Si tomes una paret entre una sala i una cambra, què queda: la sala o la cambra? El narrador viu moments de gràcia i ho vol reflectir dins la contarella. Per mor d´això els personatges tenen la senzillesa de les coses quotidianes i la senzillor d´un perfum de rosa somniat. En aquest món real cal ser indiferent. Només els indiferents són capaços de veure clarament les coses, ser justs i treballar-les. El narrador sap que el subjectivisme és una cosa terrible i que cal fugir a l´escapada de qualsevol element personal.
Inventar noves definicions del món. Ella diu: La primera vegada que la vaig veure duia un maquillatge de crepuscle i parlava fluixet com si cada paraula li sortís de molt endins; cames llargues plantades dins unes sabates negres amb taló d'agulla, potent cabellera castanya, un vestit de seda carabassa amb un escot esplendorós (vaig saber que li havien hagut de tallar els pits per mor d'un càncer i que aquelles sines magnífiques eren els fruits de la medicina reparadora); boca gran amb un joc de dents que cridaven al canibalisme; nuca vulnerable. No ens presentà ningú i, sense témer-me´n, estava asseguda al seu costat davall uns fassers que pegaven a l´hortet ecològic que havia muntat na Isabel, cadascuna amb una copa de vi negre i parlant de la lectura. No estic segura que les persones sempre millorin gràcies al que llegeixen. Tampoc no estic gens segura que els escriptors que s´aventuren en els territoris més foscos de l´ànima en tornin sempre il·lesos. Un amic meu novel·lista va acabar ingressat en una clínica psiquiàtrica. Quan l´anava a veure em deia que es demanava contínuament si escriure el que es desitja és bo en si mateix. I jo hi afegia: o llegir el que es desitja. Sentia les teves paraules, Neus (ens havíem dit els noms davant una proposta meva uns minuts abans. No m´agrada parlar amb algú que m´interessa sense saber què nom. És una mania!) i no podia deixar de mirar-te els ulls. Hi havia alguna cosa commovedora en aquella forma de fitar-me com si fos l´únic ésser vivent damunt la terra. Crec que va ser això el que desencadenà aquell mecanisme que ja coneixia i que em feia molta de por. Sentia com el paisatge em travessava: era figueral i ametlerar, paret seca i call vermell i aquell fons d´horitzó en què la mar i el cel es feien u dins l´hora foscant. Aquell vespre per primera vegada després de molt de temps em sentia amb l´esperit un poc disponible. Pel novembre el cel sembla molt alt i em sembla molt trist. I tu, quin mes t´estimes més? També el novembre. Les postes de sol són plenes de núvols multicolors i sembla que no s´acaben mai, el cor em batega més aviat i tenc la impressió que torn més forta. Respir en l´aire una espècie d´energia i al mateix temps em trob com si esperàs alguna cosa, esper l´arribada de l´hivern vertader. En aquells moments vaig sentir que surava dins l´aire una olor dolça de fulles mortes.
L´anotació del detall just és el seu objectiu. El narrador sap que la protagonista s´hauria estimat més que aquesta conversa hagués tingut lloc en un altre moment i en unes altres circumstàncies. Havia anat a la festa de na Isabel perquè en Felip hi havia insistit molt. Has de sortir un poc de la clínica. Necessites orejar-te. El coma de la teva germana pot durar mesos. Però hi vull ser devora si es desperta! I quan dorms a ca teva, no es podria despertar? Venga, et recolliré prest i així podràs tornar d´hora.
Ella es repetia: pobra germaneta meva atropellada per un motorista gat! Quan li venia al cap aquest pensament na Neus impregnava el seu univers com un somni que tomba sense renou, gota a gota. I el problema era que això no li semblava gens desagradable. Voldria que les coses quedassin sempre així. Era menys dur que pensar que Neus desapareixeria del seu món. Li vaig dir d´una tirada: els instants de bellesa que neixen en els intersticis del temps em semblen vertaders miracles. Na Neus parpellejà un poc i sense deixar-li dir res més amollà: En el meu cas l´amor i l´imprevist van junts de bracet. M´entusiasma la gent que per les seves idees estranyes em sorprenen en el moment en què menys ho esper. Fins i tot quan som vulnerable i estic esgotada això és ver.
La protagonista va contestar: és ben bé un capaltard de novembre, hi ha una olor de final de tardor. La protagonista sap que és un d´aquells moments infinitament densos. I estava segura que aquell esclat provenia de la seva germana que estava en coma. Es moria de ganes de contar-ho tot a na Neus. Però tenia por de rompre l´encantament d´aquella hora darrera amb un element tan intens, tan trist. Na Neus l´escoltava amb atenció i un encarcarament fort en la fesomia, com un rictus de dolor. Quan va acabar el seu relat li agafà la mà i digué: Me´n record del passatge d´un llibre que vaig llegir fa estona. Deia que si s´escolta per atzar una música magnífica, la sentiràs de bell nou abans de morir. Un capvespre assolellat, el protagonista d´aquest llibre es passejava pel carrer i va sentir que sortia d´una botiga de discos una melodia tan bella que s´aturà una bona estona per escoltar-la. Allò és un missatge que li dirigeix el destí, per indicar-li que la mort és present en els aspectes menors de la vida humana. Ell sap que en el moment de la seva fi sentirà ressonar els sons sublims d´aquesta mateixa trompeta. No sé per què et cont això...
La protagonista va pensar en el mòbil de la meva germana. No s´havia romput amb el xoc i quan l´havia mirat em vaig trobar que la darrera cançó que havia escoltat a l´Spotify era «September» d´Earth Wind and Fire, i allò li va deixar la pell de gallina. La vaig voler escoltar. I en el moment en què començava aquesta cançó tan malenconiosa na Neus digué: Pensa que ara això és com un record que no saps molt bé com has de manejar.
La nit havia caigut de cop i ens trobàvem allà, les dues, lluny del bull de la festa i entre el cant dels grins i el fru-fru de les palmeres. Na Neus va encendre una espelmeta que hi havia dins un pot de vidre. I vaig tornar a veure els seus ulls grans i tendres que em miraven a través d´un somriure. Sents les fulles que cauen? No tenc cap poder sobrenatural, però de tota manera en una determinada època vaig començar a percebre coses invisibles. El temps s´estira i s´estreny. No et deixis atrapar per les seves urpes.
Aquella nit partírem plegades de la festa com dues amigues que fa estona que no s´havien vist i es retroben per casualitat. Tot era com un laberint i com un somni. El mecanisme de l´amor s´havia posat en marxa amb la suavitat d´un encontre, imperceptiblement.
