Sèrbia viu ara mateix un moment d´indefinició política: pretén que el 2025 ingressi en la Unió Europea, però a la vegada és pretesa per Rússia. No és, però, una situació nova. Com ja vaig dir en un altre article, els Balcans han tengut sempre un valor important per raons geopolítiques: és el pont entre l´Europa Occidental i Rússia i la resta de països eslaus, i pont també entre aquesta primera i el món islàmic. Tenir allà enclavaments militars i bones relacions polítiques i econòmiques garanteix un alt poder en allò que mou el món avui dia, com és el turisme a Croàcia i Montenegro, la mineria a Kosovo, les fàbriques a Sèrbia...
De fet, dues de les antigues repúbliques iugoslaves ja formen part des de fa anys de la Unió Europea: Eslovènia i Croàcia. I són precisament aquests països els que posen més impediments a l´ingrés de la resta d´antics federats, a part de raons històriques recents, per la delimitació encara de fronteres difuses que no s´han resolt bé.
Si ens centram en Sèrbia, aquesta tessitura és aprofitada per Rússia per fer valer la seva influència en la zona i les inversions que hi fan també són importants com per, exemple, l´omnipresència de l´empresa petroliera i de gas natural Gazprom, ja una de les més poderoses en tot el món. Ara bé, un altre país, ja gairebé un continent per extensió i per població, també juga un paper molt important en aquesta racó d´Europa: la Xina. Ara bé, no es limita a invertir, sinó que va comprant les principals companyies del país i, en aquest dos darrers anys, la població xinesa ha augmentat molt i la cadenes de grans botigues xineses que venen de tot ja són ben presents a Belgrad com a Mallorca, amb la diferència que hi ha sempre un nombre important de dependents del país, crec que per política imposada del govern serbi.
Com es tradueix tot això en la vida quotidiana? La població va fent, perquè tanmateix saben que les darreres decisions no són realment en les seves mans. Amb la gent que he parlat, gran part voldria ser membrre de la Unió Europea, però de cap de les maneres, entrar dins l´OTAN, pels records dels bombardejos del 1999 durant la darrera guerra d´independència, concretament Kosovo. De fet, encara es fan protestes contra aquesta coalició militar i hi ha pancartes criticant-la de forma perenne just al davant del Parlament. Saben que ser de la Unió Europea els permetrà rebre fons monetaris per millorar la situació del país, però sense pagar el peatge de caure a l´empara de l´OTAN.
D´altra banda, segurament la població més vella en general, no mira amb mals ulls la possibilitat d´enfortir les relacions polítiques, econòmiques i militars amb Rússia, no sé si per la condició d´eslaus tots dos, perquè formaven antigament part dels mal anomenats països comunistes o una mescla de tot. També se sol sentir entre aquest sector de gent que amb Tito se vivia molt bé, com els nostàlgics nostrats del franquisme. Coincideix també que n´hi ha una part que no diu que se sent serbi, sinó iugoslau, un fet que també es troba en el mateix sector d´edat de les altres repúbliques que integraven l´antiga Iugoslàvia, nascuda el 1918.
Un país, en definitiva, que es fa estimar amb els seus daltabaixos, i que gairebé després de dos anys d´haver-m´hi instal·lat m´ha fet veure que les visions que es tenen en general des de la resta d´Europa són força simplificades i simplificadores i que, ho reconec sense embuts, m´ha captivat.
