Les sensacions amb les quals hem començat aquesta temporada són molt bones. Després de les bufetades que ens hem duit els darrers anys tot semblava indicar que ens costaria molt aixecar-nos.
Però l’Atlètic Balears sempre l’he comparat amb aquell famós poema de Charles Baudelaire «L’albatros» del genial poemari «Les flors del mal». Aquells ocellots els agafaven els mariners per posar-los a coberta i fotre-se’n d’ells.
Allà eren, esburbats, incapaços de controlar el seu cos ni les seves enormes ales. També nosaltres rebem la befa dels que ens estan per damunt. D’aquells que es pensen que una classificació o un favoritisme institucional ho són tot.
Aquells, amb la seva ceguesa més absoluta, ignorant que això del futbol és quelcom més que guanyar partits, no veuen que com l’albatros, que és capaç de volar majestuós, com a príncep dels niguls, nosaltres ens consideram immaculats pel simple fet de sentir els colors blanc-i-blaus.
Acostumats tants d’anys a patir el menyspreu institucional ja no esperam res dels altres. Igual que l’albatros que, en trobar-se exiliat a la terra, és el centre de l’escarni, els «balearicos» sabem que només podem comptar amb nosaltres.
Estam acostumats a patir fins que som capaços d’estendre les nostres grans ales de color blanc i blau per gaudir de coses que els altres mai han imaginat.
Ahir vérem un partit de tu a tu. On ningú va guanyar perquè els dos equips varen sortir a no perdre. El zero tirs entre els tres pals és prou explicit per expressar el respecte que es tengueren els dos conjunts.
Els «balearicos» marxàrem a casa amb un somriure perquè veient la lluita i l’entrega dels nostres jugadors ja no demanam massa més. Sabem que volam més alt que la resta perquè la nostra força es troba en el nostre orgull blanc-i-blau.
