Dol i desolació. L´aire era irrespirable. L´infinit es desplegava en una llum feixuga que convertia les muntanyes de la serra en una murada blanquinosa d´un to dramàtic com el color de la calç quan emblanquinaven la cambra on havien tingut de cos present la padrina Damiana Clar del Poufondo. Els lledoners semblaven perduts dins la claror lletosa que es mesclava amb un cel molt baix d´un to brut i negrenc com si tot es trobàs dins una bolla a punt de rebentar. Els paisatges naixien i desapareixien a l´atzar d´un focus solar.
Estic en el país de les solituds altes, on cal orientar-se per la veu secular que s´estira i s´esborra cap al nord de la brúixola. Cap renou, cap fita, cap norai. Tots els horitzons barrats, tancats amb pany i clau.
Els pastors diuen que cada pedra és incomparable, que cada arbre és únic. Ells són els darrers d´una època o els primers d´una altra edat.
Parl amb la pastora —tanagra de fang pintat amb els colors de la carn—, parl del temps que fa, de la calor que passen les ovelles toses, dels avantpassats recents, de la sang, de la terra, de la pell de les coses. Del darrer adéu per a una dona, del darrer enterrament d´un home, dels cans als quals no els poden dir mentides, i del benestar simple de viure de no-res enmig de tot. Hi ha una dolçor greu mesclada amb una tendresa antiga en aquest "Salut" que fem servir per acomiadar-nos.
Desescriure la vida. El narrador s´estimaria més estar dins un kit-sur-mer caribeny amb prou riquesa tecnològica de mitjans que li permetessin dictar la contarella. Segur que no tindria res a veure amb aquesta, realitzada aquí, a mà i en condicions difícils. Allà, el narrador s´entretindria amb digressions sobre el desig del protagonista que vol rejovenir dins el cap, remuntar el riu de la seva vida, el riu del temps, i contar tota una teringa de records. Aquí anam més per feina i col·locam les cartes del relat damunt la taula de paper perquè quedi marcat el rumb de les accions d´aquest exercici catàrtic d´un home que acaba de témer-se que rejovenir significa desfer, desnuar, dissoldre. Sofrir una desarticulació interior que li passarà factura. Però un esquer familiar que nom Ale i té vint-i-tres anys ho ha remogut tot.
Un sargit pot servir de finestra per veure alguns dels personatges a contrallum dels fils esfilagarsats. Na Bel no em va dir que n´Ale arribava l´endemà, no vaig tenir la consciència del temps. Només puc dir que el vaig veure dins la sala amb aquella primor esvelta i flexible de jugador de bàsquet... i alguna cosa se´m va remoure per dedins quan ens saludàrem. Com si fos un estranger que et durà la notícia que esperaves des de feia molta d´estona, o l´àngel exterminador que et dirà ben a les clares que l´amor o la mort són coses d´un pes similar i molt semblants, tan semblants que poden ser intercanviables. Mirava n´Ale com es miren les coses impossibles, com s´aprèn l´idioma terminal de les absències, com si fos una aparició que en qualsevol moment podia convertir-se en fum.
La primera setmana que n´Ale va començar a viure amb nosaltres em va passar molt aviat. Na Bel em va dir que havia començat a anar a classes de xinès amb la seva amiga Sally i em vaig sentir molt perplex. Has de procurar ser molt comprensiu amb ell. Ha patit molt. Pensa que a ca meva era el petit amb tres germanes grans. Va venir fora de temps. I sempre se sentia acoquinat i assetjat amb tantes de dones que l´envoltaven i el volien dirigir. Les meves germanes i jo el teníem com si fos un pep. Crec que no li va ser gens bo. L´aviciàrem per un cantó i l´emmalaltírem per un altre.
Per això va fugir de Caltrana quan tenia dotze anys i ens va donar un disgust de mort. El trobà la policia al cap d´un mes llarg a un pis de Son Rapinya tot ple de negres. Nosaltres ja el donàvem per mort. S´havia fet amic d´uns camells que el feien servir. Crec que va ser en aquesta època que va començar a ficar-se de tot. Imagina-t´ho. Un nin de cabells d´or, el príncep de les seves tres germanes. Per això et deman que l´entenguis i que li facis cas. En qualsevol moment podria tornar a caure. I ja saps que té un talent extraordinari. De petit ja guanyava tots els concursos de pintura. He pensat que l´habitació de mals endreços del terrat la hi podríem convertir en estudi. Necessita molt d´afecte.
