UNA REVISTA AMIGA: ´L´AVENÇ´. Estic envoltat de llibres que m´ensenyen, em consolen i em fan companyia. Ara llegesc el premi Goncourt de l´any passat, Pas pleurer (Editions du Seuil), de Lydie Salvayre, que ha aparegut també en català i castellà a l´editorial Anagrama. És una novel·la de la guerra incivil del 36, i una filla parla de la seva mare, Montserrat Monclus Arjona, que aquell estiu del 36 va veure com s´aturava la seva vida. És una escriptura ràpida, nerviosa, entrecreuada amb la de Georges Bernanos de Les grands cimetières sous la lune, on conta la repressió i els assassinats dels falangistes i militars a Mallorca i que va fer tant de renou arreu del món. També llegesc un llibre que em fa viatjar en el temps de Mallorca des del XIX a finals del XX en la ploma d´un poeta de l´Escola Mallorquina: Guillem Colom. Són les seves memòries entre 1890 i 1979 titulades Entre el caliu i la cendra (El Cabàs, 59, El Gall Editor), que recoman fervorosament a tots aquells lectors que saben que a través de la història d´una vida podem descobrir una mala fi de coses de la societat en què es va viure. I si la vida és com en aquest cas d´un poeta podrem trobar nombrosos detalls, intimitats tendres, visions estètiques i morals que no ens deixaran indiferents contades amb una llengua pulcra, rica, apassionada i sàvia.
I entre llibre i llibre devor revistes. L´Avenç, número 417, de novembre de 2015 m´ha entretingut molt. Comença amb un editorial en què comenta el resultat de les eleccions del 27-S a Catalunya amb una ploma lúcida i clara. Subratlla el fet innegable de la victòria de les llistes independentistes que constata la seva força en una societat catalana políticament polaritzada entorn de la qüestió de la independència però no socialment dividida com pregonen el PP i Ciudadanos. Assenyala que el vot sobiranista, tant el favorable com el contrari, encara estan massa lligats a factors com la llengua. I també diu que no és cap bona notícia per al catalanisme ni per a la cohesió social del país tenir al Parlament un cap de l´oposició de Ciudadanos. M´ha fet fixar que a la llista dels 25 diputats de Ciudadanos no hi ha ni un sol cognom català, i que a la llista dels 62 de Junts pel Sí els cognoms són de forma aclaparadorament majoritària catalans. El politòleg Jordi Muñoz detalla en un excel·lent article titulat "La Catalunya silenciosa ha parlat" la realitat del país a les eleccions del 27-S: l´augment de la participació, l´èxit històric però insuficient del sobiranisme i l´auge de Ciudadanos en espais urbans o periurbans amb teixits socials i xarxes associatives sovint encara per construir en què els vincles amb els nuclis urbans més consolidats són febles o inexistents. Julià Guillamon, escriptor, crític i fa un no-res comissari d´una exposició que es fa al Palau Robert de Barcelona sobre Baltasar Porcel, ens ofereix el capítol 10 d´El barri de la Plata, titulat "Muntanyes de Montserrat", on podem seguir la seva vida en una casa de lloguer que la mare embellia amb un tiet paleta i amb la compra de mobles nous i on dipositava una enorme capacitat d´esperança. I les goteres de la casa m´han entendrit més que les muntanyes de Montserrat de rocalla. L´entrevista de Josep M. Muñoz és un dels bessons de la revista i sempre m´hi entretenc molt. Aquest mes es titula "En la pell de l´altra" i l´ha feta a l´escriptora Maria Barbal. El 1985 na Maria va publicar la seva primera novel·la, Pedra de tartera, que enguany ha celebrat els trenta anys amb una edició especial corregida i augmentada per l´autora, que va néixer a Tremp, al Pallars Jussà, el 1949 i que va estudiar els darrers anys del batxillerat i la carrera de Filologia Hispànica a Barcelona. Encara la record al pati de Lletres de la Universitat quan ens coneguérem. Ella era una al·lota tímida i espavilada que a l´època de l´institut havia descobert la literatura catalana i que es veia d´una hora enfora que volia ser escriptora. Ella diu: "em trobo amb unes aules plenes, amb una gran distància entre professor i alumnes, però alhora ja em trobo amb el moviment estudiantil. Hi havia aquesta alternança entre el que eren les classes i el que podies aprendre dels companys, de les coses que et passaven. I hi havia les manifestacions, les preses de posicionament... (...) Jo estava molt espantada amb la història familiar [un avi matern i un oncle del seu pare assassinats arran de la repressió desfermada pel general Sargadía, el pare, mobilitzat amb l´exèrcit republicà, va acabar internat al camp d´Argelers], i això fa que en cap moment em plantegi militar. Però sí que em poso a les assemblees, a les vagues, a les manifestacions... Els autors interessants els coneixies normalment pels companys. No tinc doncs la sensació d´haver tingut una bona formació. (...) El fet de ser traduïda a l´alemany m´ha fet sentir normal. Perquè aquí no ets sents un escriptor normal. Els escriptors catalans no som normals dins el nostre país, i per tant quan a fora ens tracten com un escriptor més, vingui d´on vingui, d´un país petit o gran, penses: És fantàstic, això és el que ens convé! (...) Quan el lector català sap que un dels teus llibres ha estat traduït a uns quants idiomes, se sent més justificat de llegir-te." Cal recordar que de la traducció alemanya de Pedra de tartera se n´han venut més de cent mil exemplars. Tot un bell èxit europeu! Una entrevista estupenda que dóna llum sobre una de les escriptores més significatives del final de segle. M´ha interessat molt també la conferència que l´historiador Borja de Riquer va fer sobre la historiografia catalana sobre el franquisme els darrers quinze anys. Un reportatge sobre el Grup de Folk m´ha fet tornar als anys setanta. La crítica de llibres de Vicenç Pagès Jordà, de Lluís Muntada, magnífica i "A l´última" de Jordi Puntí, un article sobre els fumadors literaris que es llegeix amb fruïció. Un número ple de diversitat, de saviesa i d´entreteniment. Què més puc desitjar?
