almenys parcialment, la sanció de l´escriptura des de l´època abbassí, però no havia rebut els honors de figurar a les biblioteques.

Els estudiosos àrabs pararen esment en el llibre quan en el segle XIX entraren en contacte amb Europa i saberen que el públic occidental, que el coneixia a través de traduccions, el considerava un títol bàsic dins la literatura universal. Segons això, qualcú ha pogut dir amb raó que Les mil i una nits són una obra d´Occident.

L´activitat de traduir ha tengut, i té encara ara, mala premsa. És una idea admesa (una idée reçue, en termes de Flaubert) que una traducció és un subproducte, que inevitablement perd valors de l´original, i se té per impossible que pugui superar-lo. En converses sobre la qüestió, és inevitable que qualcun dels presents hi aporti l´acudit "traduttore, traditore".

Pot esser que els exemples de traduccions que superen l´original sien rars. És de rigor esmentar les Històries extraordinàries d´Edgar Allan Poe, traduïdes per Baudelaire, i alguns altres casos que no esmentaré per no allargar i perquè no sempre hi hauria acord al respecte. Però hi ha un fet innegable: sense les traduccions, no parlaríem de literatura universal. La Bíblia, el llibre més llegit del món, deu tenir un nombre irrisori de lectors que hi tenen accés a través dels originals hebreu i grec, i la versió oficial de l´Església catòlica ha hagut d´esser la Vulgata llatina, que n´és una traducció, com sabeu.

Tornant a les Nits, és inexcusable remetre els lectors a "Los traductores de las 1.001 Noches", un capítol de la Historia de la eternidad, de Jorge Luis Borges. Per orientar-los i fer una aportació a la informació de Borges, em limitaré a donar compte de les versions que en conec en les dues llengües que ens són més familiars.

En català, que jo sàpiga, només en tenim una traducció directa de l´àrab, no fragmentària, obra de Dolors Cinca i Margarida Castells (Proa, Barcelona, 1995), en 3 volums. Han presentat en versos catalans els de l´original.

Entre les directes de l´àrab al castellà, esmentem la de Juan Vernet, publicada l´any 1964, en 3 vols. per Clásicos Planeta, Barcelona. Semblant a aquesta és la de Juan Antonio Gutiérrez Larraya i Leonor Martínez Martín, publicada el 1966 a Clásicos Vergara, també a Barcelona, en 3 vols. Edició en pell amb precioses il·lustracions d´Olga Sacharoff. Passes gust de tenir-la en les mans. Reeditat el text el 2014 per Atalanta, Girona (3 vols.).

La darrera traducció directa al castellà del llibre és la del doctor Salvador Peña Martín, arabista professor de la Universitat de Màlaga (Verbum, Madrid, 2016, 4 vols.). No he tengut ocasió de veure´n cap exemplar, però les referències que me n´han arribat són excel·lents. Ha rebut el Premi Internacional Sheikh Hamad de Traducció, 2016.

Potser cal incloure, entre les versions castellanes, la de Rafael Cansinos Asséns, en 3 vols., editada per Aguilar a Mèxic (1954-55) i després reeditada i reimpresa repetidament, ja a Madrid. Se presenta com a directa, i ho deu esser en bona part. L´autor era un cas extraordinari de coneixement d´idiomes i de capacitat de treball. Figura com a responsable de les traduccions de les obres completes de Göethe, de Dostoievski, d´Afanassief, de Balzac a part de les d´obres parcials. En aquesta versió, Cansinos ha partit d´originals diversos, però també de traduccions a altres llengües, com la de Mardrus. Si cap investigador establia l´original de què partí per a cadascun dels contes, l´obra seria d´una gran utilitat per als qui hi treballen. Tal com la tenim, és de lectura agradabilíssima. El llenguatge que hi empra, farcit d´arabismes, lèxics i sintàctics, li dóna una originalitat única. A part l´estudi inicial, de prop de quatre-centes pàgines, la majoria dels contes duen una presentació que revela l´extraordinària cultura i les qualitats literàries de l´autor. La completen uns censos de personatges i llocs, reals i imaginaris, un dels animals que hi apareixen, un refranyer, un vocabulari i una classificació de les històries per temes. Avui crec que només se´n troben exemplars a llibreries d´ocasió. Se mereixeria una reedició, que hauria d´esser facsímil per conservar-ne les nombroses il·lustracions, que fan que només fullejar-ne els exemplars dels toms ja sia un plaer.

Entre les traduccions indirectes, que són moltes, sobretot si comptam les parcials, citaré les més importants.

Libro de las mil noches y una noche, versió de Vicente Blasco Ibáñez sobre la francesa de Joseph Charles Mardrus. Publicada per l´editorial Prometeo (València, s. d., 1916?), amb reedicions posteriors a Mèxic (Ahr), Buenos Aires (El Ateneo) i altres. Ara ens arriba de la mà de Cátedra, en 2 vols. en estoig. El títol és un calc de l´original àrab (alf laila wa laila, en transcripció aproximada). La traducció de Mardrus se presentava com a més fidel a l´original àrab que la de Galland, que no contenia passatges obscens, i que la nova aportava amb tota la cruesa, i potser la de Blasco Ibáñez potenciava. La versió de Mardrus incloïa contes procedents d´altres fonts.

Una versió al castellà feta a partir d´una de francesa de René R. Khawan fou editada per Edhasa (Barcelona, 2007). El text francès deu esser el de 1986-7, publicat per Phebus, que amplia una edició anterior d´Albin Michel (1965-67).

Una traducció alemanya de Gustav Weil, fou retraduïda al castellà i publicada a Barcelona el 1841. Fou la primera versió castellana del llibre. Nova edició en tres toms de l´ed. Iberia (Barcelona, 1953). N´hi ha reedicions.

La traducció italiana de Francesco Gabrieli (1948), retraduïda al castellà per Maria Pia della Rocca (Ramón Sopena, Barcelona, 1975), en dos toms il·lustrats, és una versió seriosa i de presentació atractiva..

Fins aquí he esmentat edicions que he tengut entre les mans. N´hi ha un fotimer en oferta. No les he vistes ni em puc entretenir a examinar-les. Un altre dia donaré compte de dues traduccions més al castellà, que invoquen la de Galland, una de les quals és impresa a Mallorca, baldament vos sorprengui.

Compartir el artículo

stats