Els anys 80 varen ser els temps dels videos BETA i VHS. Record que molts dies anava al videoclub de la cantonada, entre el carrer de Manacor i Benet Pons, a canviar pel·lícules. En aquells anys hi havia parelles humorístiques que esdevingueren mítiques: Terence Hill i Bud Spencer, Fernando Esteso i Andrés Pajares o Richard Pryor i Gene Wilder. Aquests darrers protagonitzaren ‘Locos de remate’, una pel·lícula que interpretaven a dos amics sense feina que per error rebien una sentència de 125 anys de presó. Allà Gene Wilder patia els càstigs dels carcellers però els transformava en resultats positius. El Sabadell, a qui ens enfrontàrem ahir, és l’equip que va ascendir quan ens tocava fer-ho a nosaltres com a primers de grup. Em va fer ràbia perquè sempre vaig sentir que havien ocupat el nostre lloc. Però amb el temps vaig començar a pensar que tenguérem sort i, seguint l’actitud positiva de Gene Wilder, l’únic que li diria a l’equip arlequinat és: Moltes gràcies per haver pujat vosaltres quan nosaltres encara tenim un camp amb una sola tribuna. Moltes gràcies per haver ascendit per nosaltres. Perquè hauríem esperat 60 anys i haguéssim tingut un ascens sense celebracions. Moltes gràcies per haver ocupat el nostre lloc en un any que no hi ha pogut haver públic a les grades. Moltes gràcies per haver jugat a Segona A substituint-nos, perquè seguint la vostra estela ara tornaríem a ser a Primera RFEF, com les 3/4 parts dels equips que varen ascendir el 2021 i, naturalment, quasi no ens haguéssim assabentat d’haver jugat a Segona A. Ara només em queda donar les gràcies a l’equip vallesà perquè s’ha rendit a l’evidència d’una gran primera part i que aquest any, la Segona, ens toca a nosaltres. Diumenge, partit important a Castelló, hem de cercar una victòria de prestigi.
