La compositora silenciada

D’una novel·la històrica s’espera un equilibri entre història i ficció

Maria Escalas

Maria Escalas / José F. Urquizar

Aránzazu Miró

Aránzazu Miró

“Matilde Escalas, la compositora silenciada”, aquest era el títol del meu escrit a aquestes mateixes pàgines el juny de 2021. Avui, ho torn a dir. Justament ara, és quan més em dol. Perquè en aquell moment celebràvem l’edició en disc de la seva música. Ara, però, s’acaba de publicar una novel·la sobre la seva figura. La novel·la que ha guanyat el darrer Premi Llorenç Villalonga Ciutat de Palma, ni més ni manco. Ara més que mai, és quan cal tenir a mans una biografia que ens hi apropi, a la seva figura. La seva vida és plena de llacunes; de novel·la, com la de tantes creadores silenciades. Doncs, ara mateix, l’estimaria més silenciada que inventada.

Què s’espera d’una novel·la històrica? Un equilibri entre història i ficció. Un context creïble, uns personatges autentificables. S’espera una protagonista inventada? Poden inventar i mentir personatges històrics reals (el seu germà, el primer, a més d’altres)? Es pot fer creure que Fèlix Escalas (no diré jo qui fou, cercau-ho a sant google) mentís sobre un embaràs, malbaratés un nin, pagués per encobrir el silenci, i encara reconegués com a nebot bastard el fill del carter? No, aquest al·lot mai no nasqué. Tot això es pot esperar d’una novel·la històrica? Si és dolenta, sí.

Maria Escalas escriu bé. Ho ha demostrat ja en les tres novel·les anteriors. I el premi li ha concedit el jurat per "la seva frescor i cura lingüística". Això ho té. L’estructura és interessant. Una història doblegada i paral·lela de qui vol escriure la biografia de la compositora i alhora les veus dels coetanis que expliquen o inventen el fet, allò que ens hem de creure. L’encreuament literari és bo; els personatges de l’actualitat, el catedràtic que vol dirigir la tesi i la seva alumna, a manera de contrapès a la història de l’amor que centralitza la vida de Matilde E., filen bé la història, malgrat semblar grollers (o barroers en el llenguatge mataroní en què està escrita la novel·la, malgrat voler semblar sortida del Santanyí de Mallorca). Tots els personatges xerren català, també n’Emilia Pardo Bazán o el francès Erik Satie. Ells són els qui, amb un mateix llenguatge gens versemblant, conten mentides i algunes certeses de la vida seva o de na Matilde. Per cert, que és Escalas de llinatge, no Expòsito.

En tenia tantes ganes, jo, d’aquesta novel·la, que no us la recoman. Escoltaré el disc amb l’obra inèdita que editaren Cas Músic amb Xisco Blanco i José Manuel Sánchez, a l’espera de veure publicada una biografia fidedigna, tot i amb les seves llacunes, que, aquesta sí, es pugui dedicar a les artistes oblidades.

Ah, i no m’ha agradat que als aclariments, l’autora doni per fet que el llibre m’ha arribat al cor. Això ja ho decidiré jo, en acabada la lectura; no m’ho ha de venir a dir ningú. I no, no m’ha arribat al cor.

Suscríbete para seguir leyendo

Tracking Pixel Contents