Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d'encarnacions

L´instant present

Estimat Dàior, si vols conèixer algú has d´aprendre a mirar-li la cara. No és cosa fàcil veure una fesomia. Cal molta d´atenció per a captar les metamorfosis de les microexpressions, l´autenticitat dels canvis de matisos de la pell, l´aparició del sentiment en la lluentor dels ulls, l´accentuació d´una arruga produïda per un dolor secret, l´absència de malícia en la rialla, el lleuger tremolor de les aletes del nas... Tot és mínim i essencial

L´instant present

L´instant present

A- Com t´ho fas per ser sempre apassionant, inventora, creativa? El narrador cerca entre la boira aquella dona sense nom que apareix amb raons més aviat ombrívoles i ambigües per refer-se de la pèrdua d´algú que ha estimat. Ella mira al seu voltant les coses insignificants amb molta d´atenció.

Ella sap fer créixer una forma de tensió permanent i al mateix temps un immobilisme sever. No és una víctima ni una manipuladora. No té motivacions fondes. Però sap mostrar alguna cosa viva que circula. Com si fos una productora de coses vives que fa anar endavant amb un fervor particular. Converteix la llengua en una cosa mòbil, emocional, sensible amb una entonació, amb un xiuxiueig, amb un cant. Està oberta a la irrupció del sentiment i de la veritat del sentiment. Coneix les incandescències de l´amor. I del temps de després de l´amor. Vora les cendres.

Ella és una mescla d´angoixa i d´agitació. Sap que no ha d´interpretar el final abans que el principi.

B- El sol podrit. El vent ha arribat quan estava assegut a la butaca d´orelles amb aquell llibre, Escrit damunt l´aigua, entre les mans. Primer era un ventijol quasi marí. He pensat si havia deixat alguna finestra oberta pel cantó de les roques. Després ja era un venteguer que augmentava amb força i anunciava tempesta. I sense témer-me´n, enfonyat com estava dins la peripècia d´aquella història que contava la sismològica construcció d´un epitafi damunt la tomba d´un ésser estimat, la ventada ha començat a arrossegar primer de tot les paraules que sortien del llibre arrabassades per la intensitat de l´aire i deixaven les planes totes blanques.

Després he sabut de cop que la bellesa tornava vella cada moment. I que em calia deixar aquesta recerca superficial que havia fet fins llavors per anar a alguna cosa més interior, més complexa, més milfullada, més concernida per l´edat, l´existència, la visió mental del bell€ Sabia que la meva obsessió per la bellesa no s´aturava de créixer i esdevenia de cada vegada més extrema.

Aquella força del venteguer ha vengut cap a mi a les totes. I m´he vist llançat dins una correntia d´aire que m´aixecava cap amunt i em treia de la sala per la finestra que pegava a la vora dels penya-segats i em feia planar amb la suavitat d´una fulla de poll impulsada per forces dinàmiques que em duien mar enllà. He vist que els altres llibres de la meva biblioteca voleiaven en esbart al meu costat i les lletres feien teringues d´estols envoltant-nos. Després m´he sentit transportat dins un embut molt gran que em feia pegar voltes en totes direccions i he sabut que havia arribat a l´eix del cap de fibló que tenia forma d´espiral i es movia a velocitats semblants a la de la llum. Tot era intens, fort, refulgent, acubador. Per uns altaveus eixordadors se sentia una frase repetida tot el temps, una frase lapidària que no he pogut entendre.

