Suïcidi a Portbou: dues òperes sobre Walter Benjamin

Sens dubte aquesta tràgica història pot ésser un bon argument per a una òpera: un gran i desconsolat pensador que mor tràgicament per un malentès o per magnificar una mala notícia que al final no va ser totalment ver; una mort que s´hagués pogut evitar; una gran oeuvre literària i filosòfica, que hagués pogut tenir encara manifestacions encara més elevades. Walter Benjamin, pensador indisciplinat, que dubtava de la validesa del pensament sistemàtic, frustrat eternament pel menyspreu que li demostraven els seus col·legues universitaris, no tan dispersos, que sabien com guanyar unes oposicions, com procurar-se una plaça fixa (que ell no va arribar a aconseguir mai), que coneixien els laberints burocràtics i sabien amb qui xerrar i amb qui sopar per arribar a la desitjada càtedra... Benjamin per a qui tanta importància tenia un quadre a l´oli com una insignificant postal, una escultura a un museu com una jugueta de fusta. Benjamin, que va visitar Eivissa en dues ocasions el 1932-33 a on va agafar malària i des d´on va anotar, casualment, "en tota l´illa, just hi ha dues vaques". Benjamin, el sant baró, ara mateix, del món universitari, les galeries d´art i els museus. Benjamin ara ja té dues òperes. No sé què trobaria ell de tot això.

El 2004 el compositor anglès Brian Ferneyhough va presentar Shadowtime (Temps d´ombres) centrada en la seva figura i, molt especialment, en aquelles darreres setmanes a Portbou quan va decidir suïcidar-se. Ferneyhough és un compositor generalment adscrit a moviment anomenat "nova complexitat", que en realitat es una reacció i una resposta musical a les modes del minimalisme (Reich, Adams, Glass) i del neo-romanticisme (Corigliano, De Tredici i altres). Escoltant aquesta òpera hom ha d´abandonar totes les expectatives que se solen tenir sobre l´òpera: no hi ha ni àries ni melodies i molt menys cors i recitatius. La força de l´argument (la tràgica mort de Benjamin), emperò, pot ajudar a mantenir l´atenció del melòman, però poca cosa més.

Per una altra part, Elliott Sharp acaba de presentar a Brooklyn, NY, la seva versió operística de la mort de Benjamin. Port Bou (escrit així) tampoc és una òpera convencional. Es tracta d´un monodrama per a baríton i acompanyament musical de piano, acordió i banda sonora pre-enregistrada. A través d´unes encertades projeccions es crea una escenografia molt senzilla però que es deixa entendre: la malaurada habitació de Portbou, el carrers de París per on passejava Benjamin com a tants altres boulevardiers, etc. La música de Sharp - que, per cert, s´acaba de sentir precisament a la Fundació Tàpies de BCN dins els cicle Sàmplers- presenta un ventall d´estils molt variats. Part es pot enquadrar en el món del blues clàssic i part en el món del jazz avantguardista centrat en la improvisació pura. Una tercera via -la més important per a ell, possiblement- és experimentalisme posterior als avanços de John Cage. (Naturalment, Sharp negaria aquestes distincions, però qualsevol melòman les podria identificar sense cap problema).

Port Bou és una obra intencionalment cacofònica; els amants del bel canto, no cal que es molestin. Sovint els processos sonors estan marcats per propostes basades en algoritmes, la teoria del caos, el contrapunt tímbric i la geometria fractal. Tot aquest espantós nomenclàtor, però, es prescindible del tot per a l´humil oient. Els sons d´aquesta òpera són (en la bona tradició experimentalista) provocatius i fins i tot sovint gojosos, però no reflecteixen l´esperit a-sistemàtic, sensual i intuïtiu de l´obra de Benjamin.