Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DLXVIII)

Savall i Colita contra el poder

La fotògrafa Isabel Steva, coneguda amb el nom de Colita.

La fotògrafa Isabel Steva, coneguda amb el nom de Colita. EFE/Alejandro García

1 MÉS QUE MAI EN TEMPS DE CONFUSIÓ, L’ART ÉS UN FAR DINS LES AIGÜES TEMPESTUOSES.

Entremig del desgavell d’un Estat espanyol en què la corrupció senyoreja en tots els territoris, amb notícies sempre seguides de persones que roben, sobretot des del seu lloc polític, unes quantitats d’euros que fan feredat, entremig d’un problemes de feina i d’exclusió social de milions de persones que no tenen doblers per acabar el mes, entremig de les desigualtats econòmiques i socials que creixen de cada dia un poquet més, trobar dues persones que es dediquen a l’art, com la fotògrafa Colita i el músic Jordi Savall, que rebutgen els honors i els trenta mil euros d’un premi del Ministerio de Educació, Cultura y Deportes (vaja nom de ministeri més mescladet!) del Govern Central, és una glopada d’oxigen que em fa alenar a fons. Primer va ser Jordi Savall. Aquest músic igualadí, que vaig descobrir fa molts d’anys, especialitzat en la viola de gamba, director d’orquestra i recercador dins el camp de la música antiga, m’ha fet sentir moltes de les músiques més belles, inoblidables i consoladores de la vida. He seguit els tres conjunts que ha fundat: Hespèrion XX, la Capella Reial de Catalunya i Le Concert de Nations. Els seus repertoris, que van des de l’Edat Mitjana al segle XIX, m’han fet conèixer compositors (des de Marin Marais i Jean de Sainte-Colombe a Vicent Martín i Soler i Jean-Baptiste Lully), i peces que m’eren totalment desconegudes. M’ha obert d’ampit en ample portes a la percepció de sons i melodies de l’antigor d’una bellesa extraordinària. Els seus 120 discos són joies sense data de caducitat. I aquest any, el ministre Wert li ha donat el Premio Nacional de Música 2014. No cal dir qui és el tal Wert i els desastres que ha fet a la cultura des de l’escandalós 21% d’Iva a la manca d’ajudes de tota casta a persones i institucions. Jordi Savall va renunciar al premi i va enviar una llarguíssima carta a Wert on li diu quatre mots de la veritat. Per la seva importància, transcriuré un fragment d’aquesta lliçó magistral. Escoltau: “La cultura, l'art i especialment la música són la base de l'educació que ens permet de realitzar-nos personalment i, alhora, ser presents com a entitat cultural, en un món cada vegada més globalitzat. Estic profundament convençut que l'art és útil a la societat i contribueix a l'educació dels joves, i a elevar i enfortir la dimensió humana i l'espiritual de l'ésser humà. Podríem imaginar un Museu del Prado on tot el patrimoni antic no fos accessible? Doncs això passa amb la música, perquè la música viva sols existeix quan un cantant la canta o un músic la toca; els músics són els veritables museus vivents de l'art musical. És gràcies a aquests que podem escoltar les Cantigas de Santa María d'Alfons X el Savi, els Villancicos i Motetes dels segles d'or, els Tonos Humanos y Divinos del Barroc… La ignorància i l'amnèsia són la fi de tota civilització perquè sense educació no hi ha art i sense memòria no hi ha justícia. No podem permetre que la ignorància i la manca de consciència del valor de la cultura dels responsables de les més altes instàncies del govern d'Espanya erosionin impunement la dura tasca de tants músics, actors, ballarins, cineastes, escriptors i artistes plàstics que porten el veritable estendard de la cultura i que no mereixen sens dubte el tracte que reben, car són els veritables protagonistes de la identitat cultural d'aquest país. Crec, com deia Dostoievski, que la bellesa salvarà el món, però per això cal poder viure amb dignitat i tenir accés a l'educació i la cultura.” Tot un exemple d’ètica i d’estètica.

2 COLITA, UNA VALENTA DONA QUE TAMBÉ DIU NO A WERT.

Una setmana després del premi de Savall, donaven el Premio Nacional de Fotografia 2014 a Isabel Steva, coneguda com Colita: una dona d’esquerres, lliure i feminista, que ha viscut les onades culturals i socials del nostre temps. Vaig estar molt content perquè l’he seguida des dels llunyans setanta i em sembla una de les fotògrafes que ha sabut captar la poesia i la veritat de tot el fi de segle XX amb una força i una intensitat extraordinàries. Els retrats de Gil de Biedma, de Serrat, de Raimon, dels germans Moix, de Pavlosky, de García Márquez, entre d’altres, són inoblidables. Record també alguns dels seus reportatges magnífics amb aquest blanc i negre que la defineix com una artistassa: Els lesionats de la COPEL a la presó Model, de 1978, La tancada d’intel·lectuals a Montserrat, de 1978 o Els innocents, malats de la sida, de 1994. Record també frases seves ben esmolades: No hi ha res que molesti més al poder que el riure, l’humor. Sempre he pensat que l’humor és una forma de resistència. I ara per dir NO al premi ha escrit una carta a Wert on li canta veritats fortes i ben condensades. Escoltau: “Vull dirigir-me, en primer lloc, al jurat del Premio Nacional de Fotografia i donar-los les gràcies per haver pensat en mi per a la distinció més important que es concedeix en aquest país. En segon lloc, voldria manifestar-li, Sr. Wert, atès que aquest Premio Nacional de Fotografia prové del Ministerio de Educación, Cultura y Deportes, em trobo amb l’obligació de rebutjar-lo. Ignoro on resideix aquest ministeri, i fins i tot si existeix com a tal. En qualsevol cas, jo ho desconec. La situació de la cultura i l’educació a Espanya -com podria expressar-ho?- fa pena, vergonya i mal al cor. No és possible que existeixi aquest ministeri. És una quimera. Haurem d’esperar amb il·lusió altres temps, altra gent, altres governs, que ens retornin a nosaltres l’orgull i a ells mateixos l’honor. Així doncs, de moment, senyor Wert, no em ve de gust sortir amb vostè a la foto.” De bell nou l’ètica i l’estètica van de bracet! Gràcies, Colita!

Compartir el artículo

stats