C- Un principi que s´assembla a un final. He anat a l´hotel ferit damunt la mar. Ja sé que és una transgressió, una putada. T´havia dit que no tornaria a trepitjar aquells llocs d´ignomínia. T´havia repetit que no intentaria recordar cadascuna de les nits en què habitàrem dins aquella successió de cambres abandonades a totes les tempestes de la costa salvatge. Allà trobàrem alguns dels més potents verins de l´amor, emperò no fórem feliços. Tapava la teva por amb expedicions ardides cap a l´ofec. I en tornava exhaust, ple de les ferides del roquissar enravenat de ganivets de pedra, amb el cervell estormiat de nedar per davall aigua en els límits de l´oxigen en sang, fet un explorador fracassat que no duu ni els senyals de les bastides, dels horitzons, dels trets, de les batalles perdudes. Va ser una decisió impensada. Un desig violent de les algues mesclades amb els escarabats i els crancs que formaren la zoologia cruel d´uns instants inoblidables. No era gaire tard. L´horitzó d´Entreforc em mostrava el mateix espectacle de núvols que ens embambà la tardor de dos mil nou: es desplegava l´Arbre del Món. Va durar molt poc. Emperò em va fer caure totes les teves llàgrimes, Dèlia, com una imprecació. I vaig quedar xop de tu. L´Arbre del Món va tornar hemorràgic mentre recorria la piscina rectangular, buida i arruïnada damunt la mar i contemplava les ones que pegaven fort contra els formigons enclavats als cocons i a les tenasses. Era un territori d´exili. Ho vaig entendre mentre els esquitxos del temporal em guiaven cap a l´abís dels teus braços. El mar tan ple de cims blancs era l´extrem d´un temps insubornable. Les saladines em menjaven la carn. No hi havia gavines, ni corbs marins, ni coloms d´escampadissa. Només els llençols d´escuma que ens taparen en aquelles vegues inacabables. Coltells dins l´aire. Una por menudeua per les estances. Els pares morts i nus dins els llits d´hospital roents. La clariana d´un sacrifici ignorat. Reviviscències humides. Crosteres a les paraules. I aquella cambra darrera. Viva. Intacte l´altar de la metamorfosi. Allà em digueres: tenc ganes de boixar amb altres homes només per passar gust de contar-t´ho.

D- Era una heroïna de contratemps en el doble sentit del terme: a la vegada de l´impediment (és d´allà, d´on neixen totes les històries) i alhora del tempo (aquestes històries es conten inventant un ritme propi). Beneïts els contratemps! Permeten a cadascú trobar la seva via sentimental i la seva música personal! Aquesta darrera època és avorrida, tediosa, sense gust. He de veure una mala fi de persones que sembla que no saben qui són ni què fan damunt la capa de la terra. De vegades aquesta certesa em pertorba molt i bec un parell de drais a l´Stillman, un dels pocs bars de Palma en què em sent protegit, malgrat que hi he trobat algunes vegades persones detestables que allà, per algun benefici, no m´alteren. D´ençà que ha començat l´hivern mir molt els objectes. Els objectes contenen l´infinit. Una cosa mentale darrere l´altra m´ocupen aquest temps que em fuig com el mercuri del termòmetre que acab de rompre amb la calor i la fricció conjugades. Em deixares de cop. Per què aquella fanfara trista m´ha fet arribar fins a tu, Dèlia, en un moment? La claror ha il·luminat d´esquitllentes aquelles pinzellades d´un vermell agre de la paret d´esquena d´ase que hi ha al quadre de darrere el meu comodí: un apunt foraviler pleinairista d´Antoni Gelabert que tenies molt gelós, i tot d´una he sentit la teva veu: "Escolta, escolta la remor del mur, el pa del mur, escolta el tremolor." I ho he pintat de memòria molt de temps fins que m´he condormit amb tu. "Tu i jo som estrangers, qualsevol dia partiré", paraules teves dites amb el somriure més insondable, més perdut. M´agrada de cada vegada més la nit, l´obscur. Només pens en la dilatació de la carn. Era mentida. Això no ho podries suportar. Veure´t sense que tu em vegis, aquest és el meu treball. La pràctica d´on pou la conjunció de la visió i el pler. La trompeta de Miles Davis inventa Ascenseur pour l´échafaud. Tu jugues el meu Lift to the scaffold. La vida avança com un llibre. Nit, Night, Nux, Nuit, Noche, Nox, Nacht Nokto: i, de sobte, la marxa fúnebre que és la premissa inesperada d´una cursa boja cap a la felicitat.

Compartir el artículo

stats