Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Manual d´encarnacions

Augur

Estimat, Dàior. Faig un niu: bocins de drap, trossos de paper, brins de palla i de fenc, branquillons, embulls de fils, plomissó, fulles seques...

Augur

A- Pluja negra. Ningú no té la veu de la seva cara, ni la cara de la seva veu. La música és una manera de fer vibrar allò que calla. Com la literatura. I la veu és el mateix. He sentit a dir que després d´un silenci un mot no dona a la frase més que una feble part de la seva llum. Només la música col·loca al seu lloc els mots ferits. Com fer justícia a tot allò que no val la pena ser contat, però que ha comptat tant per a mi? L´amenaça del crepuscle i dels adéus definitius pesa sobre l´escrit. En aquest joc perdut per endavant els mots apareixen com armes febles. I de totes formes estic segur que el llenguatge és el darrer refugi de l´esperança, el lloc sempre obert als recomençaments eterns. Tenc una atenció exacerbada als calfreds, a l´improbable, a l´inútil: la carícia d´una pell, el color d´un vernís, una coincidència...

B- He sofert al llarg de la meva vida per coses que no han succeït mai. M´ha despertat un tro com un coet de festa. Estava allargada mig becant en aquest llit immens amb cobricel de roba de llengües blava i veig com a l´enfront, dins el rectangle immens del finestral que havia obert abans d´anar a fer la migdiada, cauen poalades de pluja. M´he aixecat d´un revol i, descalça, m´he posat a córrer cap a aquella tempesta sobtada dins l´horabaixa cremat d´aquest principi d´estiu. No pot ser mai! Mir embadalida com l´aigua de clauet repica amb força als passadissos del jardí, damunt la taula de marbre i neteja les fulles plenes de pols dels lledoners.

Com agradaria a Antígona aquesta olor de terra banyada que puja com un vapor transparent del call vermell del nostre jardí tancat! El jardí dels oblits, l´anomenava ella, es passava hores asseguda aquí, amb la vista perduda cap al parc, sense fer res, sense dir res, tota sola, replegada dins si mateixa, poruga i terroritzada per no res, amb el cap ple de cabòries impossibles i amb les mans amagades dins mànigues massa llargues.

Respir, amb tota la força dels meus vellíssims pulmons, aquest efluvi vital d´humitat dels terrossos amarats d´aigua nerviosa, aquesta olor forta que puja del sòl, i em retornen els perfums carregats d´afectes de la meva infantesa. Aquesta olor deliciosa, emocionant, és un revelador de la memòria i fa ressuscitar en mi aquell temps que em separa dels jocs infantils i, sobretot, em fa descobrir una gran distància, aquesta profunditat immaterial entre el sentiment actual del que som, i el sentiment actual del que vaig ser —una nina alegre que estimava la meravella del fet de viure, d´alenar, d´aprendre, de somniar, de jugar amb els instants. Vivia sense saber ni el mes, ni l´hora, ni l´any. Guerres, revolucions, crueltats, batalles eren fetes que passaven en els llibres d´història, lluny de ca nostra, lluny de nosaltres. Aquesta gran distància que ara, amb la perspectiva dels anys i les experiències, en som molt conscient, podria anomenar, amb veu petita, ànima. S´ha aturat de ploure i torna a sortir un sol fort i enlluernador. Els perfums terrals s´han esvaït.

C- Ella volia ensinistrar la densitat de cada moment. El temps passa i els cossos envelleixen més aviat que els cors. Dura més el desig que la potència. Ella escrivia en una plagueteta negra aforismes enigmàtics, fulguràncies poètiques, impressions fugitives, llistes dolçamargues, fracassos... Jo, la germana petita, l´Ismene que tothom oblidava, estava feta pels papers secundaris, per les accions insignificants, pels no-resos.

He recordat unes paraules d´Antígona que la defineixen bé: "Cal que les coses em ferin per sentir-les." Ella vivia entre grans mots amb majúscules —Honor, Pàtria, Llibertat, Immortalitat, Fraternitat, Justícia, Eternitat—, que l´encegaven, l´ofegaven i al final la deixaven anestesiada. Ja des de petita presagiava aquelles creences que divideixen el món en el d´aquí i en el de més enllà, i esquarteren el cos dels humans en dues parts, rebutjant tot allò que està de cintura per avall. Per mor d´això no va agafar ni un cop la mà del seu promès, Hemó, i no es va deixar besar mai.

