Murmuris

Anomenar, escriure, llegir són el mateix verb

Escric en veu baixa. Escric com parla el lledoner desfullat quan el fred el tapa amb un vel de gelada. Escric com les estrelles que planegen i ignoren els que dormen als seus llits. Escric com somnii i oblid la narració, els personatges i el desenllaç. Escric com un que està absent i cerc qualque cosa o qualcú. Escric com s’amaguen les bèsties enamorades del seu final, ferides de mort per la bellesa de viure. Escric per sismografiar intervals de silenci. Escric per unir-me a vosaltres germanes i germans. Escric per esgotar tot el que tenc i ser nou. Escric tranquil·lament. La mà que escriu es fa feixuga. L’envii a colgar-se. Ens veurem demà.

Vermeer a París

Crec que aquesta manera de pintar la llum que té Vermeer m’ha trastornat. O aquesta manera de pintar els colors amb la llum. I fent servir temes quotidians, casolans, domèstics: una dona que es posa un collar, un geògraf al seu gabinet, una dama que escriu una carta, una al·lota que toca el virginal... No hi ha res d’espectacular en una criada que umpl una copa de llet. La lletera és el títol d’un quadre de Vermeer conegut arreu del món. Per què? La comunió del pintor i la matèria: la llum freda que cau de la finestra, l’atenció dirigida a un paner de vímet o a una mica de pa. Tot és bell per a qui observa amorosament.

Fets que trasbalsen

Ahir vespre, sense anar més enfora, una amiga que trobà pel carrer se li aferrà pel coll mig plorosa i li va dir que duia quatre cerveses perquè acabava de deixar la seva mare, malalta d’Alzheimer a una residència. I allò li feia un maler. Però més maler li produïa haver de tancar en clau la porta de la seva cambra perquè passava pensa que sa mare pogués assassinar-la durant la nit. És això la realitat? Em sentia com dins un somni que desplaça, condensa i dissemina la malenconia d’un capvespre tardoral amb ciclogènesi catastròfica. Què passa quan un home no sap, o no pot, o no vol, desitjar, gaudir i estimar? Gairebé sempre tens aquesta seguretat falsa de creure que ja has pogut copsar tots els fils del relat, quan encara no saps ni tan sols si el personatge principal, aquell que escriu en primera persona, voldrà aparèixer al centre de l’escena i ben a prop del públic per dir en veu alta tot allò que el fa sentir, que el pensa, que el crea, que el mostra. Treure les lluors del cristall de la ganga opaca és la meva feina. Ho sé. I de cada vegada em costa més no deixar-me arrossegar per la ganga. Aquesta pedra sense interès pràctic que acompanya un mineral metal·lífer em sedueix com una mala cosa. I em perd entre les dureses de l’opacitat d’un material que cal encendre amb les clarors de la contarella perquè pugui mostrar tota la informació misteriosa, radiant i vertadera que duu dins l’aparent foscor. Feines de manobre, feines de cal·ligrafiador dels no-resos que deixen així mateix una ditada en l’argila del lector. No sé si m’enfil massa per explicar un protagonista que em fuig, que té natura d’anguila, com diria mestre Ramon Llull, i llenega entre les mans quan més et penses que l’has caçat. El caçador ha de ser més pacient.

Sent amb la raó. Tu raones amb la sensibilitat

No ens podem entendre mai. Potser caldria donar elements de l’escena on l’home esdevé mirall i es perd sempre seguit entre imatges de miralls. La dona, allà al fons, jove, asseguda damunt el llit davant la finestra per on es veu la bellesa de la mar. Crec que la composició pot arrossegar el lector dins una atmosfera de l’estimat Edward Cooper. No cal ser tan perfeccionistes. Podria ser una seqüència d’Antonioni, de Godard, o de Bergman, una seqüència d’un cinema moralista que ens fa veure el món i les relacions entre les persones. Ell no té projectes. Ell sap que allà hi ha el cos d’una dona que podria ser desitjada. Fuig de les paraules que puguin confegir-lo amb l’altre cos. Hi ha un mantell de protecció que ha filat ell mateix per no deixar sortir cap sentiment, cap emoció, cap torbació.

Perquè si el miram de prim compte podrem saber entre reflexos i clarobscurs d’espill que comença a créixer dins ell el delit de la torbació: una frenesia que li puja per les cames amb la lentitud dels segles. Ell mira cap a la cambra on la dona ha mogut un poc el peu dret cap endavant. Els velluts de la claror capvespral donen al seu cos tints de porpra. Però en l’espera que destil·la tota la posició femenina no hi ha l’audàcia de cap gran gest. Cal saber llegir els plecs d’aquest vestit que s’ha tret i que reposa damunt el cobertor d’un granat que fa aigües. La col·locació de cadascuna de les coses que han tocat aquell cos jove no és convencional.

La veig sense veure-la, la sent sense sentir-la, desapareix i de sobte, en una ombra imprevista, ella és allà. A ell li sembla que fa segles que es troba allà. La intensitat de la percepció de la seva presència no nega un art de la desagregació, com si es desfés en bocins per dedins mentre veu com passa el temps sense cap misericòrdia. No diu cap frase llarga. La pensa? Té el cap ple de somieigs, encontres, escapades lliures, traces i empremtes. L’olor esmolada de la saladina que ve del mar li manté els sentits ben desperts.

Quotidie morior

Arribaves dins la piuladissa dels ocells. T’acostaves entre la claror taronja pàl·lida que inventava el sol de capaltard. Baixaves l’escala amb la lentitud dels pensaments, estels sense vent, atrapats per les forces gravitatòries. Eres, Nísia, un Vermeer dins l’ambre confitat de la llum. No volia recordar la discussió que havíem tingut aquest matí quan cercàvem blaves entre les mates del bosquet. «Cal anar al fons del desconegut per trobar el nou.» Repeties aquesta frase baudelairiana com si fos una troballa única. No volia escoltar-te. “Aquesta mania de la novetat, tan castradora, tan estèril!” Rebutjaves els meus mots. M’insultaves amb paraules joguineres i em recordaves que els avantguardistes m’havien alimentat molta d’estona. Insisties d’una forma obsessiva amb el meu temps aturat i no reconeixies que m’aventurava en les hibridacions, les mescles, els encreuaments, la desaparició de les fronteres... Desfeia més que feia. Refeia més que feia. I tu, Nísia, et quedaves embambada amb el laberint del vol d’una libèl·lula que s’havia perdut per la garriga.

Suscríbete para seguir leyendo