A n´Ale li agradava discutir, sempre estava a punt. Recordes les teories de Walter Benjamin sobre l´empobriment de l´experiència i la sensibilitat com a conseqüència de la modernitat capitalista? Per què em deies que els escàndols de la corrupció i aquesta carrera embogida de la usura, aquesta follia de cercar pertot el profit, duen a la indiferència cívica i al pessimisme cultural? Com pots estar tan segur que aquesta societat està gangrenada de cinisme? Per què és tan difícil de veure aquest camp de ruïnes en technicolor i 4D?
L´ombra del passat. Vaig reveure na Tina asseguda a una taula del bar Pesquero. M´havia citat a les cinc de l´horabaixa. No puc creure que t´hagi fet venir fins aquí. No passa res, vaig contestar com un autòmata. Duies un maquillatge excessiu mig tapat per unes ulleres de sol molt exagerades que et donaven un aire de la Callas en una foto de la darrera època i els llavis et tremolaven. Vaig veure que havies demanat un whisky amb gel. M´agafares la mà dreta: Gràcies, estimat, per haver vingut. No et vull donar la murga i t´ho diré de cop: tenc càncer de pulmó. Tina, em sap molt de greu, vaig contestar d´esma. No, no vull que passis pena. El metge diu que encara és operable i que jo som una dona forta de la Bíblia. Només sé que vares fer un somriure glaçat i que m´amollares que encara no ho havies dit a ningú, que el teu home i tu havíeu decidit fer un viatge a Austràlia que feia molt de temps que somniaves, que només volies que t´ajudàs a vendre algunes de les teves possessions. Però no m´hi puc entretenir. I ja no sé on som. Va ser na Bel qui em va dir que ho havia fet molt bé. Na Tina confiava en mi i no li podia fallar. El primer que havia de vendre era el xalet vorera del mar de cala Egos. Si hi has d´anar amb uns anglesos te´n podries dur n´Ale com a intèrpret. Ell va dir que sí, que estava encantat d´acompanyar-m´hi. Va voler conduir. Li agradava anar aviat. Mirava el seu perfil romà, el mateix de na Bel, que, com ell, l´havia heretat del seu pare, n´Alexandre Clar, que pareixia un patrici del temps de la República Romana. Hi havia alguna cosa de la seva forma de parlar que em vulnerava. Vaig pensar que devia ser aquell aire de desempar que sempre surava com una aura al voltant del seu cos. Quan arribàrem a la casa els anglesos encara no hi eren. Xerrava fluixet. Parlava de la llum amb un aire enlluernadorament expert. Baixàrem fins a l´arena. Hi havia unes ones altes que anaven i venien amb una gran fragor. N´Ale m´animava perquè ens tiràssim al mar vestits. Rèiem i ens pegàvem sempentes. Ens deixàrem les sabates ben xopes. Quan els anglesos telefonaren que no venien vaig estar content. Ens asseguérem a un sofà de la terrassa i vérem com queia la nit a poc a poc. Parlàvem com a confidents. M´agradava aquell perfum d´originalitat i fascinació que emanava del seu cos, aquell aire d´abandó orgullós, aquella forma d´anar sobrat, tan fràgil. Després t´aixecares i et posares devora la part de la piscina sense barana damunt el penya-segat. Tenies els ulls plorosos o era la fosca? Em vaig acostar molt a tu. Vaig acalar el cap i em vares dir "Si ho has de fer, fes-ho". I llavors ens vàrem besar a les totes
Cal anar a cercar el que amaga tot això. Per què deia el narrador que hi havia només un protagonista? Què representa la història anterior. Tot és somni? Tot és deliri? Tot és resplendor?
Post scriptum que no hi té res a veure: Avui a la Cartoixa de Valldemossa a les 22 hores concert de Liebrecht Vanbeckevoort i exposició de Fotografies 1972-2017 de Jean Marie del Moral dins el Festival Chopin-Sand.