D- Allò que té valor, allò que et fa feliç, és el que nosaltres tindrem sempre ganes de mormolar en la profunditat de la nit.

E- Espera. No puc endoiar gaire perquè avui vindrà a veure´m en Jordi, el fill gran de l´amo en Tomeu Fadriquera, el majoral de la posessió de Godmar, que em durà noves de son pare. A Godmar sé que vaig ser feliç. N´estic ben segura. Antígona no hi va voler anar mai. Deia que s´avorria a foravila amb tota aquella brutor i animaleria, i s´estimava més quedar al casal de Tebes amb els seus llibres i la seva solitud. A Godmar vaig descobrir la complexa i bellíssima força de la natura, l´amo en Tomeu em va ensenyar els noms de les plantes i dels ocells, vaig aprendre a colcar a cavall a pèl sense tota la parafernàlia de l´equitació i a nedar al safareig rodó ple de carpes i peixos de colors. Em dugué a caçar als boscos de can Falestra i a pescar als còdols de cala Endàvia tots plens de tenasses esmaragdines, vaig escalar turons i puigs per camins de carboners i encara record la frescor de beure aquella aigua de penya de les fonts secretes. Com m´agradaria poder condensar aquest temps evaporat de Godmar!

Antígona no podia veure els miralls i deia que eren malignes. I a mi em fan companyia, m´enamoren. Ara mateix em sé veure amb el pit caigut, els plecs de la pell flàccids, aquestes arrugues fondes que em travessen la cara i aquesta còrpora seca i llarguera com un espàrrec. El mirall m´ajudarà a pintar-me ombres liloses damunt les parpelles, a remarcar aquests pòmuls enclotats, a donar un toc de rouge als llavis prims i recollir-me aquests cabells tan blancs en una tannara. I a posar-me el corsé que m´ajuda a anar dreta, el vestit Delphos de color vermell cirera amb tots els prisats en punt i aquests collars amb pedres de colors que brillen quan em batec. La serventa que ha tocat a la porta no m´ha duit cap bona notícia. Diuen que pel costat de Godmar hi ha molta de negror i alguns criats han vist caps de fibló que fan cucaveles per la llunyania. Visc en un temps immòbil, el que va ser, el que és, el passat que serà i el que no va ser mai. En un temps en el qual viuen els morts i es plora els vius. Antígona tenia la idea fixa de morir. Em deia: "Tu has escollit viure, jo morir. Cobra valor, Ismene, a tu et toca viure; jo tenc l´ànima morta des de fa molt de temps i ja només puc ser útil als morts." Per això va anar tota sola a trobar la mort, amb una grandesa d´ànima tan mentidera com solemne, tan orgullosa com covarda que convertí en heroisme la por que sentia de si mateixa i de viure. Quan enterrà d´amagat Polinices i Teocles signà la seva mort amb una immortalitat fàcil, malgrat la resplendor de bondat, germandat i rebel·lió contra el tirà que aquell fet representava. La meva germana rebutjava qualsevol consell, tota concessió, era inflexible i desesperada. I insolent. Per això va voler partir "sense amics, sense ningú que em plori, sense haver conegut home". Morta s´havia convertit en dona.

F- Estir la campana. La serventa em diu que un viatger que s´ha aturat al casal ha informat que les terres de Godmar es troben inundades pel temporal i que tots els camins estan tallats. Aquelles paraules em desterren de la casa de la infantesa i em fan néixer una desesperació menudeua com si em trobàs en la darrera pàgina d´un llibre inacabat. Mentre vaig cap a la sala del ponent, on he dit que encenguin totes les aranyes, sent l´eguinar d´un cavall i les ones llunyanes contra els penya-segats. Començ, lentament, a desteixir una rosa mística del tapís de la creació, i pens dins el temps d´un llamp que el cos és el lloc on passen totes les coses.

Compartir el artículo

stats