UN LLIBRE ETERN. Magnífic, seductor, duríssim, addictiu, clamorós, estetiquíssim, flipador, bell, molt bell, amorós, molt amorós, històric, brutal, fràgil, sensible, molt sensible, delicadíssim, apassionant, càlid, torbador, febrós, humanal, molt humanal, tendre, molt tendre, entretingut, clarificador, turmentós, engrescador, estimat, estimadíssim: aquests són alguns dels primers qualificatius que em vénen a la punta del pensament quan intent cantar les meravelles d´aquesta novel·la de Giorgio Bassani, El jardí dels Finzi-Contini (editorial Proa, en català; editorial Lumen, en castellà). Aquests darrers anys quan arriba l´estiu, no sé exactament per quin motiu, m´entren ganes de trobar-me de bell nou amb l´escriptura elegíaca de Bassani. Vull reviure la vida de la ciutat de Ferrara abans de la Segona Guerra Mundial, quan el feixisme mussolinià ja comandava amb les seves lleis racials contra els jueus impulsades per la influència del nazisme alemany, i tot un grup de personatges jueus de la burgesia ferraresa vista per un narrador fort -l´alter ego de Bassani- em són contats amb la força, els detalls i l´emoció d´un temps insubornable. Micol i Alberto, els fills del professor Ermanno i la senyora Olga, que viuen en aquella casa senyorial, la Magna Domus, del corso Ercole I d´Este a Ferrara, envoltada d´un immens jardí i quarterades de camps, són per a mi com dos germans de l´ànima perquè puc veure´ls i sentir-los amb una proximitat que no tenc amb moltes de persones de carn i os. Els estim com a personatges literaris i estic segur que també varen existir en la realitat. Que Bassani per fer aquesta obra que ja és un clàssic contemporani va emprar els records de la seva autobiografia i ens relata algunes escenes de la seva infantesa ferraresa quan veia na Micol i n´Albert que anaven al seu institut a examinar-se per lliure, quan de jovenet va tenir un breu contacte amb Micol i, sobretot, quan varen començar les lleis racials i va començar a entrar en la interioritat dels Finzi-Contini a partir d´un petit club de tennis que varen organitzar per contrarestar el club de tennis oficial que ja no volia jueus. El narrador es va enamorar apassionadament de Micol, un amor no compartit que forma el bessó de la novel·la, i a través d´aquesta trama podem entendre aquells anys terribles de l´ascensió de les ideologies totalitàries i destructores dels humans en una Europa salvatge i cruel, bàrbara. Sé que des de la primera lectura una de les coses que més em va impressionar va ser que els Finzi-Contini, com milions de jueus, foren empresonats el setembre de 1943, varen passar un temps a les presons de Via Piangipane de Ferrara, al novembre foren enviats als camps de concentració de Fòssoli i d´allà cap a Alemanya, on moriren. I de Micol sempre m´ha acompanyat que ella avorria el futur, ja que preferia molt més "le vierge, le vivace et le bel aujourd´hui" i el passat, encara més, "l´estimat, el dolç, el pietós passat". Uf! Encara aquest record em fa espirejar els ulls. Quina força comunicativa tenen els llibres bons! Lector estimat, que tornes d´aquestes vacacions d´estiu amb el cos embrunit i el cap ple de paisatges oberts, et recoman El jardí dels Finzi-Contini com una d´aquestes novel·les que et serviran d´alegria, de bàlsam i et faran companyia de la bona.
EL PASSAT MESTRE DEL PRESENT. En aquests temps convulsos que vivim actualment, amb totes aquestes imatges terribles d´immigrants que fugen de la guerra, de la misèria, de les dictadures, un llibre com aquest de Bassani ens pot fer pensar i ens pot ajudar a entendre moltes de coses del món actual. Sé que la seva relectura m´ha fet molt de bé. Per a aquells que s´enamorin de l´atmosfera literària de Bassani els puc recomanar en català Darrere la porta (Edicions 62), Dins la muralla (Edicions 62) i Epitafi (editorial Bromera) i en castellà l´extraordinari volum La novela de Ferrara (editorial Lumen), a les 972 pàgines de la qual trobaran tota la narrativa ferraresa de Bassani ordenada i revisada per ell mateix el 1974.
Mentre llegia aquest llibre únic pensava com va arribar la primera edició a la meva vista. Va ser indirectament gràcies a en Blai Bonet. Una amiga seva, una patrícia barcelonina intel·ligent i bellíssima, una espècie de Micol nostrada, que estudiava Lletres a la Universitat de Barcelona, me´l va regalar en una edició italiana de l´editorial Feltrinelli (on Bassani va fer feina i va fer publicar Il Gattopardo, de Giuseppe Tomasi di Lampedusa, novel·la que havia estat rebutjada per nombrosos editors com Mondadori i Einaudi), que deu estar amagada en alguna de les meves biblioteques. Ella nom Rosa Samaranch i en Blai li dedica un dels poemes més seductors de L´Evangeli segons un de tants (a la Poesia completa d´Edicions del 1984), "Un Ovidi pour Elsa Rosa Samaranch", del qual copii els quatre darrers versos: "Capri n´est pas fini, Rosa, ni és tan trista Venècia, / encara que a Varsòvia Chopin m´ha fet plorar, / perquè a tot de carrers hi ha un Ovidi que pensa, / una mà a la maleta, l´altra sobre el portal...". Uf! Quants de records ataquen per totes bandes!
Estic contentíssim d´aquest retorn i dels nombrosos llibres que sortiran aquesta rentrée però he volgut marcar aquest estiu de 2015 amb la relectura d´una obra immortal que recoman fervorosament a tots els lectors.
