Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DXCVI)

Fraseig en estat sòlid

George Sanders a la pel·lícula ´Jack el Negre´, rodada a Mallorca. ALSA/JUNGLA

ENCARA NO EM PUC AVENIR DE L´ONA VERDA, ARREU ARREU. He pronunciat massa adéus aquesta setmana passada. He conegut els excessos del cos aquesta setmana passada. He trobat bons interlocutors aquesta setmana passada. He viscut amb clarors noves del pensament aquesta setmana passada. He viatjat dins el pou interior amb excavadores mans aquesta setmana passada. He estat un poc feliç amb el PP fora de les institucions de comandament i gestió aquesta setmana passada.

"En la desigual batalla que l´argument lliura amb els personatges, aquell, de vegades, agafa una venjaça covard. Quasi totes les novel·les es debiliten cap al final. Això passa perquè l´argument demana una conclusió. I per què és necessària? Per què no existeix una convenció que permeti al novel·lista acabar quan s´avorreix? Per desgràcia ha d´arrodonir les coses i, normalment, mentres ho fa els personatges perden vida i la nostra impressió final és que agonitzen." L´amic Forster em dóna bon cosells sempre.

Quan Pere Antoni em digué que, segons les seves darreres investigacions, George Sanders s´havia suïcidat a l´hotel Formentor, vaig pensar en aquelles festes de cap d´any, que t´agradaven tant, Bel, en una cambra que pegava just damunt el Club dels Poetes.

El carrer florentí, via della Scala, 16, estava just darrera el nostre hotel Excelsior estimat. Et veig amb un camiser de seda lilosa comprant en aquell Laboratorio Officina, creat pels frares dominics el 1221, totes les teves essències més secretes: la d´ambre, la de taronja, la de muguet, la de rotaboc, la de magnòlia, la de retama, la de vetiver, la de violeta, la de rosa, la de pot-pourri, la d´espígol, etc.

Tota una col·lecció d´olors per cadascuna de les teves emocions.

La cambra sobre el Club de Poetes i de les ones va ser l´inici d´aquell sadisme teu, dur i infantil alhora, que em permetia imaginar-me els plers de les dones gregues que havien de seduir els homes que anaven de putos, que els havien de mostrar les inacabables sensacions que un cos femení és capaç de crear.

L´hotel Formentor demana hores de rememoració i d´escriptura. Emperò estic cansat i els darrers esdeviments m´han flagel·lat l´ànim. La mort d´una amiga de la teva mateixa edat et fa pensar en un fet essencial: tenim els dies comptats!!!

ESCOLT COM MORMOLEN LES ESTACIONS DE L´AMOR. "Cartografiaré les zones íntimes", em deies, Bel, mentre escrivies relats que tancaves amb el pany i la clau del teu silenci. Feies un capfic dins els pensaments propis i desapareixies cap a les profunditats. Et cercava per tota la casa. Pujava als porxos. Baixava al jardí. Feia voltes pel parc. No m´atrevia a dir el teu nom. Per què em deixaves dins els meus entosolaments? Tard, molt tard tornaves amb els ulls injectats de sang, com a plorosos, les butxaques plenes de papers i amb una notícia esfereïdora: havien assassinat amb bastons de ferro els dos tirats -una al·lota que sempre cantava cançons de Soziedad Alkoholika i ell que no aturava mai de picar-se-, dos còmplices llunyans que vivien davall el pont dels Penjats. Em feia por que quan estava d´aquesta manera, no caigués dins un dels seus llargs períodes de letàrgia. Bel, per què feies un ús deliberat de la paraula "sacrifici"? Mentrestant decidia començar a treballar l´endemà i postergava la meva decisió dia darrere dia, durant setmanes. I emmalaltia, Bel, lluny dels teus mugrons, lluny de les teves carícies, lluny dels teus relats que sempre acabaven malament. Lluny de les teves radiacions. Què era? Una passió? Un amor? Una obsessió sexual? O una de les meves invencions? Només veia coses a punt de desfer-se, de fondre´s, de desaparèixer. Avançava palpant.

CAL NO ABANDONAR LA LLUITA: ELS PERILLS SÓN GLOCALS. Em deies això, Bel, i jo et mirava els ulls d´una verdor tan clara com aquelles espigues de blat primaverals que ara són tan grogues com els teus cabells. M´entusiasma aquesta capacitat teva de no perdre calada, d´estar sempre a punt, en punt. A mi de cada vegada em costa més il·lusionar-me, entusiasmar-me, intentar veure horitzons engrescadors. I tu m´empenys amb la força de la teva passió, de les ganes de transformar el món, de fer-lo més bo i més habitable. Per això t´estim. Per això pas una penada de perdre´t, per això et voldria sempre entre els meus braços estrets.

Fa calor, estic tot sol entre la gent i tu no hi ets. M´has dit que les reunions són necessàries. I inacabables. Tu tens paciència. Jo la perd tot d´una. Tu tens coratge. Jo no sé on és. Tu tens la força de cent cavalls per fer que les coses trobin un camí més humà. Jo em sent dins una deshumanització perillosa. Però sé que tornaràs prest i això m´umpl d´enyor. Visc l´enyor a fons! T´enyor! I aquest vent de mots amb tu, Bel, al fons em fa un poc de companyia.

Compartir el artículo

stats