L’Atlètic Balears es va enfrontar ahir a l’Andorra. Tradicionalment jugar contra els andorrans havia estat una assegurança. Els dos únics partits en què ens havíem enfrontat, a finals de la dècada dels 80, acabaren en victòria. El primer, la temporada 87-88, va finalitzar amb un solitari gol d’Artabe. Al segon, un any més tard, el resultat va ser d’1 a 2 amb gols d’Artabe i Javier.
En aquells anys les coses no eren com són ara. Tant és així que per al primer partit de la temporada 88-89 a Andorra en Martín Esperanza, que era l’entrenador, va dir que era imprescindible que l’eivissenc Tur, que jugava de lateral, pogués jugar.
Però, perquè això fos possible, només hi havia un problema, en Tur feia la mili i tenia guàrdia tota la setmana. Per solucionar això un grup de directius encapçalats per Bernat Campins anaren a parlar amb el coronel perquè el deixàs sortir a entrenar i, naturalment, li permetés desplaçar-se el cap de setmana a Andorra.
La predisposició del coronel va ser bona però el capità del seu regiment no estava per deixar-lo sortir. Una telefonada final d’en Bernat al coronel va ser definitiva per a què pogués jugar. Les males llengües són que el coronel en un atac de desesperació el va deixar sortir per no haver de sentir més a en Bernat.
També en aquella època quan algú anava a Andorra li demanàvem walkmans, calculadores, tabac, discs, whisky... Jo, ahir, a Xavi Calm només li demanava que dugués els tres punts.
Finalment aquestes sol·licituds acabaven amb un formatge de bolla, un toblerone o un ganivet multiusos. Això mateix va passar amb l’equip i amb la tradició de guanyar a Andorra i enllà de la frontera deixàrem dos punts i el lideratge.
Sempre ens quedarà el Toblerone.
