Suscríbete

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Orsai | Contra qui jugam?

Vilarrassa, con gesto largo tras una ocasión fallada durante el partido ante el Sevilla Atlético.

He vist molts dels cervells més clarividents de la meva generació arrossegar-se darrera l’Atlètic Balears per veure’l a camps de terra un diumenge si i l’altre també. Uns partits per tots els camps de Mallorca, que l’única manera que hi havia de poder-los pair era fer abans un plat d’arròs brut o un variat, beure vi i acabar amb un bon rebentat d’amazones o de tres caires.

Quan jugàvem a l’Estadi hi havia vegades que a la mitja part et venien ganes d’orinar i la teva gran preocupació quan entraves al bany era no tocar absolutament res per por aplegar una febre tifoide.

Aquells horabaixes, quan teníem gana, menjàvem un entrepà preparat al bar de l’Estadi, damunt de la mateixa post que s’havia utilitzat d’ençà que es va obrir el camp, amb restes d’oli que ja formaven part de la fusta.

Aquells anys ficàvem deu mil persones per veure un play-off d’ascens a Segona B i creiem que el nostre equip, fet majoritàriament de mallorquins, era el Bayern de Munic i el nostre davanter en Messi.

I és que ara que ja m’he fet gran i ja no tenim aquell equip de mallorquins, se’m fa estrany veure com tots aquells «balearicos» que envaïren el camp en els nostres ascensos ara diguin que tenen una vida o que l’Atlètic ja no il·lusiona.

Dimecres en Xavi Ginard ens va ensenyar el camí. Va haver de ser un dels nostres que ens digués: «Al·lots, som l’Atlètic Balears, amb collons tots junts ho podem aconseguir».

Serà que mai he perdut la fe blanc-i-blava, però si en el pròxim partit de Lliga em demanen si vaig al camp o si em veuran en el partit de Copa, després de perdre ahir 0-2, conscient que l’únic que em preocupa és l’Atlètic Balears, diré: «Allà seré i, per cert, contra qui jugam?».

Compartir el artículo

stats