Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Dietari

Guillem Simó: I morir deu ser deixar d´escriure

Els diaris de l´escriptor, pintor i músic mallorquí (Palma, 1945-2004) són demolidors: L´espectacle de l´escriptor tancat en el seu propi laberint, deprimit, obsessiu, massa intel·ligent per a permetre´s qualsevol eixida que no siga l´aprenentatge de la decepció

Presentació del volum de Guillem Simó a Barcelona. Llibreria Calders

L´any 2004, en el moment de la seua prematura mort de càncer, als 59 anys, Guillem Simó era un escriptor mallorquí pràcticament desconegut. Només havia publicat alguns articles i textos erudits i, el mateix any de la seua mort, el recull 19 poemes amb música, en una edició exquisida, i rara, que incloïa dibuixos i peces musicals per a espineta de l´autor. No era molt per algú que havia anhelat fins a l´obsessió ser escriptor des de l´adolescència. Els qui el coneixien, intuïen que això no podia ser tot i, en efecte, no ho era. La seua viuda va trobar, ben endreçat, el material que Simó havia considerat salvable d´un diari extensíssim, compost des del 1974 fins a molt poc abans de morir. A més, es va trobar amb una selecció d´aquest diari molt pulcrament transcrita en un disquet i llesta per a l´edició, si es que algú volia editar-la. Fou aquesta selecció, feta pel mateix autor, la que es va editar el 2005 amb el títol En aquesta part del món [El Gall]. Va ser una bomba literària de primera magnitud.

Tant entre els crítics com entre els bons lectors del gènere va haver-hi una unanimitat inusitada. Ens les havíem amb "un llibre imprescindible" (com digué Ponç Puigdevall), i de fet amb un dels millors diaris que s´han publicat mai en aquesta literatura nostra, que pot presumir d´unes quantes obres mestres del gènere (sobre algunes de les quals, com El quadern gris, Simó diu coses ben oportunes). Importa poc que alguns crítics -aquells que entenen menys què és i que pretén un bon diari-, el celebraren per les raons equivocades, tot dient que, parlant d´ell mateix, Simó havia construït un gran personatge no­vel·lesc, o almenys literari. Però si En aquesta part del món és un gran diari, i ho és, no es perquè Simó es disfresse de personatge, sinó perquè no ho fa. Ell no oblida mai que n´és l´autor. La implacable sinceritat amb que aquest etern aspirant a escriptor aconseguí retratar tant la seua intimitat adolorida com el món que observava al voltant seu no té equivalent en la nostra literatura, i ben poques en les altres. Simó tenia una altíssima exigència literària; era algú que creia ferventment que la literatura podia fer una mica suportable el món, o que almenys era un succedani digne de la vida, i, per tant, aspirava a escriure de veritat. Per això els textos que va triar son demolidors. L´espectacle de l´escriptor tancat en el seu propi laberint, deprimit, obsessiu, massa intel·ligent per a permetre´s qualsevol eixida que no siga l´aprenentatge de la decepció, que mira amb recança o un bri de tendresa per la finestra de la cambra buida, mentre la llum de la posta i el so de l´espineta atien una lleu esperança d´amabilitat, sens dubte és corprenedor. Molt més important que això és l´escriptura mateixa, la força plàstica i la inflexible veracitat dels textos d´aquest home, que res ansiava més que el lector generós que no va tindre mai mentre va viure.

Si el llibre, tal com es va publicar el 2005, és un dels grans diaris de la literatura catalana, el que ara podem llegir, publicat per A Contravent, és l´edició completa del manuscrit conservat, llevat d´unes poques supressions a fi de respectar el dret a la intimitat d´alguna gent. És un volum molt més extens, que inclou l´altre a dins (una sèrie de signes tipogràfics permeten distingir amb claredat la part seleccionada per l´autor de tota la immensa resta). També és un gran diari, i els que en vam quedar fascinats l´any 2005 agraïm molt aquesta oportunitat d´endinsar-nos encara molt més en el seu món. Però és un gran diari diferent, menys recònditament cristal·lí; molt més ferit, obstinat i esborronador. Ara, el to angoixadament desolat de la seua lluita per la supervivència s´imposa durant pàgines i pàgines d´ímprobes esforços inútils, o que només serviran de res perquè quedaran escrits.

Com caldria esperar d´algú que se sent derrotat de bestreta, la reiteració és el principal mecanisme d´aquesta escriptura, amb les llistes de bons propòsits incomplibles -deixar el tabac i l´alcohol, canviar de vida o de treball, veure gent- i les esmolades autoauscultuacions constants, que furguen en la ferida i no perdonen res. Aquesta meditació tenaç sobre una vida sense latitud ni longitud, on només de tant en tant ocorre (i es celebra com cal) el miracle de la comunicació i on assistim a la desesperada empresa d´intentar imflar el salvavides d´un estoicisme actualitzat a partir d´un escepticisme radical, sense més aferrall que la paraula, sens dubte és feixuga, però també és escruixidora. No hi ha regles més exigents que les de l´art veraç. Per això, com la música que Simó estimava, la bellesa d´aquest llibre és enclaustrada, tensa, obsessiva, feroç.

Compartir el artículo

stats